L'escrit xilè prepara una segona edició ampliada de 'El futur' que recull la seva poesia reunida
Un poeta centreamericà molt semblant a Rubén Darío viatja, a finals del XIX, a una nació sud-americana: “Vaig venir a aquest país perquè em van dir que veuria coses diferents de les que fins aleshores havia viscut i conegut”. És la frase –i promesa– inicial d’Efímera (Contrabando), breu novel·la l’autor de la qual, malgrat ser debutant al gènere, és –encara que ell ho negui– una llegenda per als mitòmans literaris: el xilè Bruno Montané Krebs (Valparaíso, 1957), que va inspirar el personatge de Felipe Müller a Los detectives salvajes, de l’amic Roberto Bolaño (1953-2003). Montané prepara una segona edició ampliada d’El futuro (Candaya), que recull la imponent poesia reunida. Al passat, també va ser saxofonista de jazz, però “ho vaig deixar per l’horrible pudor de les discoteques a les quatre de la matinada”. Quan ens acomiadem, només ens demana una cosa: “Sisplau, no tituleu amb res de ‘detectiu salvatge’, si és possible”. Ho és.
Molta gent se sorprendrà del fet que vostè hagi publicat una novel·la.
Hi ha hagut una conspiració perquè abandoni la poesia, que és l’únic que faig mitjanament bé, i em converteixi en novel·lista novell..., a la meva edat! Les primeres pàgines les vaig escriure fa més de vint anys, de fet, les va arribar a llegir en Roberto.
I què li va dir?
Li van agradar. Em va dir: “Ja no tens por de narrar”, que era una cosa que m’havia dit d’algun conte meu anterior. Era una qüestió tonal, del tipus de veu. Jo he dubtat si publicar-la, però al final m’ha pogut més l’ego, com sol passar, sobretot perquè l’editor em va servir l’ocasió amb safata, jo no vaig enviar la novel·la a ningú.
És la seva primera novel·la...
En realitat, la tercera, però les altres dues són inèdites. Una va arribar, fa anys, a la semifinal del premi Herralde. Però en tinc prou amb els meus versets, això és el que em bull al magí.
Les publicarà?
Les hauré de cremar jo abans de morir-me, ja sap vostè el que passa amb els llegats.
Ficciona bastant, oi?
Es tractava d’emmascarar la meva recerca. Potser Darío al seu diari narra un episodi en cinc línies i jo el desenvolupo. És una mini road movie, una mini Bildungsroman. Tinc la pruïja de no defensar-la com una novel·la històrica, que ressegueix els fets reals. Per exemple, l’episodi del poeta amb el president està basat, en realitat, en una trobada de Pablo Neruda, no de Rubén Darío, amb el president del país.
Hi haurà lectors que ni s’adonaran que és Rubén Darío.
Està fet així expressament. Ell signava Félix Rubén Darío, i jo ho deixo com a Félix. Cap ciutat no apareix amb el nom real, tampoc.
Què hi ha de vostè en Félix?
És, com jo, com Roberto, un poeta que viatja, que ve cap aquí. És una novel·la de l’emigració, de joves que busquen un lloc per viure.
Llegim al llibre que “la vida consisteix a aprendre a esquivar les amargors” o que és “un llarg passeig al ventre de la bèstia”.
Aquí sí que estic connectant amb Bolaño! Hi ha algun homenatge secret. Per dir-lo en mexicà, aquesta pinche novel·la està farcida de situacions en què la gent es troba per explicar-se històries i, tot i això, sembla que és una novel·la d’acció.
L’humor sorgeix del distanciament amb què la veu narradora es refereix a si mateixa.
Això em ve de la poesia i de l’obsessió de ficar la mà pel forat. Tota l’estona vaig haver d’inventar-me una veu antiga. Les proses de Rubén Darío són bellíssimes, però molt engolades, tot i que sempre hi ha un punt on notes la carn i l’os, això és el modernisme.
Hi ha crueltat, fins i tot gore, als episodis de la tortura de l’oncle Toño i a l’assassinat del xicot.
Em vaig ficar en aquest merder. L’únic que pot explicar-li Félix a la noia de qui està enamorat és una història terrible, i ella n’hi explica una altra. Però tot surt d’un poema de Darío d’un llibret que es va dir Abrojos, on explica el cas d’una noia que mata el xicot per dir-li lletja.
El fet de sentir-se estrangers converteix en iguals diversos personatges, estranys al lloc, independentment d’on hagin nascut. És un tema que és a la seva poesia.
És l’exili interior. Un model en què em reconec.
No creu que hi ha poc sexe per a una novel·la amb joves?
Està insinuat. És que el context de l’època és que tots els joves eren puters, com Kafka, m’invento escenes versemblants, com la del bordell anomenat La Sorbona, però no mostro el que es pot comprendre igualment.
La seva Lucía és com una Dulcinea.
Hi mostro l’obsessió adolescent i dels poetes per estar enamorats intensament, en tenen la necessitat. Amb la Lucía no hi ha seducció física, sinó psíquica.
Les escenes amb el president són la seva mininovel·la de dictador.
Però aquest president és el primer antecedent d’un polític nacionalista al poder, amb consciència que ha de defensar els interessos del país, l’època de l’espoli, que primer va ser britànic i després nord-americà. L’intent de corrupció que pateix, que l’indigna, és real, li van regalar una locomotora d’or, perquè vegi que la realitat escriu millor que nosaltres, només cal delimitar la seva entropia eterna.
Un altre tema és la naturalesa exuberant, amb parcs, volcans, el mar...
Hi ha una connexió amb la psique del poeta i el paisatge.
L’escena final...
Els treballadors del canal de Panamà van ser tancats en gàbies per haver protestat per reclamar drets. Ell hi sent el brogit, l’esvalot i el dolor del món. És un final entròpic social potent.
