Enric Casasses ha acabat sent una manera d’entendre la poesia de forma totalitzadora
Fill d’una família en què tots els que conec estan vinculats a la cultura, l’Enric Casasses Figueras és fill del químic Enric Casassas i Simó, que va ser president de l’Institut d’Estudis Catalans i, també, insigne poeta, d’una obra breu, però que cal reivindicar. Malgrat aquest pedigrí, cal dir que el nostre home es va formar al carrer, sobretot en el terreny literari. Quan el vaig conèixer, a la primera part dels anys vuitanta o segona dels setanta, me’l trobava per ateneus, presons i bars de mala mort, on ja destacava al costat d’alguns mestres que ell adorava com ara Àngel Carmona Ristol, Jesús Lizano Lizano i Jaume Sisterna, poetes que procedien del llarg franquisme, pràcticament de la mateixa quinta que els seus pares, però amb un toc llibertari i llibertinesc, que enganxava amb la tradició barroca i també xarona, seguint els preceptes de les dues Catalunyes glosades per l’Àngel Carmona. En l’ambient underground dels underground ja destacava, i cal dir que no era gaire diferent de com és ara: encara usa la mateixa talla de pantalons i no es deu haver engreixat ni un quilo. Com els seus companys, Casasses era volcànic i tradicionalment li ha agradat buscar els límits, els racons, però amb tanta mesura com els sonets que ha conreat o el català extraordinari i dúctil que utilitza, com si se l’hagués inventat ell.
Casasses pot semblar contracultural, però és el més culte dels poetes. Va costar que li fessin cas, però quan li n’han fet una legió de clons ha repetit fins i tot la seva gesticulació amb la mà esquerra al recitar. El seu lletreig és nítid com una interpretació de Frank Sinatra o Jim Morrison, però enrevessat i celestial com una de Bob Dylan. Pot tenir la mirada oberta cap a clàssics que ha recuperat i ha editat –magnífic editor, cal precisar– i, alhora, ser innovador. Són aspectes que sovint queden eclipsats per la gran bèstia d’escenari que, quan llegeixes les edicions de Juli Vallmitjana, Francesc Pujols, Eduard Girbal i Jacint Verdaguer, te n’adones del seu talent encomanadís i del seu do de la llengua.
Recordo que quan l’editàvem pel suplement hi havia dies que podies no entendre ni un borrall, però no se li podia tocar ni una coma perquè estava tot perfecte. Casasses ha acabat sent una marca i un abans i després d’una manera d’entendre la poesia de forma totalitzadora. El reconeixement merescut de tota una vida dedicada a l’art –amb una visió oberta cap a les arts bessones de la música i la pintura– no ha estat un camí fàcil. Fins a pràcticament els anys noranta i ja amb quaranta anys només havia publicat en petites edicions d’autor o amb el suport incondicional de Druïda, on sortiria La cosa aquella, que després reeditaria Empúries, on Xavier Folch li va donar ales per recuperar tot una sèrie de llibres. El poeta els va presentar per ordre cronològic. Primer, No hi érem, Començament dels començaments i ocasió de les ocasions i Que dormim?. També hi hauria volums acompanyats de premis importants, com Calç, amb el Riba, i Plaça Raspall, amb el Ciutat de Palma. Les edicions més alternatives com la primera d’Uh!!, De la nota del preu del sopar del mosso o de Canaris fosforescents –on reflectia la seva estada al Berlín unificat– van marcar un altre període singular de trencar normes. Mai s’ha sentit còmode dins la cotilla de la convencionalitat. Reinventant-se, descobrint noves veus, amb espectacles musicals o teatrals, l’obra singular de Casasses arriba fins als excel·lents Bes nagana i El nus la flor, que contenen, en essència, una poètica que ja li vaig sentir cantar quan érem joves insolents de la Catalunya torta: “Només tinc una paraula, que fa goig i fa patir: la veritat és una taula per posar-hi el pa i el vi.”
