El passat 2 de desembre del 2016, amb motiu de la concessió del premi Cervantes a Eduardo Mendoza, el columnista de La Vanguardia Francesc-Marc Álvaro va publicar un article d’opinió, titulat ''Un Mendoza desconegut'', en el qual rememorava certes tertúlies d’escriptors organitzades fa ara “quinze o vint anys” per Xavier Bru de Sala. En les esmentades trobades es donaven cita autors barcelonins que exercien la seva feina tant en llengua catalana com castellana (“per fer-nos una idea del que va ser aquell moment, diré que hi assistien elements tan diferents com Félix de Azúa i Miquel de Palol”) i que entretenien les vetllades debatent sobre tota mena d’assumptes i, per què no dir-ho, divertint-se de valent. O almenys així ho recordava el periodista en un article que, de sobte, canviava bruscament de to per acollir una afirmació que potser requereixi una anàlisi més profunda: “Suposo que una trobada d’aquestes característiques seria inimaginable avui”.

Té raó Francesc-Marc Álvaro quan assegura que actualment no podria donar-se una trobada de caràcter distès en què participessin escriptors barcelonins que desenvolupen la seva feina en qual­sevol de les dues llengües presents a la ciutat? Tant ha degenerat la ­relació entre les dues tradicions narratives com perquè els seus ­representants ni tan sols puguin asseure’s a una mateixa taula? L’encerta el periodista quan, en aquell mateix article, diu que ara “hi ha alguns personatges que semblen feliços conreant l’insult i la bilis contra els col·legues”? Tots els autors, editors i agents culturals consultats per a aquest reportatge es mostren taxatius en la seva resposta: no. Tot i això, el tema té prou substància com perquè avui, quan la política sembla haver infectat tots els sectors de la societat, ens aturem a escrutar la ma­nera com es relacionen els escriptors que, compartint un mateix marc geogràfic, desenvolupen el seu treball en un ambient lingüístic diferent.

Si es parla amb deteniment amb els autors que resideixen en aquesta ciutat, trobem dues queixes recurrents: els que escriuen en castellà asseguren estar vivint una situació de desemparament insti­tu­cional inèdita fins al moment, és a dir, consideren que la Generalitat no només no els fa atenció, sinó que els relega a un segon pla; mentre que els que escriuen en català lamenten que els seus col·legues de l’altra llengua no els llegeixin amb la mateixa fruïció amb què ho fan ells, o sigui, se senten menystinguts pels escriptors en castellà. Però hi ha un apartat en el qual els representants de les dues tradi­cions coincideixen: els dos mons, el català i el castellà, no es barregen, no interactuen, no intercan­vien opinions. Per dir-ho en poques paraules: Barcelona està intel·lectualment partida en dos i, malgrat que totes les persones consultades es mostren interes­sades a revertir aquesta situació, ningú no fa absolutament res per unir dos universos que, en realitat, comparteixen una mateixa passió: la literatura.

Ha passat més de mig segle des que Jordi Rubió i Balaguer deixés per a la posteritat aquella frase segons la qual “no és el mateix la literatura catalana que la història de la literatura a Catalunya”. L’afirmació conté una veritat tan evident que seria tediós provar de demostrar-la desplegant aquí la llista d’escriptors locals que han exercit la seva feina en un o un altre idioma, però tampoc no és sobrer dedicar unes línies a la recent evolució de les esmentades llengües en les nostres lletres.

És evident que la irrupció del franquisme va obrir una bretxa descomunal dins del món literari, dividint-lo entre els qui no van deixar de defensar mai el català com a llengua d’expressió escrita, encara que fos des de l’exili, i els qui van acceptar l’espanyol com a única via per continuar publicant. De fet, desapareguda la dictadura i iniciada la transició, no van ser pocs els autors que van retreure als seus col·legues que haguessin acceptat les regles del joc imposades pel caudillo, com per exemple va fer Montserrat Roig a l’article ''Escriure en castellà a Catalunya'', publicat a la revista Taula de canvi el 1977. En l’esmentat text la literata reflexionava sobre els problemes d’identitat que continuaven tenint els escriptors catalans fins i tot en temps de llibertat, i assegurava que continuava existint “un divorci” entre els qui feien servir el castellà –“una llengua identificada amb la dels opressors”– i els qui utilitzaven el català en el marc li­terari. Però Roig no s’aturava aquí, ja que a continuació dividia els escriptors natius en tres categories: els “ botiflers” (que van pujar “al carro vencedor [i] van renunciar a la seva identitat per raons exclusivament politicoconjunturals”), els nascuts a Catalunya o “vinguts de petits” (que no van tenir accés a la cultura catalana, com Paco Candel o Manuel Vázquez Montalbán, i que feien servir el castellà perquè era la seva llengua materna, encara que “pertanyen a la cultura catalana perquè tenen voluntat de pertànyer-hi”) i els fills de les elits culturals sorgides durant la dècada dels cinquanta en el si de la burgesia catalana (que feia servir el castellà sense cap dilema i que “menysprea la cultura catalana o bé ignorant-la o bé titllant-la de localista o provinciana”). Amb tot, Montserrat Roig era conscient que els temps estaven canviant, que el país es trobava en una “època de transició” i que “fins que no assolim la normalitat, no podem dir que només són escriptors catalans els que escriuen en català”.

L’“època de transició” de què Roig parlava es va materialitzar en el col·leguisme que, durant les dècades dels vuitanta i noranta, es va donar entre els autors de les dues tradicions. Segons recorda Miquel de Palol, “tots ens llegíem entre nosaltres, sense importar l’idioma, i els lligams d’amistat van contribuir d’una manera evident a què els dos universos s’ajuntessin”. I és en aquest context on cal emmarcar les tertúlies organitzades per Xavier Bru de Sala, a les quals van assistir autors en aparença tan dispars com Enrique Vila-Matas, Ana María Moix, Emili Teixidor, Sergi Pàmies, Quim Monzó, Màrius ­Serra, Valentí Puig, Nuria Amat... A nivell nacional, també es van promoure algunes reunions entre representants de totes les llengües de l’Estat, sent algunes de les més importants la Trobada d’Intel·lectuals celebrada a Sitges el 1981 i els Encuentros de Escritores y Críticos de las Lenguas de España instaurats a la Casona de Verines ( Pendueles, Astúries) des del 1985.

Però no podem oblidar que totes aquestes aproximacions entre les diferents llengües d’expressió existents a Catalunya han estat sempre possibles gràcies a la intervenció d’alguns intel·lectuals que s’han esforçat per bastir ponts entre les dues tradicions. Així, si als anys cinquanta Paco Farreras va obrir les pàgines de la revista Laye a col·laboracions en les dues llengües, als seixanta va ser Josep Maria Castellet qui, després d’assumir la direcció d’Edicions 62 i després d’haver exercit com a crític espe­cialitzat en poesia castellana, va fomentar el transvasament d’informació entre una llengua i una altra. Igual d’important va ser la tasca empresa per altres intel·lectuals al llarg dels anys, entre els quals caldria destacar –i sempre disculpant les omissions– José Agustín Goytisolo, les antologies del qual recollien poemes escrits en sengles idiomes; José Luis Giménez Frontín, que va presidir l’ Associació Col·legial d’ Escriptors de Catalunya (entitat que no atén la llengua d’expressió, sinó únicament al fet creador); Carme Riera, que presideix el Centro Español de Derechos Reprográficos ( Cedro) i que és membre de la Reial Aca­dèmia Espanyola, sent ara mateix la gran representant de les lletres catalanes a Madrid; i, entre molts d’altres, Àlex Broch, que no va titubejar a l’hora d’afegir a autors com José Corredor Matheos, Enrique Badosa, Joaquim Marco o Eduardo Mendoza en el seu Dic­cionari ( Enciclopèdia Catalana, 2008). No obstant això, alguns entrevistats apunten que actualment s’enyora la figura d’algú que basteixi autèntics ponts entre dos mons que, fins i tot convivint en harmonia, continuen separats.

I és que, al marge de les amistats personals (que, de fet, són l’estímul més important per a la unió entre les dues realitats), la litera­tura en català i la literatura en castellà continuen transitant per camins paral·lels que, com a tals, no s’aconsegueixen trobar mai. Pel que fa a això, l’escriptor Jordi Puntí troba a faltar en el present un clima de companyonia similar al que va observar el 1998, quan va assistir a la presentació a càrrec d’Ignacio Vidal-Folch de la novel·la La vida normal (Proa) de Màrius Serra: “Entre el públic hi havia autors de les dues llengües, una cosa que hauria de ser molt més habitual en l’actualitat que aleshores, però que no ho és. Els anys durs de José María Aznar van enrarir l’ambient fins al punt d’afectar el món literari. D’alguna manera, tot es va trencar de nou i avui, quan vas a la presentació d’una novel·la escrita en català, només hi trobes un públic que llegeix exclusivament en català, i el mateix ocorre quan vas a un acte en castellà”.

Evidentment, les opinions respecte al conflicte polític circulen en les dues direccions: uns acusen la Moncloa de ser el causant del problema i d’altres apunten a la plaça Sant Jaume amb el mateix argument. I així, mentre tots perdem el temps mirant cap a un costat o l’altre, la literatura continua caminant en silenci. Isabel Sucunza, copropietària de la llibreria La Calders, resumeix la situació ac­tual de la següent manera: “De tant en tant, nosaltres programem actes que busquen ajuntar a autors i lectors de les dues llengües, però rares vegades surten com esperem. Perquè és evident que el públic està sectoritzat: si presentem un llibre en llengua catalana, només ve gent que llegeix en català, i si el contrari, doncs en castellà. És com si hi hagués dues realitats totalment separades que, paradoxalment, habiten la mateixa ciutat”.

Realment, fa la sensació que la relació entre les dues literatures no només no ha millorat, sinó que fins i tot ha empitjorat. Segons l’opinió d’Eugènia Broggi, responsable de L’Altra Editorial, “quan van aparèixer Quim Monzó i Sergi Pàmies sí que existia una interacció entre els dos mons. Els autors es feien costat sense importar l’idioma en què escrivien, però ara ­això no passa. Tret d’honroses excepcions, cada grup fa el seu camí sense fer atenció als seus col·legues de l’altra llengua. No sé què ha passat, però és evident que hem anat enrere”.

La prova d’aquesta indiferència amb què els representants de les dues tradicions es mouen la trobem en una denúncia que també és recurrent al sector: molts autors barcelonins ni tan sols llegeixen els seus conterranis de l’ altra llengua, “i això sí que em sembla immoral –diu Isabel Sucunza–. Des del meu punt de vista, és una ­negligència que algú que es dedica professionalment a l’escriptura elegeixi no llegir un idioma que entén perfectament. Però afegiré una dada: aquest defecte és més freqüent en els escriptors en cas­tellà que en els seus col·legues en català. Perquè no es pot oblidar que tots els escriptors en llengua catalana coneixen el cànon es­panyol, però no ocorre el mateix a la inversa, és a dir, molts escriptors en llengua castellana no només no coneixen el cànon català, sinó que no estan interessats en conèixer-lo”. Carme Riera coincideix en aquest punt: “Els escriptors en ­català llegim molt més en castellà que a la inversa. Som més respec­tuosos amb aquest idioma, l’ acceptem amb més facilitat, l’ apreciem molt més. Però els escriptors catalans que desenvolupen el seu treball en castellà no llegeixen amb la mateixa intensitat els seus col·legues en català. Desconec el motiu, encara que imagino que consideren que la literatura catalana és minoritària i prefereixen llegir els nord-americans abans que els seus conterranis”.

Evidentment, els autors en castellà també tenen retrets cap als seus col·legues en català, la ma­joria dels quals apunten cap a la idea que aquests no protesten quan les institucions catalanes ­silencien els seus col·legues de l’altra llengua. Sobre això, no és ­sobrer recordar l’article escrit per Ignacio Martínez de Pisón a La Vanguardia del 20 de novembre del 2015. Sota el títol ''Els nostres''      , l’autor denunciava el menyspreu que la Generalitat manifestava cap als intel·lectuals que s’expressaven en castellà, posant alguns exemples realment escandalosos: el debat sobre el tipus de literats que havien de ser convidats a la Fira de Frankfurt del 2007 (any en què Catalunya va ser el país con­vidat), l’absència d’autoritats ca­talanes durant la concessió del premi Cervantes a Ana María Matute l’abril del 2011 i, si em permeten l’afegit, la falta d’una trista trucada per felicitar Enrique Vila-Matas després de l’obtenció del premi FIL el 2015 i del Rómulo Gallegos el 2001. Aquests i altres exemples fan sospitar que el suport de la Generalitat als escriptors catalans en llengua castellana ha estat simplement i planerament esborrat del mapa.

Per fortuna, el treball d’alguns escriptors demostra que les fetors de la política encara no ho han infectat tot i que es pot continuar treballant en els dos idiomes sense que ningú s’exclami. No en va ­Joan Margarit va escriure aquests versos: “ El castellà m’ofega i no l’odio. / No en té la culpa de la seva força: / de la meva feblesa, encara menys”. Per posar només tres exemples d’escriptors que salten d’una llengua a l’altra, valdria la pena recordar que Albert Sán­chez-Piñol ha escrit els seus últims llibres en castellà i després en supervisa la traducció al català; que Flavia Company en fa servir l’una o l’altra indistintament; i que Jenn Díaz va abandonar no fa ­gaire el castellà per expressar-se laboralment en català. Díaz reconeix que “la transició va ser del més normal, ja que a Barcelona el bilingüisme està totalment nor­malitzat. Però és cert que, en fer el canvi, vaig descobrir una cosa interessant: els nous lectors que van aparèixer en l’òrbita catalana desconeixien l’existència de la meva obra escrita anteriorment en castellà, i molts dels lectors que acostumaven a llegir-me en castellà, em van abandonar en descobrir que m’havia passat a l’altre idioma. Això m’ha fet arribar a una conclusió sobre els tipus de lectors que actualment hi ha a Catalunya: els que només llegeixen en català, els que només llegeixen en castellà i els bons lectors, que són els que llegeixen les dues llengües, però que també són els més escassos”. En aquest sentit, és interessant destacar que Xavi Vidal, responsable de la llibreria Nollegiu, ha hagut d’aguantar algun client molest pel fet que no tingués la traducció catalana d’alguna novel·la espanyola: “No entenc que, podent fer-ho, un lector es negui a llegir una novel·la en versió original. Simplement no m’entra al cap”.

Així doncs, salta a la vista que encara queda força camí a córrer per normalitzar la relació entre les dues tradicions literàries existents a Catalunya. I no seria sobrer que les institucions, en aquest cas les catalanes, s’esforcessin a bastir ponts entre els dos mons. Pel que fa a això, no és fútil recordar que, durant l’ Any del Llibre i la Lectura 2005, es van programar de manera deliberada actes en els quals par­ticipaven autors de les dues llengües amb la intenció de mostrar la diversitat lingüística de la capital catalana. Amb tot, algunes de les persones entrevistades redunden en la necessitat d’organitzar algun tipus de congrés o fins i tot de jornades que promogui d’una manera directa el diàleg entre els escriptors de les dues riberes.

De fet, Miquel de Palol, Àlex Broch i Jordi Puntí confessen que, en algun ­moment de les seves carreres, han intentat muntar algun sarau d’aquesta naturalesa, però que, bé per deixadesa personal, bé per desinterès institucional, no ho han arribat a aconseguir mai. “El món acadèmic podria facilitar la interacció entre els dos mons –comenta Broch–. Organitzar unes jornades sobre literatura catalana i castellana a Catalunya seria bastant senzill i, si tothom aconse­gueix abstreure’s de la realitat política, també summament interessant”. Per la seva banda, Jordi Puntí assenyala que, juntament amb la coordinadora de Barcelona Ciutat de la ­Literatura de la Unesco, Marina Espasa, està planejant un cicle de conferències sobre li­teratura barcelonina “en el qual els autors en català serien convidats a parlar sobre l’obra escrita pels seus col·legues en castellà, i a la inversa”.

Per acabar, potser seria útil recordar que, en el seu assaig que, en el seu assaig Burgesos imperfectes (La Magrana, 2012/Fórcola, 2015), l'escriptor Jordi Gracia especulava sobre la posi­bilidad que algun dia tots els espanyols fossin capaços de llegir en català, alguna cosa que ja va imaginar Juan Valera en una carta que va enviar a Narcís Oller en 1887. En aquesta ­missiva, el primer deia al segon: "A la llarga, o tal vegada aviat, si segueixen escrivint vostès molt i en català, es vendran i llegiran en català per tota Espanya, sense necessitat de traduccions, com sens dubte vostès ens llegeixen en Cata­lunya, sense traduir-nos". Salta a la vista que queda molt perquè els espanyols llegeixin als catalans tant com els catalans llegeixen als espanyols, però també és evident que, per aconseguir-ho, primer hem de començar per nosaltres mateixos.

Article d'Álvaro Colomer, publicat al suplement ''Culturas'' de La Vanguardia el 2-6-2017