Ara que França celebra el centenari del surrealisme —el 15 d’octubre de 1924 André Breton va publicar el Manifest del surrealisme—, ha estat molt oportú que, en comptes de reeditar-se l’obra d’aquells pijos taral·lirots, s’hagin publicat, simultàniament, dues edicions de les poesies d’Arthur Rimbaud (1854-1891), l’una en català mallorquí —Tots els versos, edició bilingüe i traducció de Jaume Galmés, Barcelona, Edicions de 1984— i l’altra en castellà —Poesías completas, edició bilingüe de Pedro Gandía, Madrid, Hermida Editores—, les dues amb peu d’impremta de 2024. Els dos llibres més importants de Rimbaud, Una temporada a l’infern (edició pagada per la seva mare, 1873, que es va perdre quasi del tot a causa d’una fuita d’aigua) i Il·luminacions (a càrrec de Verlaine, 1886, quan Rimbaud ja corria per Etiò­pia venent armes i altres coses; recordem que va deixar d’escriure als dinou anys), han conegut diverses edicions: moltes en castellà, i dues de ben notables en llengua catalana: la pionera de Josep Palau i Fabre, sempre reeditada a Proa, i la de David Cuscó, editada a Flâneur, 2022.

En castellà hi havia alguna edició de la resta de la seva obra, però en català en teníem poques, potser cap: ara ens la presenta Edicions de 1984, tan meritòria en la divulgació de literatura estrangera a Catalunya, país que, a manca d’una sòlida tradició autòctona, fa bé d’acostar-se als grans llibres de la literatura universal: uns molu, diguem-ne, editats amb garanties. Publicar la poesia completa de Rimbaud —repetim-ho: tot el que no són els dos grans llibres de l’autor— comporta un problema que no és menor: llevat de les seves cartes, i elles potser també, Rimbaud ho escrivia tot amb l’orella posada en la cadència, la prosòdia o l’eufonia que escau al vers, i per això tant la Saison com les Illuminations són considerades sovint com a “poesia en prosa”.

 A més, Una temporada a l’infern inclou uns quants poemes que no figuren a cap de les edicions esmentades. En aquest sentit, tant el títol català com el castellà presenten un petit equívoc. Si per cas, el títol català Tots els versos és més sincer. La majoria dels crítics que s’han dedicat a aquest autor han subratllat que els dos llibres grans de Rimbaud no s’entenen si abans no es llegeixen els seus poemes en vers pròpiament dit, que és el que ara tenim al nostre abast; de manera que hem de lloar aquesta doble, coincident iniciativa. Això sí: traduir poesia en sentit lat, en especial la que s’ajusta a una mètrica regular i utilitza la rima, és una operació isarda i paradoxal: mantenir, en la traducció, tant el sentit com la mètrica original i les rimes és impossible del tot, o quasi. 

I el cas és que Rimbaud versificava amb un talent que ja tenia de petit —als “set anys”, va escriure—, seguint la lliçó formal, només formal, dels parnassians i de Verlaine, i la lliçó “moral”, si es pot dir així, de Baudelaire. Només cal saber que l’autor va guanyar diverses vegades el primer premi de composició en grec, en francès i en llengua llatina al col·legi de la seva ciutat nadiua, Charleville. Vegeu quina perfecció: “Ver erat, et morbo Romae languebat inerti / Orbilius...” (“Era la primavera, i Orbili [gramàtic i professor romà] llanguia sense poder-se moure...”). No és Virgili, però Déu-n’hi-do. Passar del francès al català és més fàcil que al castellà, i no solament per la petita diferència que hi ha entre oisseau i ocell, i la tan gran que hi ha entre oisseau i pájaro... La comparació hauria de ser suficient per dissuadir qualsevol traductor al castellà de la poesia francesa, però Pedro Gandía se’n surt la mar de bé. Jaume Galmés també, però si, d’una banda, passa del francès a una llegua fonèticament més pròxima que el castellà, no pot evitar forçar uns hipèrbatons no presents a l’original, encara que Rimbaud els feia servir sovint: “J’aurais voulu montrer aux enfants ces dorades / du flot bleu...”, “Mostrar hauria volgut als infants la daurada / de la mar blava” (‘El vaixell ebri’). Tant se val; les dues versions tenen tant de mèrit, que aquestes petiteses es justifiquen totes soles. Les dues edicions inclouen el famós (i menor) poema ‘Sonet del forat del cul’ —temàtica escatològica gens estranya a la nostra tradició—, en què es tradueix l’ourlet del quart vers per vora i borde, quan el que té més sentit és parlar de plec: és el que fan les natges del cul quan són pròximes i quan s’apleguen tirant amunt cap a la cintura. Tothom ho ha vist alguna vegada. Per sort, cap dels dos traductors no ha oblidat d’incorporar els poemes de l’Album zutique, que Rimbaud va escriure en un cenacle parisenc —en un pis d’un hotel encara dret—, que agafava el nom de l’exclamació francesa zut!, avui menys viva que al seu temps, que ve a significar: “A la merda”, o “”A fer punyetes”, que és el que Rimbaud va desitjar a quasi tots els seus contemporanis. Un traductor mexicà hi va posar Álbum Vaya usted al carajo. Genial.