L'escriptora canadenca Alice Munro ha mort als 92 anys, una dècada després de rebre el premi Nobel de literatura per la seva "mestria" en la "narració breu contemporània". "Durant anys i anys vaig creure que l'escriptura de relats era una manera de practicar fins que tingués prou temps per escriure una novel·la, fins que em vaig adonar que els contes eren tot el que sabia fer", declarava a la revista The New Yorker el 2012.

Nascuda el 10 de juliol del 1931 a Wingham, un petit poble d'Ontario, Alice Ann Laidlaw no es va convertir en Alice Munro fins als 20 anys, quan es va casar amb James Munro. Aquella jove estudiant de periodisme i filologia anglesa va haver de deixar els estudis. Però, tot i les dificultats de criar dues filles, Sheila i Jenny –i d'haver vist com la tercera, Catherine, moria poc després del part–, Munro va aconseguir reunir prou energia i robar hores a la nit per escriure, sovint a la taula de la cuina. El primer recull de narracions, Dansa de les ombres felices, va ser publicat el 1968 a la desapareguda Ryerson Press. La premsa canadenca de l'època va saludar el seu debut amb titulars esquitxats de misogínia, com ara: "Mestressa de casa troba temps per escriure relats".

Aquelles històries, que en català es poden llegir gràcies a la impecable traducció de Dolors Udina per a Club Editor –com quatre títols més de l'autora– van ser la primera baula d'una trajectòria que va anar creixent sense pressa, amb un nou llibre cada tres o quatre anys, que van anar sumant premis i traduccions, com per exemple, el National Book Critics Circle Award per El amor de una mujer generosa (1988, en castellà a Lumen) i el Booker International per Massa felicitat (2009, en català a Club Editor). El catorzè i últim volum, el corprenedor Estimada vida, va aparèixer el 2012, mesos abans de l'anunci del premi Nobel, quan l'autora ja havia anunciat que es retirava.

Els relats de Munro expliquen la vida corrent, sovint en petits pobles i ciutats del Canadà, amb una força extraordinària. Els instants decisius irrompen en el dia a dia dels personatges –l'enamorament, la malaltia, la mort– i els capgiren la vida. Munro aconsegueix arribar al nucli d'aquests homes i dones en poques pàgines, que poden condensar tot un periple biogràfic o centrar-se en una etapa concreta, sigui la infantesa, la primera maduresa o també la inclement vellesa. "Els seus personatges no són especialment aventurers, i les circumstàncies que viuen tampoc no ho són, però aquests moments aparentment banals que ens explica es converteixen en essencials, perquè un dels seus temes és la recerca de la llibertat interior", assegura Maria Bohigas, que va començar a publicar Munro en català el 2010, amb Massa felicitat. Quan va rebre el Nobel de literatura ja se'n podien llegir dos altres reculls memorables, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (publicat en anglès el 2001) i Estimada vida.

El primer conte que va marcar Munro quan encara era una nena va ser La petita sirena, de Hans Christian Andersen. "És una història molt trista, amb una sirena que s'enamora d'un príncep però que no s'hi pot casar, i no en dono més detalls, de tan trista que és", reconeixia dies abans de la cerimònia de recepció del Nobel, en una entrevista gravada en vídeo. Quan va acabar de llegir el conte d'Andersen, va voler escriure'n la seva pròpia versió, "amb un final feliç", perquè "l'hi devia a la sirena". Anys després d'aquesta experiència iniciàtica, la lectura de Cims borrascosos, d'Emily Brontë, va fer que Munro tornés a apreciar "els finals tràgics", que van acabar abundant en la seva literatura. "Comences a escriure sobre princeses joves i més tard sobre mestresses de casa amb fills –deia en aquella mateixa entrevista–. Al final els teus personatges acaben sent dones madures i velles. El que importa és que, escriguis sobre qui escriguis, puguis arribar a emocionar el lector, que quan acabi de llegir-te en surti diferent, transformat". Alice Munro, igual que grans puntals del gènere com Anton P. Txékhov, Flannery O'Connor i Mercè Rodoreda, va aconseguir aquesta proesa.

Si cada llibre de contes d'Alice Munro era una mica millor que l’anterior, la millor porta d’entrada al seu món narratiu ha de ser el final, Estimada vida, publicat quan l’autora ja tenia 81 anys.

El Booker per Massa felicitat el 2009 va disparar la carrera internacional de l’autora. Entre els deu contes que inclou hi ha el de la relació d’una noia jove amb un assetjador i el d’una dona que té cura d’un home malalt.

Dels primers anys de trajectòria destaca aquest llibre de 1978, que ressegueix les vides de la Rose i la seva madrastra, la Flo. Pot ser llegida com l’única novel·la de l’autora: la majoria de contes comparteixen protagonista.