Dos vells contrincants enfrontats des de sempre, la poesia i el periodisme, semblen signar un profitós armistici d'anada i tornada en els últims temps. Això testifica una figura bicèfala cada vegada més estesa: el poeta periodista. O serà al revés?
Gens més allunyat a la tòpica postal del poeta contemplatiu que l'atrafegat ritme d'una redacció. La lírica i els gèneres de la informació semblen situar-se en les antípodes. No en va ja Roman Jakobson oposava la funció referencial del llenguatge a la poètica.
No obstant això, poesia i periodisme tenen més punts de contacte del que es creu. Ambdues disciplines treballen sobre límits estrictes i l'economia és el seu element. Solen funcionar de manera equivalent com a òptimes escoles d'escriptura i la figura bicèfala del poeta periodista no és cap raresa: des de Whitman, Baudelaire i Darío a Juan Gelman i Vázquez Montalbán.
I la paradoxa és que són bons temps per a la lírica l'era de la informació a lloms de fibra òptica. D'això tractaran les XIII Jornades Poètiques de l’ACEC (Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya) els propers dies 16 i 17 de desembre a l’Ateneu Barcelonès, que obrirà la conferència inaugural de Tomàs Alcoverro.
Qui viu diàriament la tensió entre metàfora i notícia és Jordi Nopca (Barcelona, 1983), coordinador del suplement Ara llegim, flamant guanyador a més del Premi Documenta pels relats de Puja a casa. “La meva poesia aspira a posar-me en ridícul i ho aconsegueix. És l'exposició d'alguna cosa que he necessitat ocultar durant molt temps. Els meus poemes són petites notícies exclusives en relació a mi”, diu el poeta de La ciutat de la justícia (2014), qui a més compara al periodisme cultural amb el treball en una granja en els versos de Culture is our business. Si els lectors de premsa són voraços pollastres que cal alimentar: “Aliment, un per un, els pollastres / faig la feina amb el cervell foradat / ningú no s’interessa pel que em passa / la cultura fa pudor d’internat”.
I el que no convé perdre de vista és que “una de les coses que determinen a tota la poesia moderna és el rebuig de l'àmbit periodístic, clar i precís de la informació”, apunta Edgardo Dobry (Rosario, 1962). Però el poeta del recent Contratiempo (Adriana Hidalgo) reconeix que “la major part dels poetes importants ha estat també crítics”. De fet, ell mateix ha recollit no fa molt els seus articles en Orfeo en el quiosco de diarios. “La crítica, a més de formar-te, t'obliga a prendre posició amb la teva escriptura enfront d'altres poètiques”, diu l'autor la “sensibilitat pel llenguatge” ho va portar de la poesia al periodisme, en aquest ordre. Però l'oposició no està gens clara ni tan sols en el seu últim poemari, el quart vers del qual resa: “esdo anuncia el diario de mañana”. “Té una mica de periodístic”, admet Dobry, “però amb la voluntat de cantar aquesta actualitat d'una altra manera”.
Al contrari, Jesús Aguado (Madrid, 1961) concep a una i un altre com a germans siamessos. “Els dos estan enamorats de l'instantani i intenten transcendir-ho”, diu l'autor de La insomne. Antología esencial (2013). “Jo tracto de creuar ambdues disciplines fent poemes que disfresso de columnes”, aclareix qui signa la seva des de fa 15 anys en La opinión de Málaga. “Quan escric en els mitjans intent no difuminar el poeta que porto dins”.
En la mateixa línia se situa Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951), la poeta de la recent Blau de nit a Praga (Cossetania) que col.labora amb diversos mitjans en paper i digitals com Núvol. “Tendim a veure'ls com a oposats, però el periodisme d'opinió i el cultural de vegades són espais d'enorme creació literària, impossible de condensar en un vers”. Fins i tot si escau, pot ser que la periodista estimuli a la poeta. “De vegades, de la ressenya d'un llibre sorgeix un poema inevitable”, confessa qui persegueix el mateix per ambdues vies: “el coneixement i la recerca d'una mica de la veritat que està en cadascun i enlloc”.
“La poesia seria l'oposat del periodisme en la mesura que no remiteix a la realitat sinó a una realitat en si mateix que apel.la a una altra dimensió de debò”, explica el crític de jazz Jonio González (Buenos Aires, 1954), citant a McLeish, però concedeix que també “van donar testimoniatge de la realitat” el Lorca de Poeta en Nueva York o el reportatge líric de Blaise Cendrars. “En el meu cas, el periodisme musical m'ha obligat a reflexionar sobre l'escoltat i a practicar una sort de sinestèsia en posar-ho per escrit”, diu el poeta de Ganar el desierto (2009). “No sé si això ha influït en la meva poesia, però sí sé que sovint els dos discursos es creuen i difuminen”.
Cosa a la qual també aspira Carlos Zanón (Barcelona, 1966), poeta de Rock’n’ Roll (66rpm). “Intento assimilar aquesta dimensió poètica a l'escriptura, perquè quan faci un reportatge, malgrat la perduda de subjectivitat, segueixi sent jo qui escrigui”, explica. Una contaminació que surt guanyant el lector, perquè “quan Vázquez Montalbán titulava una article t'adonaves que era un poeta”, recorda.
