Amb el debat sobre la realitat plurinacional de l’estat espanyol a flor de pell i l’endemà de les eleccions generals en què el PSOE ha revalidat la seva victòria -però a la baixa-, el jurat que atorga el Premio Nacional de les lletres espanyoles -concedit pel ministeri de Cultura i Esports i dotat amb 40.000 euros- ha distingit un escriptor que ha desenvolupat la seva carrera literària en euskera: Bernardo Atxaga, pseudònim literari de Joseba Irazu Garmendia (Asteasu, Guipúscoa, 1951).
El jurat -integrat, entre altres representants d’institucions literàries d’arreu de l’Estat, pel poeta Carles Duarte i Montserrat per l’Institut d’Estudis Catalans- ha triat aquest autor “per la seva contribució fonamental a la modernització i a la projecció internacional de les llengües basca i castellana, a través d’una narrativa impregnada de poesia i en la qual ha combinat d’una manera brillant realitat i ficció”.
Bernardo Atxaga, considerat una de les veus més rellevants de la narrativa basca actual, es va consagrar el 1988 amb el llibre de contes Obabakoak, ambientat en el territori imaginari d’Obaba, que li serveix per evocar des de la ficció el País Basc. Amb aquest llibre va merèixer el Premio Nacional de narrativa el 1989, i Montxo Armendáriz el va adaptar al cinema amb el títol Obaba el 2005.
Defensor del poder de la imaginació -“Quina gran cosa que és pensar, quina llibertat. El cap es pot moure per un espai infinit”, ha dit en alguna ocasió-, Atxaga és un autor prolífic que ha conreat diversos gèneres, des de novel·la fins a relat i poesia, passant per la literatura infantil i juvenil. Membre de l’Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia) des del 2006, Atxaga ha estat traduït a vint-i-cinc llengües, entre les quals el català. A banda d’algunes de les seves obres de literatura infantil i juvenil, la primera novel·la seva que es va traduir al català va ser Aquells cels (La Magrana, 2000), una història protagonitzada per una dona basca que surt de la presó Model de Barcelona, on ha passat quatre anys condemnada per pertinença a banda armada. El terrorisme i ETA també són presents a El fill de l’acordionista (Edicions 62, 2004), traduïda com l’anterior per Pau Joan Hernàndez, en què narra la història d’una profunda amistat entre dos nois d’Obaba, el Joseba i el David, el fill de l’acordionista. Aquest últim emigra a Califòrnia, on coneix la seva dona i funda una família. A través d’aquesta aventura d’exili, l’autor reflexiona sobre la necessitat dels homes de projectar una utopia per tirar endavant, una recerca del paradís que va lligada a la nostàlgia de qui deixa la seva terra sabent que no hi tornarà més. Després va venir Set cases a França, traduïda per Núria Pujol i Xavier Theros (Edicions 62 i Alfaguara en castellà, traduïda per ell mateix), que proposa un canvi de registre perquè està ambientada al Congo belga a principis del segle XX. Quan va sortir, l’any 2009, va coincidir amb la visita de l’escriptor basc a Barcelona, on va ser convidat pel consistori a fer el pregó de Sant Jordi d’aquell any.
De fet, Bernardo Atxaga ha mantingut un vincle molt estret amb Catalunya i va estudiar la carrera de filosofia a Barcelona, després de llicenciar-se en econòmiques a Bilbao. Sovint ha participat en les jornades de Sant Jordi per signar els seus llibres. Abans de dedicar-se a l’escriptura va dedicar-se a feines mot variades (mestre d’euskera, guionista de ràdio, llibreter, economista…) fins que a principis dels vuitanta es va consagrar de ple a la literatura. Pel que fa a la seva vessant de poeta, se n’han traduït els poemaris Etiòpia (Pott, 1978), amb versos versionats per Ruper Ordorika, i Nova Etiòpia, (Detursa, 1997).
L’autor basc acaba de publicar una nova novel·la en euskera, Etxeak eta hilobiak, que l’editorial Alfaguara traurà al castellà al febrer ( Casas y tumbas ). Atxaga torna al País Basc en aquesta història d’amistat entre dos joves que viuen en un poble basc, al mateix temps que fa un retrat d’Espanya des de la pre-Transició recorrent el País Basc, Madrid i el sud de França
La Vanguardia
