Sal­va­dor Macip (Bla­nes, 1970) és un home sem­pre actiu, física­ment i men­tal­ment. És metge, inves­ti­ga­dor i escrip­tor i els dar­rers dos anys se l’ha vist a tota mena de mit­jans de comu­ni­cació par­lant sobre la pandèmia. Mai diu que no.

A banda de les acti­vi­tats pro­fes­si­o­nals com a científic i com a pro­fes­sor uni­ver­si­tari, els dar­rers dos anys també ha estat escri­vint a un ritme més pau­sat del que acos­tuma, i es nota, un assaig molt ajus­tat, rigorós i enri­qui­dor: ¿Què ens fa humans? publi­cat per Arcàdia.

Macip pro­posa ana­lit­zar la con­dició humana a través del que ano­mena “bio­hu­ma­nisme raci­o­na­lista”, una eina que ens ha de per­me­tre trans­gre­dir el deter­mi­nisme biològic per asso­lir una vida en soci­e­tat digna i justa.

“L’Antoni Munné, edi­tor d’Arcàdia, em va temp­tar, durant una festa de Sant Jordi, a fer algun lli­bre ple­gats. Feia temps que volia explo­rar aquesta con­nexió entre ciència i filo­so­fia, i em va sem­bla bona idea fer-ho amb d’edi­tors experts en el tema del pen­sa­ment”, explica l’autor sobre l’ori­gen del pro­jecte, que no va que­dar en una il·lusió vaga entre copes i canapès.

Macip col·labora a diver­sos mit­jans escrits, acti­vi­tat que li ha con­fe­rit un rodatge de temàtiques i de regis­tre a l’hora de par­lar-ne. “Fa més d’una dècada que escric un arti­cle men­sual en què intento refle­xi­o­nar sobre l’impacte social de nous avenços científics. M’ha ser­vit de banc de pro­ves per desen­vo­lu­par les teo­ries que cons­ti­tu­ei­xen la base del text. Esti­rant el fil d’una dot­zena d’arti­cles m’ana­ven sor­tit molts més temes, i així vaig dei­xar que el lli­bre s’anés rami­fi­cant lliu­re­ment cap a on les idees el por­ta­ven.”

L’assaig està divi­dit en cinc apar­tats: ¿Què ens fa humans?, La consciència, La intel·ligència, La dimensió social i El futur de la huma­ni­tat / La huma­ni­tat del futur. Cada apar­tat està sub­di­vi­dit en altres, amb con­cep­tes com ara genètica, escala evo­lu­tiva, violència, Déu i, entre d’altres, qüesti­o­nar la democràcia com a millor mode d’orga­nit­zació social...

Com és habi­tual amb aquesta mena de tex­tos, els dife­rents arti­cles inter­re­la­ci­o­nats estan supor­tats en rigo­ro­ses i abun­dants notes a peu de pàgina. “Hi ha 242 notes! Mol­tes més que pàgines”, comenta ria­ller. Tot ple­gat demos­tra que Macip no s’ha asse­gut a filo­so­far, s’ha docu­men­tat molt i ha con­tras­tat idees de mol­tes fonts vari­a­des... “És un lli­bre curt, però, para­do­xal­ment, és el que m’ha cos­tat més d’escriure, tant pel temps de docu­men­tació com per les refle­xi­ons que m’ha obli­gat a fer.”

“Vaig començar amb la pre­gunta que em va sem­blar més impor­tant i vaig dei­xar que les res­pos­tes s’anes­sin for­mant, a par­tir de les fonts i de les meves con­si­de­ra­ci­ons. No volia tallar cap branca de l’arbre que anava crei­xent, per això vaig fer ser­vir les notes a peu de plana, per desen­vo­lu­par temes secun­da­ris o com­ple­men­tar els prin­ci­pals sense inter­rom­pre la línia de pen­sa­ment cen­tral”, argu­menta Sal­va­dor Macip.

El lli­bre el clo­uen unes pràcti­ques Con­si­de­ra­ci­ons finals, com a resum, ja no dels temes, sinó del con­cepte gene­ral del lli­bre, la defensa de la ciència i del “bio­hu­ma­nisme raci­o­na­lista”. “La clau del lli­bre era poder pre­sen­tar aquesta eina, que és la bar­reja d’empi­risme i raci­o­na­lisme, i demos­trar que pots refle­xi­o­nar sobre temes filosòfics a par­tir de dades científiques. Si no ender­ro­quem les bar­re­res entre ciència i huma­nisme mai no podrem res­pon­dre a les grans pre­gun­tes. La comu­ni­cació ha de fluir en tots dos sen­tits.”

I què ens fa humans? “El que ens fa humans es pot resu­mir amb un con­cepte: l’ànima. La religió hi assigna un ori­gen diví, però la ciència té l’obli­gació de bus­car-hi el subs­trat físic. L’ànima està al nos­tre cer­vell, però què la defi­neix? La consciència, la intel·ligència i una pecu­liar estruc­tura social son trets carac­terístics dels humans, i són els que exploro en el lli­bre, però tenen molts punts de con­tacte amb les d’altres ani­mals. La sepa­ració no és tan clara, per això una de les tesis del lli­bre és que, per enten­dre què som els humans i cons­truir millors soci­e­tats, pri­mer hem de saber d’on venim i accep­tar que som ani­mals. Això ens con­di­ci­ona, però saber-ho ens per­met bus­car mane­res d’esca­par de la gàbia on ens vol rete­nir la nos­tra bio­lo­gia. Ì cal mirar cap al futur i inten­tar pre­dir cap on evo­lu­ci­o­nem, perquè la ciència pot can­viar en les pro­pe­res dècades com defi­nim la huma­ni­tat”, con­clou.