Pas­sejo aquests dies per la Set­mana del Lli­bre pen­sant que pot­ser hau­ria de ser ubi­cada aquí tot l’any. Topo amb infi­ni­tat de nove­tats i també del fons del catàleg. Sem­pre m’agrada atu­rar-me en el d’Edi­ci­ons de 1984 perquè tenen teca de qua­li­tat. Per exem­ple, Milk­man, d’Anna Burns (Bel­fast, 1962), gua­nya­dora del pre­mis Man Booker 2018, Nati­o­nal Book Cri­tics Cir­cle 2019 i Orwell 2019. És una història nar­rada amb una veu única, honesta, diver­tida i intel·ligent que ens endinsa en un temps incòmode, ple de silen­cis inten­ci­o­nats, en què el con­trol i l’asset­ja­ment mode­len tota una comu­ni­tat. Una noia de 18 anys lle­geix Ivan­hoe men­tre camina pels car­rers d’una ciu­tat sense nom, que ens remet a la Bel­fast dels anys setanta, en l’època més cru­enta del con­flicte irlandès. De sobte, surt a escena un para­mi­li­tar influ­ent que es fa pas­sar per lle­ter i que es fixa en ella. Aquest per­so­natge tenebrós atrapa la noia com una ombra, men­tre un rumor equívoc s’escampa per la ciu­tat sense nom, i és assu­mit fins i tot per la seva família: és ella qui intenta seduir l’home casat de 41 anys.

També va ser cor­res­pon­sal a Irlanda del Nord Sorj Cha­lan­don. Nas­cut el 1952, va ser durant 34 anys peri­o­dista al diari Libération abans d’incor­po­rar-se a Le Canard Enchaîné. Té molt bona pinta El dia abans, en què s’endinsa en el món de 42 miners morts a les pro­fun­di­tats de la terra: “En Mic­hel volia ser miner com el seu germà gran, fins que el 27 de desem­bre de 1974 en Jojo va morir a l’explosió del pou de Saint-Amé, a la mina de Liévin-Lens, una catàstrofe pro­vo­cada per les negligències en la segu­re­tat en la qual 42 miners van per­dre la vida. Qua­ranta anys més tard, en Mic­hel sent el desig més fer­vent que mai de ven­jar la mort del seu germà, com li havia dema­nat el pare, i de fer justícia a tots el homes a qui el carbó ha pres la vida al llarg del temps.”

Uni­vers Knausgård
Qui no s’hagi sen­tit atret per per­dre’s en les pro­fun­di­tats dels milers de pàgines auto­bi­ogràfiques del cicle de sis novel·les La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgård, no té ins­tint lite­rari. L’Altra Edi­to­rial i Ana­grama en publi­quen l’últim tom, de gai­rebé mil pàgines. Amb el rigor des­pi­e­tat que el carac­te­ritza, Knausgård refle­xi­ona a Final sobre la vida i la mort, l’amor i la lite­ra­tura; sobre la pressió de l’èxit i les seves con­seqüències, sovint devas­ta­do­res, i sobre el mal que han cau­sat a les per­so­nes que l’envol­ten els pri­mers lli­bres de la sèrie. En aquest últim volum, l’autor també hi explora el vin­cle entre escrip­tura i rea­li­tat, i la relació d’un escrip­tor amb ell mateix, les seves ambi­ci­ons, dub­tes i fra­gi­li­tats.

Màqui­nes McEwan
També Ana­grama ens pre­senta Màqui­nes com jo, del gran mes­tre britànic Ian McEwan. Ambi­en­tada al Lon­dres dels anys vui­tanta –que m’ha recor­dat Ballard–, McEwan ens situa en un Regne Unit que ha per­dut la guerra de les Mal­vi­nes –tant de bo!–, i el científic Alan Turing no s’ha suïcidat de resul­tes del judici per homo­se­xu­a­li­tat a què va ser sotmès als anys cin­quanta, sinó que con­ti­nua viu. No només viu, de fet, sinó ple­na­ment actiu i dedi­cat al desen­vo­lu­pa­ment de la intel·ligència arti­fi­cial, camp en què ha acon­se­guit crear els pri­mers éssers humans sintètics, uns pro­to­tips que bateja amb els noms d’Adam i Eva. El Char­lie com­pra un dels Adams de la pri­mera for­nada, pen­sats per fer com­pa­nyia i per aju­dar a casa, i amb l’ajuda de la seva amant, la jove Miranda, el pro­grama a volun­tat. Però la Miranda té un secret, i aquest ésser sintètic pràcti­ca­ment per­fecte, sense les fis­su­res però també sense els mati­sos morals dels veri­ta­bles humans, l’acaba des­co­brint.

Atwood per tot arreu
Després d’haver-li publi­cat el cele­brat i adap­tat a sèrie El conte de la ser­venta, Qua­derns Crema torna a la càrrega amb Àlies Grace, una nova novel·la de la cana­denca Mar­ga­ret Atwood, en què denun­cia les grans con­tra­dic­ci­ons d’un món incapaç d’accep­tar l’altre dins una trama històrica ambi­en­tada l’any 1851: la Grace Marks com­pleix con­demna al penal de Kings­ton per l’assas­si­nat d’en Tho­mas Kin­near i la Nancy Mont­go­mery, l’amo i la gover­nanta de la casa on ser­via. Detin­guda als 16 anys, en fa vuit que és víctima dels judi­cis dis­cor­dants de l’opinió pública, pro­pensa a veure-la ara com una santa, ara com un botxí. Cada set­mana s’entre­vista amb el doc­tor Jor­dan, un jove psicòleg...

Enllu­er­na­dor Dovlàtov
Fidels a la política d’autor, Labreu ens torna a la vida amb la recu­pe­ració d’un altre volum de Ser­guei Dovlàtov, L’estran­gera. De nou amb el tema de l’exili: la filla d’alt fun­ci­o­nari soviètic està acos­tu­mada a gau­dir de pri­vi­le­gis i viu envol­tada d’admi­ra­dors. No té motius rao­na­bles per aban­do­nar Rússia, però sense saber ben bé per què, com un caprici més o com una fugida enda­vant, deci­deix emi­grar i s’ins­tal·la a casa d’uns parents a Amèrica.

Tast final
Aca­bem el repàs pels apa­ra­dors de la Set­mana amb tro­ba­lles, des dels poe­mes de Boris Vian i un assaig d’Umberto Eco fins al best-seller La noia que va viure dues vega­des (Columna), l’apor­tació que ha fet David Lager­crantz al final de la cone­guda saga Mille­nium, de Stieg Lars­son. També reco­ma­nem L’últim amor de Baba Dúnia (Les Hores), de la russa Alina Bronsky, que situa la trama a Txernòbil. O Embar­ga­ment 13 (Angle), en què Jon McGre­gor plan­teja la des­a­pa­rició d’una noia a l’inte­rior d’Angla­terra. El segell Ams­ter­dam ens pro­posa Frankens­tein a Bag­dad, d’Ahmed Saa­dawi, ambi­en­tada a l’Iraq; El taller de nines, d’Eli­za­beth Mac­neal, en què amor, obsessió, art, espe­rança i mort com­po­nen un fresc vic­torià d’elegància ater­ri­dora, i La paci­ent silen­ci­osa, d’Alex Mic­ha­e­li­des, el thri­ller psi­cològic més acla­mat de l’any.

Bon tast de clàssics de la literatura francesa del XIX
Entre els productes més suculents que les editorials han fet coincidir amb la Setmana del Llibre o amb l’estiu destaquen tres autors francesos de primera divisió. D’una banda, Proa ha publicat una traducció de Notre-Dame de París, de Víctor Hugo, a càrrec de Rafael Folch. Adaptada fins i tot per Disney, l’obra ha estat una inacabable font d’inspiració per al cinema i el teatre; i els seus personatges, Quasimodo i la ballarina Esmeralda, coneguts arreu del planeta. L’original d’Hugo manté una frescor que ningú no diria que és de 1831.

Mig segle després l’eminent Émile Zola va publicar La taverna, que ha traduït Carles Llorach per a Adesiara. Habitual dels baixos fons i amb profunda consciència social, Zola pretenia denunciar els mals hàbits i l’alcoholisme que feien esclava la classe obrera. El llibre va ser atacat per indecència. I també Adesiara presenta El gran Meaulnes, d’Alain Fournier, en versió de Lídia Anoll. Molts vam aprendre francès amb aquesta novel·la pintoresca que recull la vida d’una escola rural. Fournier va morir als camps de batalla de la Primera Guerra Mundial.

David Castillo
Punt/Avui