El viatge més complex, potser el que et transforma més profundament, no és als antípodes sinó molt més a prop. És una idea a la qual va arribar l’escriptor viatger Gabi Martínez (Barcelona, 1971) després d’haver remuntat el Nil, haver entonat una elegia davant la Gran Barrera de Corall o haver perseguit el fantasma del llegendari Ieti a l’Hindukush i haver-ho explicat als seus llibres.  ¿Qui li hauria dit que la resposta a la majoria de les seves preguntes sobre la degradació mediambiental del planeta, la nostra llunyania urbanita davant la naturalesa o l’aspiració a una vida menys mediatitzada i més pura estaria a les terres on la seva mare va viure de nena, cosa que popularment es coneix com la Sibèria extremenya al nord-est de la comunitat. A aquella devesa hi va anar l’autor a exercir d’aprenent de pastor durant quatre mesos, cuidant un ramat d’ovelles negres –cosa que no deixa de ser simbòlica– com una manera de connectar amb les seves arrels: «Sentia que els polítics i el clima que generaven em transmetien només una degradació moral i per això em vaig bolcar en l’ètica senzilla i pura dels meus pares, que, malgrat tot el que havien viscut, havien aconseguit mantenir-la intacta. Ells em semblaven persones dignes de respecte».

Per això el llibre en què ha abocat aquesta experiència, Un cambio de verdad (Seix Barral), fongui les seves dues grans inquietuds: la preocupació pel medi ambient i la responsabilitat moral d’homes i dones davant això. «El títol té un doble sentit. Un nou model que suposa canviar verbs com ‘córrer’ per ‘alentir’ o ‘atacar’ per ‘cuidar’ i després un canvi dins del canvi, perquè treballant amb el ramat també m’adono que hi ha certes dinàmiques industrials que estan arribant al camp. Per això jo m’identifico amb una certa avantguarda rural que intenta fer les coses de forma més sostenible».

Al relat s’aprecia bé com la gent de la devesa accepta aquest estranger estrany que venia d’una gran ciutat. «Va ser important per a mi que comprenguessin ràpid que jo hi havia anat a treballar i no a fer turisme». Però el veritable salconduit de Martínez va ser el seu segon cognom, Cendrero, perquè gràcies a ell van reconèixer el pas per la zona del seu avi i la seva mare.  Però ¡ull!, no fins al punt de confiar-hi per anar de caça, si com va comprendre més tard Martínez, era de caràcter furtiu.

Dormir espartanament en sac cada nit o suportar cinc borrasques seguides no va ser en absolut còmode –però l’autor va patir coses pitjors en altres latituds–. «Més que el fred o les condicions meteorològiques el gran desafiament per a mi va ser entrar en una mesura del temps diferent que m’ajudés a pensar d’una forma diferent».  Reflexionar, per exemple, en l’equilibri en la intervenció que l’home ha fet de la devesa i com per aquestes raó és el «paisatge més biodivers del món».  Seguir els passos, explica, d’Antonio Machado, MIguel de Unamuno o Miguel Delibes, que van saber conjugar art i naturalesa. «Crec que l’art no hi és per reivindicar res, però sí que es pot emergir com a artista amb una veu que evidenciï l’esperit crític». Rebutjar la idea, encunyada aquí durant la Transició, que el camp és un lloc trist de què necessites fugir. «Hem de treballar allà per canviar aquesta idea. El camp necessita apoderar-se».

Que el llibre que s’inscriu en la cada vegada més puixant escriptura de la naturalesa hagi aparegut en plena pandèmia no ha fet més que remarcar aquestes idees. A les ciutats sense cotxes –«no ens vam adonar de com d’agressius són els vehicles fins que van desaparèixer per un temps»– vam veure sorpresos com rondaven els senglars per l'asfalt i vam comprovar com la vegetació pot créixer on no se li ha demanat. «A moltes ciutats del món des de fa anys  s’han protegit els corredors naturals perquè els animals hi circulin. Aquí a Barcelona, els hem ignorat, Collserola s’ha convertit en una trampa tancada per a teixons i senglars a causa de l’especulació immobiliària.  Hem d’aprendre a gestionar aquesta riquesa».

Helena Evia