“Actualment el poder és molt difús i no saps molt bé a qui cal tallar el cap”
Amb una barba que el fa assemblar-se a Anselmo Lorenzo i altres teòrics revolucionaris del segle XIX, Miquel de Palol (Barcelona, 1954) ens presenta la seva nova novel·la Mònica Mir (Angle) al modernista Cafè del Centre del carrer de Girona. Un Palol inspirat que ens explica que està treballant en tres novel·les alhora i un llibre sobre la recepció de Johann Sebastian Bach amb Oriol Pérez Treviño, contesta amb civilitat cadascuna de les preguntes. Ningú pot discutir que, des de l’aparició d’El jardí dels set crepuscles (1989), l’obra novel·lística d’aquest poeta de referència des dels anys setanta s’ha convertit en gran revulsiu d’un gènere que ell ha fet avançar on han arribat pocs. Mònica Mir ha estat definida com una de les seves novel·les més personals, i l’autor va reconèixer que es movia a mig camí entre les monumentals El jardí dels set crepuscles, Ígur Neblí i El Troiacord i d’altres de més quotidianes marcades per les relacions humanes actuals. Temes com la degradació social en forma de corrupció generalitzada són observats per l’agut narrador com una de les estratègies d’un poder econòmic que té a sou els polítics: “Actualment el poder és molt difús i no saps molt bé a qui cal tallar el cap. Els caps d’estat són empleats, masovers, i el poder de veritat són els altres, de manera que a qui talles el cap ara, a Bill Gates, a Carlos Slim, als xeics àrabs, als financers? No queda molt clar i és una de les qüestions que he plantejat a la novel·la.”
Com hem de fer la revolució si no sabem contra qui ens hem de rebel·lar? Aquesta pregunta podria ser una de les tesis d’una novel·la dialogada, que la seva editora va definir com a exuberant, i que té de tot. La novel·la s’inicia a la població empordanesa de Platja d’Aro, amb la qual té una vinculació familiar i on passa part de l’any escrivint. La veu de Palol i les seves argumentacions sonen nítides en la novel·la. També el paisatge de Platja d’Aro. El poeta i narrador respon: “Segurament aquest és meu llibre més personal, però no diria que és ple d’elements autobiogràfics, sinó de la meva pròpia experiència com a escriptor. No tant referit al que m’ha passat personalment, sinó a les impressions fortes i canviants que he rebut de la vida en els últims temps. Podríem dir que és el que els francesos anomenen un roman à clef, és a dir, és una peça literària on hi ha una sèrie de claus per ser desxifrades per un lector de novel·la.”
Des del punt de vista formal, Palol confessa que ha volgut jugar amb elements convencionals dels gèneres i subgèneres. Comença com una comèdia lleugera, fins i tot amb frivolitats i costumisme, per derivar cap a una intriga amb component polític i social, on es planteja el tema de la revolució. La relació entre rics i pobres és actualment tan desequilibrada com abans de la Revolució francesa, on tot va esclatar, amb uns pocs riquíssims que ho acaparen tot i una quantitat enorme de pobres de solemnitat que no tenen res de res.”
La protagonista, Mònica Mir, és una nena mimada que creu que si el seu padrastre tingués un embolic amb una dona anomenada Midoissa, la seva mare tindria una preocupació real i deixaria d’estar pendent d’ella i podria guanyar llibertat. Després de reconèixer que tots els personatges de la novel·la el reflecteixen, Palol va reconèixer la influència dels seus fills, de 28 i 25 anys, que li han donat un punt d’informació sobre la joventut actual, que està observant les paradoxes socials: “Vivim en unes societats on els estats són eines absolutament corruptes que han oblidat el seu sentit primigeni de posar-se al servei de la població, de la ciutadania, cada vegada més indefensos, i que només són instruments d’extracció de la riquesa i de captació i explotació dels recursos. Si Hitler, Mussolini o els japonesos haguessin guanyat la Segona Guerra Mundial, la situació actual no seria tan diferent.” Miquel de Palol prepara una sèrie derivada (spin off) de Mònica Mir sobre el diari d’un dels personatges, l’Amadeu, L’home d’esquena a l’escenari.
