Antonio López Lamadrid, in memoriam
24/9/2009
La mort de l’editor Antonio López Lamadrid esdevinguda dilluns, 21 de
setembre, no es pot dir que fos inesperada. Desgraciadament per a tots
els que el coneixien, els mateixos que l’admiraven pel seu senyoriu i
la seva calidesa humana, la mort el venia rondant els últims temps, tot
i la força amb què la va combatre. Però la va combatre com era ell, és
a dir que quan va veure que la partida estava perduda, va acceptar el
fet amb l’elegància de qui està acostumat a espavilar-se en múltiples,
fins i tot difícils, situacions.
Davant les males notícies que li va donar el seu oncòleg el juny,
l’editor li va comentar que, en tot cas, fessin tot el possible perquè
no morís ell abans que la seva mare “perquè s’enduria un disgust”. I,
efectivament, així va passar, per pura justícia (no crec que l’oncòleg
tingués res a veure), que Marta Satrústegui va morir un mes després de
la conversa, als cent anys, i poc abans que el seu fill. La segona cosa
que li va dir a l’oncòleg és que no li agradaria morir-se a l’agost
“perquè fastiguejaria l’estiu als seus amics”. I això, fastiguejar els
altres, Antonio López Lamadrid no sabia fer-ho.
Són gestos que es van comentar públicament al seu funeral, perquè de
vegades els detalls assoleixen una envergadura colossal. Són
l’expressió de la força tant com de la feblesa d’una persona. En el seu
cas revelen com en va ser de coherent l’actitud de López Lamadrid, fins
al final, amb els patrons de conducta que ell s’havia senyalat per a
ell mateix. Qui va ser el principal impulsor de l’important premi
Comillas de Biografies, Autobiografies i Memòries, concedit per
Tusquets Editors a partir de 1988, que va donar a conèixer textos
essencials del memorialisme hispànic contemporani (Carlos Barral, Jorge
Edwards, Carlos Castilla del Pino, Adolfo Marsillach, Jaime de Armiñán
i tants autors més sense les biografies dels quals la nostra memòria
recent seria infinitament més feble) va voler sortir d’escena amb
discreció, sense molestar ningú. Se sentia satisfet amb la vida que
havia portat, bona part d’ella al costat de Beatriz de Moura. Tots dos
havien aconseguit superar una important sotragada a finals dels anys
setanta i fer de Tusquets Editores una empresa admirable, de projecció
internacional i, sobretot, una empresa humana. Que Antonio López
Lamadrid, descendent directe del primer marquès de Comillas, no tingués
la Creu de Sant Jordi, disponible per a tants pelacanyes, només diu
sobre la comunitat en què va viure. No sempre la comunitat està a
l’alçada de l’individu.
Anna Caballé
Secretària General de l'ACEC
|
|
|
|
|
