Fa unes setmanes Margarita Rivière em va trucar per demanar-me que participés en la presentació del seu llibre Clave K, al costat de Xavier Vidal-Folch, a la llibreria +Bernat. Parlava amb veu ronca i xiuxiuejant, i en aquest mateix moment vaig tenir la impressió que ella no vindria a l'acte. Des de fa temps un emfisema pulmonar li complicava, cada vegada més, la vida. Finalment el dimecres passat va estar present en + Bernat mitjançant una intervenció gravada en vídeo aquell mateix matí, l'últim esforç, perquè ja es trobava molt malament, per recolzar la seva primera novel·la, en la qual creia i que ara constitueix el seu testament periodístic i literari. Encara que amb les energies minvades, l'entusiasme i la vehemència de Margarida s'han mantingut fins a l'últim moment.
Margarita Rivière ha estat una autèntica institució en la premsa espanyola i en la vida barcelonina. Ha treballat com a signatura estrella en els principals mitjans del país, va ser delegada a Barcelona de l'agència Efe (sota la seva tutela es va engegar en 1992, any olímpic, el servei de notícies en català), va publicar una àmplia bibliografia i va encarnar com a poques i pocs la figura del periodista progressista dels anys de la Transició.
Filla d'un important publicitari, la seva ascendència de l'alta burgesia li va brindar un coneixement de les interioritats de la societat catalana que mai va ser complaent, sinó molt crític. Interessada en els seus inicis com a periodista pel tema de la moda, a pesar que personalment era l'antítesi d'una persona presumida, va acabar dedicant-li diversos llibres (Diccionario de la moda, La moda ¿comunicación o incomunicación?, Lo cursi y el poder de la moda), que van fer d'ella una autoritat en la matèria.
Va passar pel combatiu Diari de Barcelona, de Tristán la Rosa, i per El Periódico, informant i opinant, amb veu compromesa, sobre les transformacions de l'època; va recollir els seus perfils de polítics de llavors en el seu volum de 1984 La generació de la transició. En la segona meitat dels anys noranta va passar a La Vanguardia, on va realitzar l'entrevista diària de contraportada, antecedent de l'actual “contra”. Un treball que va recopilar fa poc en Diálogo con la política, la cultura y el poder. En els últims anys col·laborava regularment sobretot en El País.
Se la considerava propera a posicions socialistes, cosa que a ella no li agradava perquè es veia a si mateixa sobretot com una professional independent. En els últims temps va recolzar amb la seva signatura i la seva presència algunes iniciatives dels Federalistes d'Esquerra.
I és que la reflexió sobre els mitjans, la seva incidència social i la seva relació amb el poder polític va constituir una constant del seu treball. En La fama. Iconos de la religión mediàtica reflexionava sobre com la pressió política sobre la premsa dels anys del franquisme havia donat pas a la pressió dels interessos econòmics i els gabinets de comunicació. En El problema, de 1999, analitzava la inestable relació entre Madrid i Barcelona en els diferents nivells d'influència.
El seu compromís permanent amb el feminisme va quedar patent ja des dels anys setanta en llibres com el que va fer al costat de Santiago Dexeus, Anticonceptivos y control de natalidad, difundidisim i molt influent, i en altres posteriors, com El mundo según las mujeres o El placer de ser mujer, títol irònic, ja que mentre ho buscava “solament rebia desencisos, ''rebuznos, sopapos, graznidos y exorcismos”. “El millor feminisme avui és una esforçada saviesa de l'avenir, una saviesa plural, multidisciplinària, oberta i curiosa”, assenyalava.
Encara que la coneixia des dels anys vuitanta, vaig tenir l'oportunitat de tractar-la regularment en els anys d'enlairament de la revista Qué Leer, el model de la qual havia elaborat i que dirigia el seu marit, l'escriptor Jorge de Cominges. Amb ells i amb Jesús Ulled, Elisenda Nadal i Toni Iturbe ens reunim mensualment durant diversos anys en intensos consells de redacció amenitzats per l'humor i bones dosis de tafaneria.
Margarita, l'energia personificada, cridava l'atenció sobre els pensadors polítics i socials més innovadors que anaven apareixent en el panorama. Un temps després d'aquesta experiència, ja amb seixanta anys complerts, va tenir l'humor de cursar el doctorat en sociologia. Va llegir la tesi sota la direcció de Salvador Giner.
Margarita, ja ho he dit, era crítica amb la societat en la qual vivia. Fa quinze anys va decidir escriure una novel·la política els temes de la qual guarden notables paral·lelismes amb situacions dels anys vuitanta, al moment de consolidació del pujolisme. Una petita revenja amb un temps i una atmosfera que li disgustava, però també un thriller sobre el poder amb valor extraterritorial. Cap editor es va atrevir llavors a publicar-la. En els últims mesos la situació ha sofert un conegut tomb i editorial Icària s'ha animat a fer-ho. Clave K és el House of cards de la política catalana i una obra que, sense esquivar la paròdia i la caricatura, convida a la reflexió sobre els entrellats de la vida política.
Volies veure aquesta novel·la en les llibreries, Margarita, i amb la teva característica tenacitat no has parat fins a aconseguir-ho. Et trobaré molt a faltar la teva positivitat, tan estimulant; els teus judicis aguts i informats i les teves riallades contagioses. El meu afecte i les meves condolences per a Jorge i per als vostres fills Clara i Hugo.
El velatori s'obrirà avui 30 de març en el Tanatori de les Corts a les 11,00 hores
