Juan Antonio Masoliver: “Com a crític he après a ser més rigorós amb mi mateix i més tolerant amb els altres”
28/10/2009
Entrevista d'Anna Caballé
Juan Antonio Masoliver (Barcelona, 1939), nebot del crític Juan Ramón Masoliver, és autor de llibres de poemes (Poesía Reunida, Sònia, El Laberint del cos), de narrativa (Retiro lo escrito, La noche de la conspiración de la pólvora), assagista (Voces contemporáneas, Las libertades enlazadas), crític literari de La Vanguardia, catedràrtic de la Universitat de Wesminter de Londres i traductor (Carson McCullers, Djuna Barnes, Robert Coover).
- Com diu Sergio Vila-Sanjuán, ets un dels escriptors més transversals de la nostra cultura. De totes les activitats que acabo de senyalar, n’hi ha alguna de la qual et sentis especialment satisfet, que sigui la més propera als teus interessos? O són facetes d’una mateixa i intensa vocació literària?
Com a professor he après la capacitat de comunicació, com a traductor, a veure l’interior d’una obra i el seu procés de creació, com a crític, a ser més rigorós amb mi mateix i més tolerant amb els altres, com a poeta, a donar a la prosa una intensitat pròpia de la lírica sense caure en la prosa poètica i com a narrador a dotar de certa narrativitat el poema. Són vasos comunicants, sense jerarquies. I cal celebrar que l’ACEC doni suport a totes aquestes expressions per igual.
- Els violents debats ideològics que s’han mantingut al llarg del segle XX, especialment a partir dels anys seixanta, al voltant de la forma de llegir una obra literària i interpretar un text han donat pas a una crítica literària molt més ponderada, que practica l’eclecticisme. Hi estàs d’acord?
Hauria de ser així, però no ho és: la crítica és excessivament universitària, dogmàticament canònica i teòricament o purament intuïtiva, quasi bé mai les tres coses alhora. El nostre escàs coneixement d’altres cultures ens impedeix ser eclèctics. El nostre escepticisme ens impedeix ser apassionats.
- En un article publicat a Letras Libres (“Críticar al crítico”) deies que els suplements culturals a Espanya gaudeixen de bona salut. És una idea que comparteixo, però podries justificar-la?
Hi ha una crisi als suplements literaris de la qual se’n salven molt pocs. Excés de monografies i d’atenció al bestseller, falta d’un veritable quadre de crítics i afany informador. Així que no puc subscriure el que vaig dir fa uns anys.
- Va tenir alguna cosa a veure el teu oncle, el crític Juan Ramón Masoliver, en la teva formació literària?
Vaig viure molts anys amb ell i d’ell vaig aprendre la independència, l’interès per altres cultures i llengües, l’afany viatger, les lliçons dels clàssics renovadors i la generositat. Però també dec molt a altres mestres com Guillermo Díaz-Plaja, Isidro Gomá, Ángel Latorre, Joan Petit, Martín de Riquer, José Manuel Blecua, Edgard Riley o Jean Franco.
|
|
|
|
|
