Després de les bones vibracions de la primera sessió de les Jornades Poètiques, el dia de la cloenda va respondre les expectatives amb la taula rodona en què intervenien el musicòleg Oriol Pérez i Treviño i els escriptors Marcos Ricardo Barnatán i Josep Piera, tots dos de la mateixa generació i que feia anys que no coincidien en cap acte. Pérez Treviño va fer un recorregut de la tradició i de tots els inconvenients que havia comportat el decret d'expulsió dictat pels reis catòlics.

A continuació, l'argentí Marcos Ricardo Barnatán va traçar una visió gairebé d'epopeia a partir del rei David, a qui va considerar “un dels poetes més antics de la meva tradició”, comentant que el rei anomenava Déu com a Mitjanit, paraula que Barnatán va utilitzar com a títol de l'antologia que es va fer sobre la seva poesia. El poeta de Buenos Aires, que va fer un recordatori al seu amic José Luis Giménez Frontín va afirmar que era impossible parlar sobre poesia jueva perquè era com parlar de l'oceà: “No només per la seva immensitat sinó també per la manera d'identificar-la. Podem parlar de poesia hebrea, de poetes com el rei David, que van escriure en aquesta llengua, però no de poesia jueva. Quan al cèlebre erudit francès de la Bíblia Andreu Chouraqui li van demanar que escrivís una història del poble jueu, ell va contestar que era impossible perquè hauria d'haver escrit la història del món”. Malgrat aquesta precisió inicial, Barnatán va esmentar essencialment alguns noms del seu  imaginari, dins la tradició, com ara Paul Celan --”ni es deia Celan ni era alemany”--, Max Jacob, Leonard Cohen, Bob Dylan, Fernando Pessoa, Heine, Nelly Sachs o del cas singular del poeta lituà Oscar Vladislav de Lubicz Milosz, no confondre amb el premi Nobel, que va escriure tota la seva obra francès. En to confessional, el poeta argentí va evocar quan es va traslladar a Espanya el 1965 i va iniciar la seva recerca de pertinença al poble sefardita: “Aleshores vaig adoptar dos grans poetes d'aquesta tradició que mai no he abandonat: Yehuda a Levy i Salomón Ibn Gabirol”. La intervenció va acabar amb una aproximació al poeta 'beatnik' Allen Ginsberg i amb el poeta de ficció David Jerusalem, provinent d'un dels relats d''El Aleph' de Jorge Luis Borges. Barnatán no només va accentuar la importància del personatges sinó que es va permetre escriure uns poemes signats per Jerusalem, en homenatge a Borges.

També va resultar fascinant la intervenció del poeta de la Safor Josep Piera, que va reivindicar la seva tradició jueva i àrab, indissociable de la seva condició literària, però també com a valencià. Piera va recordar el seu viatge iniciàtic a Granada i la descoberta dels grans poetes andalusís, destruïts per la intransigència i condemnats a l'exili de la seva pàtria. Ells van ser la base de tres llibres imprescindibles dins la trajectòria dels poeta valencià: 'El poetes aràbigo-valencians'.  'Ibn Khafaja, Jardí ebri', tria del divan traduïda directament de l'àrab per Josep Piera amb la col·laboració de Josep R. Gregori i 'Poemes de l'orient d'al-Andalus', tots dos fortament vinculats a la seva mateixa poètica. Piera, és autor també de dos curiosos llibres de viatges, 'Seduccions a Marràqueix' i 'A Jerusalem', certeres combinacions de literatura del jo amb la imaginació en marxa.

La sessió es va tancar amb tres mostres de la poesia peninsular de l'actualitat: la càntabra Maria Elena Martínez Abascal, el gallec afincat a l'Aragó Anton Castro, que va fer una lectura comentada del seu excel·lent 'Versión original' i de la poeta catalano-argentina Flàvia Company, que ens va oferir una lectura dramatitzada dels seus poemes.