[Exposició] Hijos D… buscando SER
Hall de la Plaça de l’Acadèmia. 
Exposició del 8 al 26 de gener de 2018

Mauro Valentí (pintura) i Gonzalo Marcuzzi (vídeo) ens porten una exposició amb dues mirades sobre la migració que s’entrellacen, conjuguen i dialoguen per oferir-nos una visió punyent de la realitat.

Mauro: Aquest projecte va néixer després d’una xerrada amb el meu avi matern, immigrant italià, (qui va arribar sol a l’Argentina el 1948, després d’estar empresonat pels alemanys 2 anys, a la segona guerra mundial), que explicava la solitud que sentia en tornar de la jornada laboral i veure’s tancat en la pensió que l’albergava. Vaig començar a investigar sobre les migracions i les seves problemàtiques, però particularment la dels seus sentiments. Notava en els seus rostres la necessitat de transformar-se i dins de la transformació capto el període de la deformació. La transició entre un rostre i la necessitat de tenir-ne un de nou. Aquest procés de canvi és el que em fascina i estic investigant plàsticament, mitjançant procediments pictòrics, matèrics i gestuals que culminen reflectint el fet de sentir.
 El projecte tracta en realitzar una aglomeració d’aquests rostres que reflecteixi la magnitud d’aquest fenomen migratori, i en particular aturar-me en aquest procés de transformació-deformació que genera la recerca d’una vida com li agradaria a tothom, segurament. Utilitzo materials reciclats per reforçar el sentit de l’obra i resignificar així també el suport.

Gonzalo: Nét d’un avi espanyol (Salamanca, Espanya), que va haver de marxar de polissó, sol i amagat, amb 5 anys, en un vaixell a l’Argentina, i avis italians que van arribar per estar en ple front italià Vèneto (Monfalcone) de la 1a guerra mundial, i ara emigrant i immigrant jo mateix en primera persona fa exactament 16 llargs anys.

Hi ha un abisme de distància entre misèria i sacrifici d’una immigració i la meva / nostra, certament n’hi ha. Ells es van jugar TOT a canvi de gairebé res. Ells van ser una generació desgraciada per les guerres europees i els governs de torn. Jo no vaig venir per guerres ni tiranies més que les dels bancs i el sistema neo liberal i en democràcies. Jo sóc un immigrant petit burgès de classe mitjana baixa, format i amb papers italians des de zero a Europa. Jo vaig tenir nom (vaig venir sol també i segueixo sol), i entitat des de zero, ells no. La qüestió és que la immigració em sembla “heretada”, gairebé vertical i això mereix documentar com a mínim, sabent que en fer-ho en primera persona no va tipificar grans causes però si puc aportar alguna cosa al que senten moltes persones siguin argentins o d’on vinguin. Jo sóc un immigrant “privilegiat”: PUC ANAR i VENIR, PUC TORNAR si vull), els meus avis no van tornar mai, no van poder). Aquests micro documents i càpsules en vídeo que daten d’entre el 2001 i avui mateix, són un reflex de què alguna cosa NO VA BÉ. Alguna cosa no està bé, i potser com en el cas de Mauro, la seva obra i els seus avis, encara estiguem buscant un rostre, una identitat i un lloc. De segur, molts, no ho hem trobat encara, i en el meu cas ni tan sols i possiblement tindré néts que puguin explicar la meva història.