La desaparició del poeta polonès Adam Zagajewski als 75 anys ens ha agafat en fora de joc. La setmana passada van caure Picanyol i Estanislau Torres i aquesta setmana l’obrim amb el traspàs d’un poeta que ens havia resultat pròxim pels seus recitals a Barcelona i pel contacte que havia tingut amb les editorials catalanes gràcies a l’esforç dels traductors Xavier Farré i el duet Jerzy Slawomirski i Anna Rubió. No exagero si dic que Zagajewski hauria estat un digne premi Nobel a l’altura dels seus compatriotes Czeslaw Milosz i Wislawa Szymborska, del rus Joseph Brodsky, de l’antillà Derek Walcott i de l’irlandès Seamus Heaney, és a dir, una veu que explica millor que ningú el món actual i les circumstàncies.
Adam Zagajewski va ser també un home del segle XX a la Polònia segrestada pels comunistes des de la Segona Guerra Mundial, just quan va néixer, el 1945. Una veu en un continent de silencis, de dictadures i de tendències vinculades al realisme socialista, d’on no es podia sortir sense el perill de ser acusat d’antirevolucionari, revisionista o, directament, paràsit. Aquest fill de la guerra es va criar a les ciutats inhòspites que descriu després de ser destruïdes, als barris grisos per on fa transitar homes taciturns. Ho exposa al poema Refugiats del llibre Terra del foc (Quaderns Crema): “Arrossegant les cames / van lentament, molt lentament, / vers el país d’Enlloc, / vers la ciutat de Ningú / a la vora del riu Mai.”
Carn d’exili, Zagajewski va conèixer diferents països occidentals fins al seu retorn definitiu a Cracòvia el 2002. Ja no tenia més bandera que la seva llengua literària, i pocs retrets més enllà de l’edat i un excés de contingut per als seus poemes esfereïdors, que ens parlen de merles que canten jazz a sobre de l’antena de la televisió o dels tres àngels que se li apareixen al costat del forn del carrer Sant Jordi. Després que un home els retregués, “una altra enquesta sociològica”, un dels àngels li va contestar, “tan sols volem saber que se n’ha fet de la vostra vida, quin gust tenen els dies, i per què les nits porten la marca de la por i l’angoixa.”
Poeta de la claredat, com el va definir Xavier Farré, els seus versos són sovint instantànies de tardes de fred, de vells records i d’aeroports on recuperar la inspiració. Llegint-lo sovint tens la sensació de capturar la seva llibreta íntima, el dietari d’un home que travessa l’espai temps de manera discreta, sense fer gaire soroll més enllà del xiuxiueig dels seus versos greus, de la seva ciutat natal annexionada a la URSS o dels dies del retorn a casa després del nou segle. Tinc un llibre subratllat amb la fitxa dins d’un partit de futbol que vaig cobrir pel diari. Mentre la pilota es movia, un dels meus ulls visitava un afinador de pianos, contemplava el mur de Berlín o es quedava adormit sobre un llibre de poemes de Kavafis. Zagajewski ha estat un poeta immens, que demanava a les banderes: “No ens seguiu tapant els ulls.” La seva pàtria s’havia mogut per les inclemències del segle. Els seus versos han rescatat la pau.
