Molt havíem parlat amb Joan Marsé sobre la mort en els seus diferents pisos de Barcelona, on l’havia visitat des de jove, quan jo era un nen que volia escriure com ell. Des del primer dia, quan li vaig trucar a un telèfon que vaig trobar a la guia telefònica, Marsé em va rebre de manera hospitalària. Si en alguna ocasió, però, el trobava de mala llet, em saltava els protocols i posava alguna excusa per marxar. L’última ocasió en què vam parlar, en ple confinament, em va explicar que estava bé, tot i que les sessions de diàlisi no eren una gran panacea per ser optimista. El Joan ja no podia anar a la seva casa de Calafell, la majoria dels amics havien desaparegut i, per a ell, no tenia gaire sentit mantenir la propietat.
Molt havíem parlat amb Marsé sobre la mort, sobre els seus morts, sobre les bombes de la guerra, sobre els anarquistes exterminats, sobre la seva família duplicada i, sobretot, de la mort en la literatura. L’impactant suïcidi del pare del Sarnita, penjat en una porteria del camp de l’Europa a Si te dicen que caí; els misteris i avatars de la mort de Carmen Broto Buil, reiterativa figura en algunes de les seves novel·les més celebrades; l’accident de moto al carrer Balmes en la seva obra refusada, Esta cara de la luna; la figura del cotxe que es va precipitar en un revolt de les costes de Garraf, i els soterranis de l’hospital de Sant Pau, escenari ben a tocar de la clínica Puigvert, on l’atenien dels seus problemes renals.
Molt havíem divagat amb Marsé sobre el país desgraciat, sobre la militància del seu pare en l’organització radical catalanista Nosaltres Sols i el que havia representat la mort de la mare biològica en la seva mateixa existència. A part de l’excel·lent biografia de Josep Maria Cuenca, en la majoria de les seves novel·les els referents personals eren ben presents, tunejats, que en dirien ara. D’exemples, no en falten: la silueta monumental del Carmel, pàtria de l’emblemàtic Pijoaparte i del Javaloyes, Java; les placetes del seu barri de Gràcia, que coronen tantes obres com ara El embrujo de Shanghai i Un día volveré, magnífica seqüela de Si te dicen que caí, en què el llibertari Jan Julibert Mon havia enterrat també la seva pistola sota un roser i els nens –figures picaresques de la seva obra– esperaven infructuosament que la desenterrés per posar una mica d’ordre davant totes aquelles forces de la injustícia encarnades en la Falange, els franquistes i la ronya catòlica. La burgesia estúpida il·lustrada també ocupava un punt culminant en les seves crítiques explícites, no només a Últimas tardes con Teresa, el primer dels seus gran èxits, sinó també en la divertida El amante bilingüe, en què a partir d’un esbós del pintor Lluís Claramunt disparava amb bala contra un catalanisme que actuava amb superficialitat per salvar la llengua.
Marsé, sempre mordaç, sorneguer i agitanat, se situava en l’òptica dels perdedors, dels fora de lloc de la història. Se sentia incòmode amb les medalles, però també amb qualsevol tipus de protocol. En això mantenia una bel·ligerància pròpia del poeta que també era, i que es filtra dins de molts paràgrafs paradigmàtics de les seves narracions. Hi havia un moment en què els seus personatges vivien dins una epifania, fins i tot com signava la dedicatòria al seu pare en una de les novel·les esmentades: “A Pep Marsé, el meu pare, que em va ensenyar a combinar la conscienciació amb l’escalivada.” Sempre genial, mai derrotista, podia sentir-se més deprimit pel fet de no poder-se tornar a banyar a la piscina de Calafell que per la diàlisi, ja que en això sabia que no hi hauria marxa enrere.
Marsé adorava Henry James, podia estar-se una bona estona elucubrant escenes complicades sobre la mort en la literatura de Hemingway i Fitzgerald o assistir entusiasmat a la descoberta de cada capítol en l’últim cicle de la narrativa de Philip Roth, a qui tant admirava. Tot això amanit, en l’última època, amb consells que li demanava sobre la vida quotidiana. Per edat o per saviesa, intentava no complicar-se gaire la vida. Com la colla de brètols de la prohibida Si te dicen que caí, Marsé no suportava les bromes pesades de la vida, quan li clavaven un dit pistola per darrere o li apuntaven al cap. Ho dic perquè Marsé s’assemblava molt a les seves criatures desemparades. No esperava, quan el franquisme s’eternitzava, que es publiquessin algunes de les seves novel·les. Algunes van tenir problemes seriosos amb la censura. A dins i a fora, quan va rebre una beca per estudiar a París, es va sentir a disgust amb l’autoritat del seu temps. Evocava alguns amics com ara l’editor Pepe Martínez de Ruedo Ibérico, i els poetes Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, entre molts altres. Un dia tornaràs, Joan, com al paràgraf final de la teva novel·la: “Bien. Esconde la pistolita y vámonos.”
David Castillo
Punt/Avui
