El poeta Santiago Montobbio va presentar, el passat 13 de desembre, el seu llibre La poesía es un fondo de agua marina a l’Espai Lluís Ribas de Sant Cugat del Vallès. La conferència va ser l’ocasió ideal perquè l’escriptor relatés, amb molta complicitat, el seu encontre amb el pintor i, més concretament, l’enconctre entre la seva poesia i la pintura de Lluís Ribas. Al llarg del seu discurs, el poeta va reconstituir, a grans trets, la història cíclica del diàleg entre les dues disciplines, nascut d’una afinitat artística immediata. A través d’un himne a l’amistat desprovist d’il·lusions, Montobbio va destacar la fecunda i sinèrgica unió entre poesia i pintura. Un fruit evident d’aquesta convivència va ser el llibre d’art Els colors del blanc, en el qual les paraules del poeta acompanyen els quadres del pintor, encara que l’autor va revelar la potència latent d’aquesta mena d’encontres mitjançant la seva pròpia experiència.

De fet, el poeta va sortir de vint anys de silenci just després d’un contacte amb la pintura de Lluís Ribas. De la “convivència intnsa” en va sortir un “fil subtil” entre els dos arts que va traduir-se, segons el mateix Montobbio, en un eco temàtic i estètic portat per conceptes sensibles: el mar, la llum, l’aire. Tot i així, la lectura dels poemes, esquitxats en la reflexió, va plasmar un sincretisme encara més profund, més intrínsec. L’univers de la pintura que va catalitzar l’impuls creatiu es va vessar en l’art del poeta, creant una pintura verbal, plena de materialitat, de dinamisme, d’hipotiposis que poden justificar l’ús de la prosa en aquest llibre. La relació pluridisciplinària va generar cert hibridisme artístic.

A partir del tema de l’intercanvi entre pintura i poesia, Santiago Montobbio va efectuar un  lliscament progressiu cap a una reflexió més general sobre l’art, la poesia, l’artista i la creació. Va crear, aleshores, un vincle entre la creació, l’amor, la llibertat i el mar perquè “del mar ve l’art, del mar neix”. En aquest intent de definició, l’artista va aparèixer com un ser escollit, maleït, sotmès a aquesta exigència absoluta de creació. Però el més sorprenent va ser la descripció de l’art com a potència autònoma que s’imposa a l’artista tal un destí i que, en un mateix temps, li atorga la seva llibertat.

La presentació va seguir entre els pensaments del poeta, consideracions metaliteràries, la descripció de la pintura de Lluís Ribas, dels punts en comú entre els artistes o del seu nou llibre, Los soles por las noches esparcidos, que va sortir a principis d’any. Però, poc a poc, Santiago Montobbio va desenvolupar un monòleg interior en veu alta, una introspecció sobre la seva pròpia creació seguint els remolins del pensament. D’aquesta manera, va explicar que, en presentar les “notes de viatge” del pintor, va parlar indirectament de la seva pròpia poesia fulgurant, de la seva “inspiració torrencial”. A pesar d’això, el poeta va voler acabar la seva intervenció amb una “porta oberta”, amb una invitació al lector, assumint la fugida de la seva pròpia poesia que, a imatge de l’artista, pot ser sempre nova.