.  Molts dels poemes del llibre estan dedicats a amics de l’autor que han quedat pel camí

.  L’obra és un dietari poètic que recull textos escrits entre el 2007 i el 2023

.  David Castillo sol voltar a peu per la ciutat a la recerca de tresors en llibreries de vell abans de tornar amb un bon botí als carrers costeruts del barri de Vallcarca

David Castillo (Barcelona, 1960) ha conreat la poesia, la novel·la, el relat, l’assaig, la crítica, la biografia i ha estat un periodista inquiet durant dècades. Amant de tota mena de música, tot i que en especial jazz, i lector compulsiu, és autor d’uns 25 títols, entre tots els gèneres citats, i de milers d’articles en diverses capçaleres. Fa més de 35 anys, en aquest mateix diari. Als prestatges de casa té una desena de premis, com ara el Carles Riba, el Sant Jordi, el Crexells, el Joanot Martorell i el Cadaqués.

David Cas­ti­llo és un home de bar­ris, Vall­carca i el Car­mel, amb car­rers cos­te­ruts pels quals ha tres­cat tota la vida. I, per extensió, és un pas­se­ja­dor de ciu­tat, cop­sant els ambi­ents, en espe­cial els mar­gi­nals, caçant detalls que poden aca­bar sent un poema. És un malalt dels lli­bres, que com­pra després de bara­llar-se amb la pols i els àcars de les lli­bre­ries de vell. Un cre­a­dor mul­ti­dis­ci­pli­nari que ara ens ofe­reix el seu dar­rer recull de poe­mes, Camp Per­vers (Proa).

Sí, ho vaig com­pro­var en les lli­bre­tes data­des i en els arxius de l’ordi­na­dor. Des de l’apa­rició d’Esquena nua i Doble zero, que estan escrits entre final de segle i prin­ci­pis del XXI, només havia publi­cat anto­lo­gies i tra­duc­ci­ons, i m’havia cen­trat més en les novel·les i en el peri­o­disme. És un die­tari perquè m’han fet redes­co­brir coses que ja havia obli­dat, no només de la vida sen­ti­men­tal sinó també de la quo­ti­di­ana. És com si mirés fotos velles. Sem­bla que el 2000 sigui abans-d’ahir, però ha pas­sat pràcti­ca­ment un quart de segle. Depèn com t’ho miris, tot és una gran broma. Fa uns mesos esmor­zava periòdica­ment amb el Mar­ga­rit. Ara resulta que no el tor­naré a veure mai més... Quan vaig pro­po­sar al meu esti­mat edi­tor Josep Lluch que tenia molts més poe­mes dels que caben en un famèlic lli­bre de poe­sia, vam haver de dis­cri­mi­nar-ne uns quants. I pot­ser ho hauríem d’haver fet més. Entre tots dos, i altres amics com Mel­cion Mateu i Andreu Gomila, hem depi­lat una mica tota la xer­ra­meca.

No, perquè cada dia tinc arti­cles, con­tes, con­ferències, reci­tals i novel·les, però ho podria fer. Si la novel·la et dona una lli­ber­tat temàtica i estruc­tu­ral abso­luta, la poe­sia també té les seves pròpies regles. Hi havia èpoques, o quan reci­tem per les esco­les amb Josep Pedrals i Gon­zalo Escarpa, en què la rima i el ritme tenien importància, però nor­mal­ment no sé dis­tin­gir entre gèneres. Cer­ta­ment, la vin­cu­lació amb la poe­sia és des de ben petit i és el pri­mer gènere que vaig cul­ti­var i que cul­ti­varé fins al final, o això espero. No soc dels que s’espan­ten quan no apa­rei­xen els ver­sos. Si hi són, bé. Si no, també. Tinc una manera de pen­sar que s’adiu molt amb la manera d’arren­gle­rar els ver­sos, però no soc un falan­gista de la rima, com tants en tenim al país.

No cal donar noms, però sents unes decla­ra­ci­ons tan car­ques que fan fere­dat. Cada poema té la seva pròpia música. Si tens la neces­si­tat d’usar unes figu­res, unes estruc­tu­res rima­des, em sem­bla feno­me­nal, però no és una obli­gació. No necessària­ment hem d’accep­tar una sèrie de dic­ta­dors que et diuen el que es con­si­dera o no es con­si­dera poe­sia. Ho trobo ridícul, i aquí ho deixo.

De fet pro­ve­nen de tres lli­bres dife­rents, amb les seves cir­cumstàncies. Els que van del 2007 al 2010 són més sen­su­als, de des­co­berta. Encara no havia arri­bats als cin­quanta anys i tenia com­por­ta­ments més jovenívols. Hi ha també els de la pandèmia, on vaig fer força repor­tat­ges per la ciu­tat buida i tenia un des­con­trol entre som­nis i rea­li­tat, cosa que em va fer ado­nar que no era lluny de Leteu, un dels rius de l’Hades de la mito­lo­gia grega. Si bevies aigua d’aquest riu, se t’esbor­rava la memòria. Així em tro­bava, entre l’oblit i la memòria, armat amb la poe­sia, la meva fidel com­pa­nya. L’autèntica revo­lució no és social, política o econòmica, sinó la de la memòria, els seus trucs de renai­xe­ment i les seves tram­pes, que et poden con­dem­nar, com passa tan sovint en els cer­vells dels nos­tres amics, fami­li­ars i veïns. Tot s’uneix a la tomba, al Camp Per­vers, on enter­ra­ven vives les ves­tals que havien tren­cat els vots de cas­te­dat a l’antiga Roma, o que havien per­dut el foc. El foc, això ho és tot.

Sí, la mort de Car­les Gar­cia Mill i la de Víctor Nubla, durant la pandèmia, van ser una male­dicció. Allà sols. Vaig recu­pe­rar alguns altres morts als quals havia fet epi­ta­fis, com Arnau Puig, que era una per­sona que em pro­vo­cava la poe­sia per la seva bon­dat i savi­esa; el pin­tor Fran­cesc Cal­vet, que va morir ofe­gat per un pinyol i era un home ple d’ener­gia i anar­quia; el també pin­tor Enric Gómez, amic des de petits, que va morir d’un infart men­tre pas­se­java. També em va afec­tar el traspàs per càncer del poeta romanyès Gio­vanni Nadi­ani, que em va tra­duir a l’italià i em va donar vida. Van ser com punya­la­des, per no dir la de la meva mare, amb qui començo el lli­bre. Els recordo tots, tant com Genís Cano i Pere Mar­ci­lla, amics i gurus.

Sem­pre pen­ses que un dia no et des­per­taràs i tot que­darà tirat per terra, pels Encants de la memòria d’alguns que recu­llen andròmines. Tenia la neces­si­tat de reu­nir aquests poe­mes, perquè l’anto­lo­gia L’amor com a pena capi­tal i La poe­sia sense nens o sense tu, publi­cats l’any pas­sat, dona­ven una idea del que he fet els últims trenta o qua­ranta anys. Volia els poe­mes nous i he tin­gut la sort de ser accep­tat de nou a Proa, on he publi­cat pràcti­ca­ment tota la meva obra des dels temps d’Oriol Izqui­erdo, que em fotia molta canya i em moti­vava, com Jaume Subi­rana, Miquel de Palol, Albert Roig i Julià Gui­lla­mon, paios potents, amb idees que em des­per­ten, fins i tot des de la inco­mo­di­tat.