Badia i Margarit es va mantenir sempre vinculat a un catalanisme d’arrels profundes

Quan la per­cepció del temps que marca el ritme de les nos­tres vides queda alte­rada dràsti­ca­ment per cir­cumstàncies que ens por­ten a revi­sar d’una manera crítica la nos­tra experiència del món, ens ado­nem que de vega­des no dedi­quem prou atenció al que és més relle­vant. Una crisi com la que ens col­peix cons­ti­tu­eix una invi­tació a repen­sar-nos, però també a pren­dre consciència del que aporta gruix i sen­tit a la nos­tra existència indi­vi­dual i col·lec­tiva. I una de les con­clu­si­ons que s’impo­sen és que el futur passa pel conei­xe­ment. No podem plan­te­jar-nos cap horitzó con­sis­tent que ignori l’espe­rit científic i la trans­missió i l’eixam­pla­ment del saber. Tam­poc no podem bas­tir cap rea­li­tat per­du­ra­ble que obviï la nos­tra con­dició arre­lada a una comu­ni­tat humana, a una llen­gua, a una cul­tura, a un ter­ri­tori. Sense passió per apren­dre, per explo­rar, per des­co­brir des del rigor exi­gent del tre­ball intel·lec­tual, qual­se­vol progrés serà només apa­rent. Si no com­pre­nem qui som ni d’on venim, difícil­ment podrem con­tri­buir amb una veu pròpia al diàleg a què ens con­voca la con­tem­po­raneïtat.

Avui fa cent anys va néixer Antoni Maria Badia i Mar­ga­rit, una de les per­so­na­li­tats que més deci­si­va­ment van con­tri­buir a recu­pe­rar la qua­li­tat i el pres­tigi de la nos­tra uni­ver­si­tat després del dal­ta­baix de la Guerra Civil, amb les depu­ra­ci­ons i l’exili que va aca­bar com­por­tant per a molts dels pro­fes­sors més emi­nents del període repu­blicà. La importància de la tra­jectòria acadèmica de Badia queda reflec­tida en les seves publi­ca­ci­ons, que inclo­uen lli­bres esde­vin­guts veri­ta­bles fites en les seves dis­ci­pli­nes, i en la influència exer­cida sobre molts dels nos­tres lingüistes més nota­bles, però també en les res­pon­sa­bi­li­tats que va anar assu­mint fins a esde­ve­nir el pri­mer rec­tor de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona ele­git democràtica­ment després de la mort del dic­ta­dor Franco.

Badia i Mar­ga­rit és autor de manu­als de referència en el camp de la des­cripció de la llen­gua, de l’anàlisi de la seva evo­lució o del seu ús i va impul­sar recer­ques científiques d’un gran abast. Cal des­ta­car, en aquest sen­tit, la seva Gramàtica històrica cata­lana, publi­cada d’entrada en cas­tellà l’any 1951 i poste­ri­or­ment en català l’any 1981. Un altre àmbit essen­cial de la seva bibli­o­gra­fia són les seves dues gramàtiques, la que va publi­car en dos volums en cas­tellà l’any 1962 i la seva for­mi­da­ble Gramàtica de la llen­gua cata­lana: des­crip­tiva, nor­ma­tiva, diatòpica, diastràtica del 1994. Badia va vet­llar per donar con­tinuïtat des de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i des de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans a la labor pri­mor­dial que havia encapçalat Pom­peu Fabra durant els pri­mers qua­ranta anys del segle XX. Un dels pro­jec­tes científics més ambi­ci­o­sos de la lingüística cata­lana con­tem­porània és l’Atles Lingüístic del Domini Català, con­ce­but a l’inici dels anys cin­quanta pel pro­fes­sor Antoni M. Badia i Mar­ga­rit al cos­tat de Germà Colón i al qual Badia va dedi­car ingents esforços, jun­ta­ment amb el pres­tigiós dia­lectòleg Joan Veny, que, acom­pa­nyat de Lídia Pons, han acon­se­guit cul­mi­nar els nous volums d’aquesta obra magna. Badia va ser, però, a més, cap­da­van­ter a l’hora d’incor­po­rar a l’estudi de la llen­gua cata­lana noves apro­xi­ma­ci­ons i ori­en­ta­ci­ons meto­dològiques. En són exem­ple La Llen­gua dels bar­ce­lo­nins: resul­tats d’una enquesta sociològico-lingüística (1969) i la seva impli­cació l’any 1973 en la cons­ti­tució del Grup Català de Soci­o­lingüística.

Figura des­ta­cada de la romanística inter­na­ci­o­nal, l’any 1953 va ser un dels orga­nit­za­dors a Bar­ce­lona del VII Congrés de Lingüística Romànica, va arri­bar a pre­si­dir la Société de Lin­guis­ti­que Romane i va ser reco­ne­gut per uni­ver­si­tats de diver­sos països com a doc­tor hono­ris causa. Badia i Mar­ga­rit, però, a més de ser un lingüista excep­ci­o­nal, tenia una per­so­na­li­tat basada en els valors de l’huma­nisme i es carac­te­rit­zava per un ferm i inequívoc com­promís amb la democràcia, la lli­ber­tat i la defensa de la llen­gua cata­lana, que va con­tri­buir pode­ro­sa­ment a difon­dre i a pro­jec­tar arreu d’Europa i als Estats Units. Convé recor­dar que va ser clau en la fun­dació l’any 1973 de l’Asso­ci­ació Inter­na­ci­o­nal de Llen­gua i Lite­ra­tura Cata­la­nes i que va con­tri­buir a la cre­ació l’any 1977 del Cen­tre d’Estu­dis Cata­lans de la Uni­ver­si­tat de la Sor­bona.

For­mat abans de l’esclat de la Guerra Civil a la Mútua Esco­lar Blan­querna diri­gida per Ale­xan­dre Galí, Antoni M. Badia i Mar­ga­rit es va man­te­nir sem­pre vin­cu­lat a un cata­la­nisme d’arrels pro­fun­des. Un cop aca­bat el con­flicte va ini­ciar els seus estu­dis uni­ver­si­ta­ris i va esde­ve­nir pro­fes­sor a l’escola Virtèlia i a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, on l’any 1948 va acon­se­guir ser-ne catedràtic. Col·labo­ra­dor durant el fran­quisme de publi­ca­ci­ons amb per­fil propi com Serra d’Or i Cua­der­nos para el Diálogo, va con­ver­tir-se en un refe­rent alhora acadèmic i cívic. Home fona­men­tal en un moment difícil de represa ara fa vui­tanta anys, avui la vida i l’obra del Dr. Badia i Mar­ga­rit, Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes de l’any 2003 i Meda­lla d’Or de la Gene­ra­li­tat l’any 2012, con­ti­nuen ins­pi­rant-nos en unes cir­cumstàncies com­ple­xes que reque­ri­ran de nou capa­ci­tat d’ini­ci­a­tiva, dedi­cació exi­gent i una esti­mació pro­funda per la llen­gua i pel país.

Carles Duarte

Comissari any Badia i Margarit