El Quinzenal ha conversat amb Manuel Serrat Crespo, reconegut traductor, amb més de 500 obres traduïdes, i soci de l'ACEC, sobre la importància d'organitzar iniciatives com la de 'Barcelona, ciutat de la traducció' per tal de revalorar la figura del traductor literari i sobre les dificultats i gratificacions de la professió. Serrat Crespo va participar el passat 5 de febrer en la taula rodona 'Argot. Què és i com es tradueix' –en el marc de la Bcnegra '9–, la primera de les activitats del programa dissenyat per l'ACEC i l'AELC durant aquest any.

Serrat Crespo (Barcelona, 1942) ha destacat per les seves traduccions del francès i ha estat condecorat com a Cavaller de les Arts i les Lletres franceses. És també membre d'honor del Consell Europeu de Traductors Literaris.

Per què són tan importants iniciatives com la de ‘Barcelona, ciutat de la traducció’, organitzada per l’ACEC i l’AELC?

Senzillament perquè contribueixen a posar de relleu la idea que molts dels autors que ens interessen no van escriure les seves obres en una llengua que ens resulti intel·ligible i que, per tant, l’esforç i la sensibilitat del traductor literari són decisius, doncs, sense el seu treball, la literatura universal desapareix.

El traductor literari no acostuma a estar inclòs en la programació cultural de Barcelona?

No, el traductor literari és sempre el fanalet vermell de qualsevol paripé literari i, per tant, la seva presència en les programacions literàries és excepcional. Simptomàticament, és possible llegir estudis erudits o escoltar programes de ràdio o televisió sobre un determinat autor estranger sense que es mencioni, ni una sola vegada, ni tan sols als crèdits, el nom del traductor, les frases del qual se citen a tort i a dret (posant-les entre cometes, és clar); es podria dir que els nostres estudiosos, els nostres crítics literaris i els nostres lectors es veuen constantment beneficiats per una especial Pentecosta.

Els traductors literaris sempre denuncien la invisibilitat que pateixen. Per què creu que no tenen la consideració i el prestigi de l’autor, tot i que són autors?

Els nostres avis deien que el gat escaldat de l’aigua tèbia fuig i, després de més de quaranta anys de professió, sóc un gat escaldadíssim. Quan fa un parell de lustres, va començar a córrer –sobretot en els cercles universitaris– la teoria de la “transperència” del traductor, no vaig poder evitar la sospita que darrere aquesta peregrina afirmació s’amagava la indústria editorial i el seu afany de reduir despeses. Si el treball del traductor literari comença a ser valorat (en especial pel lector) sens dubte s’hauria de pagar adequadament…I això resultaria un perill per al compte de resultats. “El capital no té entranyes…”, cantava –em penso– La Trinca.

Les millores laborals dels traductors, doncs, passen primer pel seu reconeixement social?

Això depèn, també, del compte de resultats. Si una mala traducció fos denunciada per la crítica, si el lector prengués consciència que una mala traducció pot destrossar un bon llibre (i crec que el contrari també és cert), si el primer gest en adquirir un llibre d’autor estranger fos esbrinar qui l’ha traduït, si s’implantés –a la fi– una cultura de la traducció literària que penalitzés les editorials poc curoses amb els “productes” que posen al mercat, les coses canviarien. Per això és imprescindible aconseguir aquest reconeixement –més literari que social, al meu entendre– i no crec que el “mercat” (aquest fatum de les nostres tragèdies quotidianes) estigui per la feina.

Es poden posar mesures per acabar amb aquesta invisibilitat? Qui les ha de posar?

És clar, però no serà fàcil (sóc un gat escaldadíssim, ja ho he dit). Tot i així, iniciatives com les de l’ACEC i l’AELC són un pas en aquest sentit, no hi ha cap mena de dubte.

Quins són els incompliments més comuns de la llei de propietat intel·lectual en els contractes dels traductors?

N’hi ha de tot tipus, encara. Fins i tot la inexistència de contracte…De vegades sembla que l’editor –o el departament jurídic en els grans grups– desconegui una llei de propietat intel·lectual que supera ja els quatre lustres de vida. Però aquests desconeixements em resulten sempre sospitosos…De totes maneres, al meu entendre, s’estan produint alguns canvis. Com si, després d’algunes sentències desfavorables, els editors comencessin a ser conscients que els drets d’autor s’han de respectar –també!– quan fan referència al traductor literari.

El Consell Europeu d’Associacions de Traductors (CEATL) ha publicat un estudi en el qual denuncia les condicions que imposa el mercat als traductors literaris. Afirma que en cap lloc d’Europa aquests professionals poden subsistir amb aquestes condicions. Creu que aquest fet està més accentuat aquí a Espanya?

Evidentment. Només cal comparar les tarifes per a comprovar-ho. A França, per exemple, la mitjana se situa als 25 euros per 1.500 pulsacions, mentre que a Espanya està entre 11 i 12 per 2.100. És fàcil calcular quantes pàgines s’han de traduir al mes per a sobreviure.

Aquesta situació de precipitació a l’hora de traduir per a poder viure pot afectar la qualitat de les traduccions?

És evident. Redueix el procés de correcció, els “acabats” (per dir-ho d’alguna manera) del llibre un cop traduït.

Suposo que es mira de manera esperançadora les negociacions que estan portant a terme l’ACEC, l’AELC i el Gremi d’Editors de Catalunya per tal d’establir i actualitzar els contractes-marc d’aquest col·lectiu.

Sí, però vaig participar en les discussions per a establir els primers contractes-marc i sé que el més important és la manera d’aplicar la lletra del conveni. Si, d’acord amb la Llei de Propietat Intel·lectual, s’estableix un percentatge de drets d’autor i, després, en un contracte determinat, aquest es fixa en el 0,0001% (existeixen, els he vist!) el frau de llei és evident. No és fàcil; ni les associacions professionals d’escriptors ni el gremi d’editors tenen la facultat d’imposar els seus acords als associats. Ja ho he dit, però crec que només el compte de resultats i, per tant, l’exigència dels lectors (una cultura de la traducció literària) donaria fruits rellevants.

Com valora el paper que juguen les associacions d’escriptors en la defensa dels drets dels autors?

Naturalment, és un paper molt important. L’autor és, sempre, la part feble i les associacions contribueixen a pal·liar la seva indefensió.

Quin és el secret d’aquesta feina, que la fa tan apassionant?

Passió per la llengua d’arribada i profund coneixement per les dues llengües que es treballen, tant la d’arribada com la de partida; amor per la literatura, està clar, i un bon fardell de paciència.

Què és el més gratificant de traduir un llibre?

Depèn del llibre. N’hi ha que suposen, només, la rutina del dia a dia, el pur pane lucrando, la possibilitat de guanyar-se les garrofes. Altres, al contrari, són un plaer (sadomasoquista, de vegades) i un repte. Però, sent les coses el que són, no és segur que el segon cas sigui el preferible per al traductor literari. Un bon llibre estranger a Espanya es publica sempre subvencionat per la suor i les llàgrimes del seu traductor, la paga del qual no compensarà els esforços que li ha dedicat. I quant millor, pitjor… Quant millor sigui el llibre, més mal pagat estarà el seu (bon) traductor. Els dolents –que n’hi ha també– no es contemplen aquí.

Traduir no és només passar d’una llengua a una altra… És tornar a crear?

Sí, és crear. Estic convençut que un bon traductor literari ha de ser –prèviament­– un escriptor.

Quina és l’última obra que ha traduït o en quina està treballant ara?
Una de les últimes publicades ha estat Pesares de escuela, de Daniel Pennac (que l’editorial es va entestar en titular Mal de escuela). Tinc sense publicar encara El amor del lobo, un calvari d’Hélène Cixous, deixeble de Derrida, que em va destrossar les meninges, i em disposo a començar la traducció de l’Enfant Peul, un clàssic d’Amadou Hampaté Ba.

Llegir la notícia "Barcelona, ciutat de la traducció"