Era una artista inconformista que va experimentar amb les paraules i les imatges i va formar un duet únic amb Carles Hac Mor
La poeta Ester Xargay s’ha mort a seixanta-tres anys. Artista inconformista, durant la seva carrera va tenir un esperit avançat en l’àmbit de les lletres i va experimentar amb les paraules i també amb les imatges. I tot i que destacava que la funció de l’art era sobrera, Xargay sempre reivindicava el valor de la figura de l’artista. “Pot fer tot allò que vulgui i això també vol dir que es pot permetre de no fer allò que no vol fer”, explicava en una entrevista a VilaWeb.
“Sempre m’he considerat un noi fallat”
Nascuda a Sant Feliu de Guíxols (1960), es va criar a l’estat francès i va tornar a Catalunya a divuit anys, on es va llicenciar en història de l’art per la Universitat de Barcelona i es va convertir en un emblema de la poesia trencadora, tot explorant noves fronteres amb el vídeo-art i les performances.
Entre la seva obra trobem els llibres de poesia: Els àngels soterrats (Cafè Central, 1990); Les flaires del galliner, poema desplegable sobre collage de Pere Noguera (revista/plaquette l’Avioneta, Albert Ferrer Editor, novembre 1993 i reeditat dins el llibre Trenca-sons); Darrere les tanques, amb pròleg d’Annie Bats i dibuixos d’Humberto Rivas i Andrés Hispano (el Tall Editorial, 2000); Trenca-sons, llibre en vuit parts, amb fotografies de Gemma Nogueroles, imatges digitals d’Eugenio Tisselli i collage de Pere Noguera (Llibres del Segle, 2002); Ainalar, els Ulls de Tirèsies 18 (Cafè Central, 2005); Eixida al sostre, poesia d’Ester Xargay, imatges de Vicenç Viaplana, col·lecció la Imatge que Parla (Arola Editors, 2009); Infinitius, col·lecció la Fosca 30 (Lleonard Muntaner, 2017); Desintegrar-se, premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni (Meteora, 2019).
En termes d’experimentació, cal ressaltar el seu vincle i col·laboració amb l’escriptor Carles Hac Mor, amb qui va formar una parella creativa i transgressora. Entre més obres, van coescriure els llibres de poemes Un pedrís de mil estones (1992), Epítom infra nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamp (1997), Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots) (2007) i Fissura, llibre ‘migpartit’ (2008). El duet també es va endinsar en el món de la ficció, el teatre i el vídeo-art.
Més enllà del món de l’art, Xargay també va col·laborar amb mitjans, com ara l’Avui, el Temps, Papers d’Art i Reduccions, i va rebre guardons, com ara el premi Espais a la Crítica d’Art i el premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni.
