En els anys seixanta i setanta, Barcelona es va convertir a la capital de les lletres llatinoamericanes. Autors de tot l'orbe hispanoparlant van venir a instal·lar-se i van contribuir a crear una atmosfera efervescent i una comunitat literària que, entre altres coses, amb el pas del temps, va donar dos premis Nobel (García Márquez i Vargas Llosa, veïns de Sarrià) i tres Cervantes (Vargas Llosa, Jorge Edwards i Sergio Pitol). Quina és la situació actual? Segueix mantenint aquesta capacitat d'atracció?
La resposta és clara: sí, la manté, però transformada. Una visió dels escriptors que viuen a la ciutat –el gràfic de la pàgina següent no és exhaustiu– indica que segueix sent una destinació preferent per a aquells que aspiren a llaurar-se una carrera literària i pels quals ja la tenen encara que ara li han sortit rivals de pes, com Ciutat de Mèxic o Madrid. A l'embruixament llatinoamericà se li afegeix el francès –amb dos premis Goncourt, Mathias Enard i Jonathan Littell– i el cas d'autors en català que procedeixen d'altres cultures, com Najat el Hachmi, nascuda en la marroquina Nador, o les argentines Flavia Company o Silvana Vogt. A més de les principals editorials i agències literàries, la ciutat compta amb una oferta formativa atractiva –el màster de creació literària de la UPF, l'escola d'escriptura de l'Ateneu, o els màsters d'edició de la UB, la UAB o la UPF, entre altres– i un clima envejable. Falten, això sí, més beques específiques a la creació i una residència d'escriptors.
El colombià Ricardo Cano Gaviria pot presumir d'haver estat pioner. Va arribar en 1969 i, entre altres coses, va realitzar un llibre-entrevista al jove Mario Vargas Llosa que li va publicar Anagrama, El buitre y el ave fénix. La seva visió és més aviat nostàlgica: "En 1888, amb l'Exposició Universal, els llatinoamericans pensaven que Barcelona era la capital d'Espanya. En 1969, amb el boom, que era la capital de l'idioma espanyol... Avui, buc fantasma o stultifera navis, la ciutat dels grans boulevares estimada per Walter Benjamin, és una ombra del que va ser"
Silvana Vogt, també llibretera, va arribar en el 2002 "fugint d'una Argentina que, per culpa del corralito, em negava els llibres de l'únic escriptor que volia llegir... i en vaig venir a la ciutat on ell escrivia". Opina que Barcelona "és previsible i, per tant, un lloc segur per poder narrar el món sempre imprevisible, desequilibrat i màgic de la ficció. Al meu país, no podria escriure una sola línia perquè la vida ja és massa literària". Alguna cosa que no li agradi? "El nivell lector del país és francament millorable. I la formació dels actors del sector: un dia, una bibliotecària em va preguntar si aquesta Maria Mercè Marçal que jo tant citava, assistiria a la tertúlia. Es fan coses epidèrmiques, poques que vagin al nucli de les coses". Ara està escrivint una novel·la "en argentí", que serà "el meu comiat a la llengua materna" doncs la seva producció literària és ara en català.
Santiago Roncagliolo va arribar fa dotze anys, "perquè em vaig enamorar d'una dona a Barcelona". Llavors, "encara era el gran meeting point internacional, per a un escriptor llatinoamericà en el 2006 el millor del món era Barcelona, sens dubte. En la meva generació, els empresaris joves s'anaven a Estats Units i la gent de la cultura a Barcelona". Creu que "en general, en tota Espanya, la gent mira més cap a dins. En el 2006 tota Europa era més oberta. Avui, les seves preocupacions són europees, s'ha reduït la capacitat de consum i cada vegada es llegeix menys als autors d'Amèrica Llatina, que al seu torn és un món cada vegada més integrat, a Xile, Mèxic o Colòmbia no importa de quin país véns, la qual cosa succeïa abans a Europa. Avui conec més espanyols que es van a Amèrica Llatina que a l'inrevés". En concret, creu que "l'idioma espanyol, la literatura en espanyol, no interessa tant al públic ni als mitjans ni a l'Estat. Això ha vingut acompanyat d'un gran creixement d'Amèrica Llatina, sobretot de la locomotora mexicana, una màquina de produir llibres, pel·lícules, grans fires... Cada vegada hi ha més lectors en aquests països. La capital de la llengua espanyola s'ha traslladat a Mèxic. Espanya segueix sent el país amb més lectors però ja no és el lloc on més lectors té un autor llatinoamericà". Quant al cas català, creu que "en separar-se d'Espanya, Catalunya se separa d'Amèrica Llatina. Qualsevol nacionalisme –ja sigui espanyol, català o francès– sobrevalora la identitat pròpia i això t'allunya de les altres".
El francès Mathias Enard va arribar fa 18 anys. "Llavors no escrivia gens –compte–, sóc absolutament una creació de Barcelona, la ciutat on vaig escriure les meves primeres obres i en l'ambient literari de les quals vaig créixer, en llocs com la redacció de la revista Lateral, que dirigia per cert un hongarès i on col·laboràvem molts". El que li va atreure a Enard va ser "la meva passió pel Mediterrani, que em va fer viure abans a Síria, Líbia o Orient Mitjà, vaig voler completar el quadre amb una ciutat més occidental". Ell veu el procés polític actual com alguna cosa "molt interessant i apassionant, aquesta ciutat és moltes coses: un agent cultural espanyol, un centre d'atracció europeu i ara també capital de la lluita per aconseguir un Estat nou a Europa. Encara que tots els fets recents siguin una mica tristos, com a punt d'observació és un lloc privilegiat".
Les anècdotes que la comunitat d'escriptors genera són, lògicament, interminables, des que a la nord-americana Katherine Slusher se li va omplir el seu pis de la Rambla d'okupes quan estava escrivint un assaig o que Laureano Debat va acabar compartint pis –inicialment sense saber-ho– amb dues prostitutes xilenes durant un any, la qual cosa li ha generat abundant material per a un proper llibre. Debat és un dels pocs autors que ha reflexionat directament sobre la ciutat en el seu llibre de cròniques Barcelona inconclusa (Candaya), que abasta tot tipus de temes: política, esport, moda, societat, oci nocturn... i analitza als barcelonins des d'un punt de vista gairebé antropològic. "Aquest és el llibre que m'hagués agradat llegir quan jo vaig arribar a Barcelona". Ell va venir des de la Plata, on va ser alumne de català durant dos anys, la qual cosa li va permetre aconseguir "una beca per als alumnes dels casals catalans, després vaig tenir treballs precaris, repartint flyers i aquestes coses...". A més del boom, va venir "per la moguda multicultural i perquè hi havia gent que m'interessava molt, d'Enrique Vila-Matas a La Fura dels Baus".
Sergio Álvarez diu que "Amèrica Llatina mira a Barcelona, en part perquè la majoria de llibres que llegim han sortit d'aquí cap als nostres països. En arribar, molts somnis es materialitzen i un gaudeix d'una festa que supera tot el que hauria pogut imaginar: Sant Jordi és per a un escriptor el que el carnestoltes de Rio de Janeiro ha de ser per a un ballarí de samba. No tot és fàcil, Barcelona és una ciutat distant, de vegades freda". Però té "un ecosistema del llibre on es poden trobar treballs que tenen a veure amb el món editorial".
Juan Pablo Roa Delgado va arribar en el 2000 i té una llibreria especialitzada en poesia al barri de Gràcia, Animal Sospechoso –també editorial i revista– i sosté que "hi ha gustos diferents a Madrid i Barcelona. A Madrid agrada més una poesia discursiva, agafar un tema i desenvolupar-ho en un poema de dues pàgines, aquí es prefereix una mica més depurat, succeeix alguna cosa semblat en el disseny". Com a organitzador d'esdeveniments literaris, creu que "això que baixa el públic és més psicològic que real. Els meus recitals omplen, estem com a sardines. Hi ha ganes d'espectacle i recitals, això ho viuen totes les llibreries, que s'han convertit en petits centres culturals per atreure gent".
La llista d'autors residents és interminable. Als noms que apareixen en el gràfic caldria afegir molts uns altres, de totes les edats, com els argentins Aníbal Cristobo (Buenos Aires, 1971), Dante Bertini (Buenos Aires, 1945) o Neus Aguado (Còrdova, 1955), la veneçolana Ana Lucía de Basts (Caracas, 1983), el francès Jean-Yves Bériou (Jeumont, 1948), els peruans Ana Carolina Quiñonez (Lima, 1988) o Magdalena Chocano (Lima, 1957), l'equatorià Mario Campaña (Guayaquil, 1959) o el nord-americà Joseph Wilson. Molts ja estan consagrats i d'uns altres sentirem parlar cada vegada més.
Xavi Ayén
Article publicat en el diari La Vanguardia
