Recordem avui a Félix Grande ( Mèrida , 1937 - Madrid , 2014 ), la poesia, amb el seu llibre Blanc Spirituals, al costat de la poesia de Manuel Vázquez Montalbán amb Una educación sentimental i la de Pere Gimferrer amb Arde el Mar, van renovar el panorama poètic espanyol de finals dels anys seixanta. Anteriorment, el 1963, Félix Grande ja havia publicat Las Piedras i el 1965 acabava de ser guardonat amb el premi Guipúzcua de Poesia pel seu llibre Música amenazada, ex aequo amb Gloria Fuertes pel seu llibre Ni tiro, ni veneno, ni navaja (ambdós serien publicats per José Batlló a la mítica col·lecció El Bardo ) .
Un any després, el 1967, Félix Grande publicaria Blanco Spirituals (premi Casa de les Amèriques) llibre renovador que, experimentant amb tècniques poètiques diverses, sintetitzaria magistralment la poesia més existencial amb el realisme més crític i indignat, que diríem avui. Com indica Manuel Rico, es tracta d'"una radiografia lírica de la realitat política, social i cultural d'aquells anys, abordada amb un llenguatge ambiciós, innovador, cru, gairebé tremendista. A Blanco Spirituals estava l'Espanya de l'emigració interior i l' exili, la música clàssica i el pop i el rock, la protesta per les servícies de la dictadura, la denúncia de la guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils al món. És un clàssic que avui, a la llum de la realitat que vivim , cobra una inquietant vigència" (Intimidad, grieta, amenaza, El País) .
Com titula Manuel Rico el seu article, en l'obra de Félix Grande hi ha "intimitat, esquerda, amenaça", en definitiva, música amenaçada. Paraules clau de la poètica de Félix Grande on s'uneixen "compromís i cant desesperat ". Al costat dels perdedors de la història, dels humiliats i ofesos, partidari d'aquella frase de Walter Benjamin que tanca el llibre de Herbert Marcus, El hombre unidimensional: "Només gràcies a aquells sense esperança ens és donada l'esperança" .
Cal destacar, d'altra banda, la seva enorme tasca al capdavant de la revista Quaderns Hispoamericanos, primer com a redactor i cap de redacció i després dirigint, revista que va ser un lloc de trobada literari i crític on sempre van tenir espai i acollida gairebé tots els escriptors espanyols i llatinoamericans d'aquella època , amb monogràfics extraordinaris dedicats a grans escriptors com César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca, Juan Rulfo, Octavio Paz, i un llarg etc.
El 1971 va publicar els poemes en prosa Puedo escribir los versos más tristes esta noche. El 1978 li va ser atorgat el Premi Nacional de Poesia pel llibre Les rubáiyátas d'Horaci Martín, i el 2004 el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles. El 2010 apareix La cabellera de la Shoá (2010), llibre que tanca l'última edició de la seva obra poètica completa titulada Biografía (2011) publicat per primera vegada a Seix Barral el 1971. El seu últim poemari, Libro de familia, va ser publicat el 2011.
Félix Grande va escriure també nombrosos llibres de narrativa, dels quals destacarem la novel·la curta Las Calles ( 1965 ), Por ejemplo, dos cientas (1968 ), Parábolas ( 1975 ), Lugar siniestro este mundo, caballeros (1978), i els textos autobiogràfics de La balada del abuelo Palancas (2003).
Apassionat del flamenc, pel seu llibre Memoria del flamenco li va ser atorgat el Premi Nacional de Flamencologia el 1979 , i va dedicar estudis a Paco de Lucía i Camarón de la Isla ( 1998 ), dues de les seves devocions dins el món del flamenc.
