Carles Miralles va créixer a la universitat. Primer com a estudiant, després com a professor i com a catedràtic de filologia grega —i, fins i tot, com a vicerector—. De fet, tal com escriuen a l’obra d’homenatge altres professors, companys i deixebles seus, Som per mirar (Edicions UB, 2014), la passió de Carles Miralles es podria resumir així: “d’èpoques, l’arcaica i clàssica del món grec, i la contemporània catalana; de llengües, igualment dues, el grec antic i el català, i de gèneres, sobretot un: la poesia, també en la creació personal” (pàg. 9). Tot això fa que Miralles hagi estat un gran coneixedor de la poesia grega arcaica i clàssica, sobretot de l’èpica, la lírica i la tragèdia, però també un estudiós de poetes catalans tan importants com Carles Riba, J.V. Foix i Espriu, sobre els quals també ha escrit assajos literaris.
Paral·lelament a l’activitat universitària, Miralles era membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1991, on va ocupar durant un cert temps (1998-2002) el càrrec de secretari general de l’Institut. També va ser el primer president de la Societat d’Estudis Clàssics.
La seva primera obra poètica va ser La terra humida (1965), amb la qual va guanyar el Premi Amadeu Oller, després de la qual va escriure On m’he fet home (1967). Al cap d’un temps, van anar sortint a la llum altres obres, com La mà de l’arquer (1991), amb què va guanyar el Premi Nacional de Poesia.
En l’àmbit de la filologia grega, Carles Miralles va destacar pel seu profund coneixement de la lírica antiga i de la literatura grega clàssica. Ha traduït al català obres d’Herodes, Xenofont d’Efes, Plató i fins i tot autors més moderns, com Iorgos Seferis. També va escriure diversos estudis literaris sobre èpica, tragèdia i lírica, però també sobre Riba i Espriu.
En Carles Miralles ha estat professor de molts professors i de molts filòlegs. Per exemple, de Carles Garriga, que es recorda així d’ell: “Carles Miralles va ser professor meu, i després amic. Ara ens ha deixat tranquil i sense que hagués oblidat l’esperit de combat que el va acompanyar tota la vida. La seva obra, com a estudiós de la literatura i com a creador, no desmenteix la seva manera de ser com a persona: reflexiva i apassionada, afectuosa i geniüda, sempre trobant el darrer refugi en les paraules i en la llengua, en la bellesa i en la bondat del món, que ell es complaïa a explicar a qui l’escoltava o llegia.”
Garriga també n’elogia la tasca que va dur a terme. “El seu treball de filòleg continua sent viu, citat o llegit per qui vol aprendre l’ofici; mentre hi hagi estudiosos tindrà els seus lectors. Però aquí convé recordar també l’altra obra seva que no és dirigida als professionals: la poesia que va escriure i les notes assagístiques sobre aspectes de la vida cultural. Els lectors de bona fe, els que creuen que llegint aprenem i que així també coneixem el pensament més autèntic de l’autor, faran bé de rellegir els seus escrits, sempre honestos i savis: hi trobaran un home bo, que era feliç ensenyant, i en sortiran més civils i més lliures.”
Jo també tinc un bon record d’ell, ja que vaig tenir l’honor de tenir-lo com a professor i vaig traduir una tragèdia amb ell, Èdip a Colonos, de Sòfocles. Traduir una tragèdia grega és tot un repte. Però Carles Miralles feia que semblés molt senzill, no només perquè t’acompanyava durant la traducció, sinó perquè te la feia viure. Ens n’ensenyava amb una passió brillant. Recordo que la classe tenia un aire distès —era molt agradable— però rigorosament acadèmic: ens va ensenyar a traduir, però també a entendre el que estàvem traduint. Era pura vocació.
Carles Miralles a l'arxiu audiovisual de poetes
