Dins del cicle Ordre i Caos, s'ha celebrat la presentació dels llibres de Fernando Arrabal Pingüinas Un esclavo llamado Cervantes, publicats per Libros del Innombrable. La taula rodona va comptar amb la intervenció de Francesc Cornadó, Iván Humanes, Raúl Herrero, Silvia Rins i Jaime D. Parra, que van parlar respectivament del Renaixement, la Pertorbació, l'Al·lusió, el Gènere i el cas estrany.
Francesc Cornadó es va centrar en les peculiaritats del Renaixement espanyol: la filosofia de la Itàlia humanística i els seus ideals de bellesa no van fructificar al nostre país a causa de la influència de la Inquisició i la Neoescolàstica. Des del punt de vista de l'arquitectura, l'Escorial és un exemple paradigmàtic. Cervantes, que es va imbuir a la Universitat d'Alcalá de les idees erasmistes, va sofrir durant tota la seva vida la intolerància i la repressió de l'Espanya de l'època.
Raúl Herrero, editor de Libros del Innombrable, va destacar l'originalitat de la biografia Un esclavo llamado Cervantes. Es tracta d'un "exercici d'admiració" on Arrabal participa activament, apuntant els paral·lelismes entre la seva vida i la de l'autor del S. XVI. En ell trobem valuosa informació sobre el context històric, social i literari, i saboroses anècdotes sobre Cervantes i la seva liberalitat, moltes de les quals apunten en El Quijote.
Iván Humanes va fer una incursió en la pertorbadora estètica del teatre de Arrabal, emmarcada en el moviment del Pànic, del com Pingüinas és un bon exemple. El discurs caòtic de Arrabal, malgrat la seva aparença, és conseqüència directa d'un treball rigorós i meditat amb el llenguatge.
Silvia Rins va mostrar com Un esclavo llamado Cervantes revela la influència que van exercir les dones de la família de l'escriptor- pecadores, santes, aventureres amoroses, múrries, però amb el cap molt ferm entre les espatlles- en la seva obra i pensament. Enginyoses i aguerrides, les Cervantas són també les protagonistes de Pingüinas, on Arrabal dóna regna solta a un feminisme irònic i irreverent.
Jaime D. Parra va partir de la definició d'Harold Bloom sobre l'estranyesa, per posar a Cervantes i Arrabal com a paradigmes d'autors canònics, precisament per les singularitats que els distingeixen dels altres. De la seva intervenció es van derivar una sèrie de paradoxes sobre diversos aspectes de l'obra de tots dos autors, que van propiciar un interessant diàleg entre els membres de la taula i els assistents a l'acte.
