No ho tenien gens fàcil, el passat 17 de desembre, els protagonistes del segon lliurament de les XIII Jornades Poètiques de l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC), després de la celebrada conferència inaugural de Tomás Alcoverro i el recital poètic de José Antonio Arcediano, Teresa Costa-Gramunt i Jordi Nopca del dia anterior. El llistó estava massa alt i l'ansietat o la pressió per donar la talla podien jugar-li a més d'un una mala passada, com li va succeir recentment al bo de Joaquín Sabina.
No obstant això, la jornada de tancament de la trobada va superar totes les expectatives. Els tres ponents de la taula rodona “Poesia i periodisme: divergències, contactes i mediacions”, Edgardo Dobry, Sam Abrams i Jesús Aguado van obrir el joc amb una profunda reflexió sobre les tensions entre la lírica i els gèneres de la informació des de posicions complementàries i equidistants. La discrepància dels punts de vista va ser un saborós condiment per al diàleg, inesperada en una primera instància, tenint en compte els seus similars perfils. Els tres són poetes, traductors, i crítics que col·laboren assíduament en la premsa escrita i han reflexionat en més d'una ocasió sobre la relació entre periodisme i poesia, però amb tot, el seu enfocament diferia un bon tros.
Dobry es va encarregar de repassar “friccions i contaminacions” entre tots dos discursos viatjant als orígens de la poesia moderna, sobre la línia de la tradició francesa, per destacar “la reacció del poeta enfront de la vulgarització de la paraula convertida en mercaderia de canvi, fungible i devastada” amb la irrupció de premsa escrita i la publicitat des de mitjan segle XVIII. “Una actitud reactiva” en el nou posicionament del poeta que porta a “a l'esclat del poema” i “la clausura de la poesia” de finals del segle XIX especialment amb Mallarmé, que “incorpora les tecnologies periodístiques i el disseny espacial dels cartells de la publicitat”.
Abrams, en canvi, es va decantar sobretot per la tradició anglosaxona, per ressaltar les transaccions i préstecs d'anada i volta entre tots dos discursos, des d'una figura bicèfala fundacional com Walt Whitman, “que portava dos dietaris damunt, on apuntava coses de la realitat que després convertia indistintament en articles periodístics o en poemes”, va recordar. Així com un autor central en la literatura catalana com Joan Maragall, “excel·lent en un i un altre àmbit, i va fer un esforç poètic per dignificar el periodisme, alhora que rejovenia la seva poesia en obrir-la a la realitat”. Abrams es va encarregar de rastrejar aquesta sort de transacció en els orígens de la premsa escrita “quan la poesia donava prestigi a un periòdic; i aquest, lectors a la poesia”.
El contrapunt entre aquests dos pols va arribar amb “l'enfocament personal” de Jesús Aguado que va confessar la seva labor de “sabotatge i contraban” poètic a l'interior dels periòdics, ja sigui “camuflant poemes en columnes d'opinió”, com la qual escriu des de fa més d'una dècada en La opinión de Málaga, o introduint subreptíciament acròstics i figures poètiques a l'interior d'articles. Cosa que fan molts poetes i narradors, conscientment o inconscientment, que es dediquen al periodisme com a mitjà de subsistència. I a manera de demostració empírica, Aguado va llegir un llarg i suggeridor poema construït amb hendecasíl·labs extrets de la premsa del dia. Una experiència reveladora amb la qual va confirmar un provocador “Poemínimo” del mexicà Efraín Huerta: “Lo de menos / Es que sea / El cuarto Poder // Lo que importa / Es poder / En el cuarto”. Així revindicara el sevillà, nascut a Madrid, per a la poesia “una mirada no segrestada pels poders”.
I si alguna cosa van comprovar a continuació els tres poetes que van prendre la paraula després del debat va ser l'irreductible i subversiu poder de la poesia per resistir a aquesta devaluació de la paraula en l'era de la informació. Impossible adonar d'aquesta experiència de lectura dinàmica i àgil, compartida per Carlos Zanón, Eva Font i Jonio González. El cronista es rendeix davant el misteri fugaç de la poesia convertida en bufó de la veu i no encerta a precisar més que una assolida modulació, a mig camí entre la intimitat i la revelació continguda, compenetrada entre els tres rapsodes que van ser passant-se el micro a raó de tres poemes cadascun, per recomençar fins a dues vegades la ronda.
Zanón va optar per una selecció variada de peces compreses en les seves mitja dotzena de poemaris publicats fins avui, reunits en l'antologia Yo vivía aquí. 1989-2012, publicada per Platja de Ákaba, amb pròleg d'Eduard Sanahuja; per rematar amb els demoledors versos de “Rusty James” en Rok’n Roll: “Recuerdas la última vez / que dormiste bien, que fuiste generoso?”. La jove autora del premiat Fetes de Vendages va optar en canvi per una sèrie completa d'assolits poemes inèdits que més que la promesa d'un vers com “Em pregunto si avui tornaré a trobar-te”, són la confirmació d'un talent. I per la seva banda, el poeta argentí Jonio González, radicat a Barcelona des de fa dècades, va preferir en canvi combinar peces publicades i inèdites, totes elles d'un enganyosa simplicitat com de cristall de roca, i de tal manera afilades. Entre els poemes publicats van ressonar els versos de Ganar el desierto (Ediciones en Danza) i els implacables Últimos poemas de Eunice Cohen, i entre ells especialment els versos finals de la peça titulada ''Perro negro”: “una palabra es una palabra / no deja deuda sin cobrar”.
