Todó: “La traducció és una de les manifestacions del llenguatge més complexes i més mal compreses”
17/9/2010
Lluís Maria Todó (Foto:Carme Esteve)
| |
“Traduir és humà”. Aquest és el lema de l’acció que l’ACEC, juntament amb l’ACEtt i l’APTIC, durà a terme el dia 30 de setembre, a la plaça del Rei de Barcelona, en el marc de la celebració del Dia Internacional de la Traducció. Lluís Maria Todó, un dels seus organitzadors, explica el significat irònic d’aquesta activitat, avança el programa de la segona sessió del cicle Traduir a la tardor i remarca la importàcia del traductor en la cultura literària universal i el poc valor que se li dóna a la seva feina.
-Què es vol reivindicar amb ‘Traduir a la tardor’?
Amb aquesta mena d’acudit escenificat volem donar a entendre que les màquines de traduir, els traductors automàtics i altres artefactes recents que enlluernen els més babaus no podran mai substituir el cervell humà en la tasca de traduir. I no parlo únicament de la traducció literària, on això sembla una obvietat, sinó de qualsevol mena de traducció: traduir és comprendre, escoltar la llengua, triar paraules i girs; en definitiva, la traducció és una de les manifestacions més complexes i més mal compreses que es produeixen en l’exercici del llenguatge, que és una facultat exclusivament humana: per això diem que “traduir és humà”. També estem jugant amb l’adagi llatí que diu que equivocar-se és humà, “errare humanum est”. Però amb un matís important: que els llatins afegien: “perserverare autem diabolicum”, “però perseverar en l’error és diabòlic”, és a dir que deixaven marge a la rectificació. Un humà es pot equivocar, és clar, però després pot rectificar; una màquina només pot perseverar en l’error, perquè no té consciència d’aquest error. És, doncs, una cosa una mica diabòlica.
- Aquesta acció també és una manera de fer visible aquesta feina?
Sí, sí. El nostre gest té una altra significació: els traductors solem treballar a casa, tancats, aïllats, i quan la nostra feina es fa pública, amb prou feina se’ns veu: una línia en una portadella, o res de res. Aquest dia sortim al carrer, ens fem visibles, volem que la gent sàpiga que la gran majoria de textos que llegeixen –si és que llegeixen, és clar- , o que escolten al cine o a la tele els hem escrit nosaltres, els traductors, que som els autors de la més gran part de discurs verbal que circula socialment, i en canvi som, o ens han fet, pràcticament invisibles.
- Per què el traductor està poc valorat?
Hi juga un munt de factors diversos, i no els coneixem tots –em penso: des del prestigi romàntic atribuït a la creació literària entesa d’una manera molt estreta, fins a la molt recent i molt deficient professionalització del traductors, passant per aquest element tan difícil de calibrar que se’n diu la tradició: a Alemanya, fa molts anys que els editors es van adonar que un bon traductor és un professional que dignifica i rendibilitza els llibres que ells editen i per tant ha d’estar dignament remunerats. Aquí, la gran majoria d’editors només busquen el rendiment ràpid i immediat, i encarreguen la traducció a qui accepta preus més baixos. I com que els lectors rarament es queixen o castiguen una mala traducció deixant-la de comprar, els (mals) editors no rectifiquen… són diabòlics!
- Quina és la importància del traductor en la cultura literària universal?
No hi pensem prou, però els grans textos canònics de la nostra cultura són traduccions: la Bíblia, traducció de traduccions de traduccions, amb un “original” sovint desconegut, o els poemes homèrics, per no parlar del Gilgamesh o l’èpica medieval. D’altra banda, quants lectors cultes d’aquí són capaços de llegir Virgili en llatí, Shakespeare en anglès, Mallarmé en francès, Rilke en alemany? La nostra cultura literària és una cultura universal, i per tant és una cultura traduïda, i cada vegada més: cada cop es tradueix més del japonès, de l’hongarès, del rus, i cada vegada es traduirà més. De l’ideal goethià de la literatura universal, que en el fons volia dir occidental, estem passant a una noció que podríem anomenar “literatura global”, on totes les llengües i totes les cultures volen sentir la veu de totes les altres. Això significa traduir molt i molt bé. I traduir bé la literatura d’una altra llengua, o llengües, a la pròpia, o pròpies, vol dir conèixer-les totes bé; vull dir que un bon traductor literari és també un filòleg i un lector apassionat de la literatura en les llengües de les quals i a les quals tradueix. Ja sé que és una exigència molt alta, però no penso afluixar.
- Una altra de les iniciatives de l’ACEC és la segona sessió del cicle “Traduir a la tardor”, després de l’èxit de l’any passat. En què se centrarà el programa d’enguany?
Malauradament passem un temporada de vaques flaques, i hem hagut de limitar les sessions. En seran només dues, però estic segur que seran interessantíssimes: una tractarà sobre la traducció de llengües d’aquestes que abans en dèiem “exòtiques”, i ja em perdonaran l’eurocentrisme provisional: em refereixo sobretot a les traduccions del xinès i del japonès, que cada vegada són més importants i ho seran encara molt més. Es pot discutir la visió romàntica segons la qual cada llengua implica un visió del món pròpia; personalment jo sóc una mica escèptic sobre aquest punt, però només si parlem de llengües molt relacionades estructuralment i històricament. Em sembla bastant més probable si parlem de llengües tan allunyades de les nostres com ara el xinès, el coreà o el japonès. Però de moment no vull emetre opinions contundents, espero a veure què ens en diran els especialistes. L’altra taula rodona tractarà sobre un altre aspecte de gran actualitat: la traducció de les llengües eslaves (més l’hongarès, potser), que són vehicle d’unes literatures riquíssimes, extraordinàries, i fins ara vergonyosament ignorades pels lectors d’aquí. Necessitem molts traductors, i molt bons, del rus, del txec, de l’hongarès, no pot ser que continuem sense conèixer les literatures clàssiques i modernes escrites en aquestes llengües.
- Creu que les condicions laborals dels traductors a Espanya són pitjors que a la resta d’Europa?
No és que ho cregui, és que ho sé, ho he vist. Només en donaré un exemple: l’enyorada Theres Moser, traductora del català i el castellà a l’alemany, vivia a Barcelona amb gran confort només de la seva feina com a traductora literària. Fins i tot es va poder comprar un pis en el moment en què els pisos eren més cars. Era una traductora literària entesa a la manera germànica: estava atenta a l’actualitat literària d’aquí, recomanava els llibres i els autors que li agradaven, feia de pont entre la cultura d’aquí i la d’allà, era escoltada i respectada aquí i allà (més allà que aquí, haig de dir). Res a veure amb els traductors literaris d’aquest país, que rarament poden viure de la seva feina, son “traductors de cap de setmana”, com qui diu, o bé professors, o periodistes, o traductors de qualsevol mena de cosa escrita, a tant la paraula o l’espai, per poder arribar a final de mes.
- Els traductors literaris, però, acostumeu a ser uns apassionats de la vostra feina…
Per força: has de ser un autèntic apassionat per l’escriptura per passar-te mesos i mesos barallant-te amb un text de gran envergadura literària, i per tant de gran dificultat, i després comprovar que si comptes el que et paguen i ho divideixes per les hores que hi has dedicat, resulta que la dona de fer feines té uns honoraris superiors als teus. Això, per desgràcia, també es pot aplicar a la majoria d’escriptors, sobretot els que escriuen en llengua catalana, i als compositors de música clàssica, i a molts pintors i escultors… però almenys ells tenen la consideració pública d’ “artistes”, mentre que els traductors no arriben ni a “artesans”, pobrets...
|
|
|
|
|
