Màrius Sampere, vell diable, tu ja no ens enganyes. Després d’haver-nos fet creure que coneixíem Sansara i que celebràvem unes inauguracions allà a l’indret on tot no fa més que recomanar, després de crear-nos la il·lusió que veritablement havíem estat iniciats a la demiúrgica, després d’enlluernar-nos amb la resplendor negativa de la subllum i d’obligar-nos a assumir les imminències, després de trastocar les jerarquies i de deixar-nos immersos dins el pandemònium, després d’extraviar-nos dins el gratacel, véns ara tu, burleta, i amb la magnificència senzilla de qui coneix allò que no es pot comunicar, ens ho transmets de puny i lletra i en viva veu en els versos de L’esfera insomne, i resulta que tot era broma però que tot era ben cert, i que encara no sabíem de la missa la meitat, i que et guardaves dins la màniga, tafur genial, el naip definitiu de la jugada mestra, aquell moviment definitiu que els mags anomenen el Prestigi i que representa la suspensió de les credulitats, el reinici de totes les certeses, l’entrada violenta al regne dels bocabadats. El naip exacte, sí, aquell que es deixa caure amb el somriure de qui coneix que executa una maniobra veritablement transcendent, amb l’estil incontestable del prestidigitador que, si coneix l’ofici, és perquè ha fet cas del clàssic i s’ha conegut a si mateix. No podem al·legar que no estiguéssim avisats, en el trànsit per la ciutat submergida qui volgués ja havia pogut escoltar les veus anticipatòries, els ressons distants que avisaven que res no s’havia acabat encara, però resulta que ni tan sols així ens havíem preparat per descobrir que encara tot havia de començar, que tot ens havia semblat una cosa i ara resultava ser la mateixa, amb el matís que encara no l’havíem vist.

I ara, havent llegit i rellegit L’esfera insomne amb l’estupor de qui descobreix que al darrere té l’esquena i al davant el sexe, havent-nos hagut de fer càrrec que l’oficiant predicava el que creu i que, per tant, qualsevol escepticisme era fútil, ara que ens declarem vençuts perquè ens has desbordat feliçment per totes bandes, ara que ens has deixat muts i sense gàbia, que és tant com dir que amb tu no hi ha remei ni escapatòria i que ens has deixat en pilota picada, ara que ens has escarnit com només poden fer-ho els poetes veritablement grans, que com tothom sap sou els únics veritablement perillosos perquè sou mestres i ho sou per sempre, per tot això i per l’autoritat que ens ha estat conferida, Màrius Sampere, els passarells que formem aquest jurat et sentenciem a la Lletra d’Or i al nostre aplaudiment al·lucinat i perpetu. Se’t comunica així mateix que la sentència és inapel·lable, i que, en cas que no hi estiguis conforme, ens trobarem a fora.

Sebastià Alzamora