El passat mes de setembre el francès François-Michel Durazzo va ser reconegut amb el premi Laure-Bataillon 2020 per la seva traducció de Le testament d’Alceste (Zulma). Si bé considero que no necessitava cap pretext per escriure un article sobre Palol, el guardó en si em permet confirmar una certa tendència que ja fa temps que intuïa: és el El Testament d’Alcestis (2009) l’obra més premiada i que ha tingut pitjor recepció de l’autor? La formulació només funciona copulativament, i això és important, perquè la proposo com a símptoma concret, però evidentíssim, del que vindria a ser el fenomen literari de Miquel de Palol en general, dins de la literatura nostrada. I és en la recepció on voldria posar l’atenció, en l’ofici de la crítica mateixa, sabent que aquest és un debat que ens agrada tenir de manera recurrent, i que sovint també tendeix a caure en disjuntives un poc massa moralistes per al meu gust: tenim o no tenim bona crítica en català? Per raons òbvies no pretenc ser jo qui respongui aquí i ara tal qüestió, a banda que alguns ja ho han intentat abans. No pretenc tampoc calibrar l’estat de salut de la crítica catalana en general —pandèmies i crisis al marge—, en funció del grau de polemització d’aquesta amb les obres (i per extensió amb els autors), perquè, per raons que sociològicament encara desconec, acabem més pendents del personatge que del text; i jo diria que, entre Roland Barthes i Juana Dolores hi ha prou escala de grisos.

Tornant, doncs, a Palol, i a El Testament d’Alcestis, amb el convenciment que una crítica literària, més enllà de si és bona o no, és aquella que es capaç d’oferir claus de lectura que obrin línies de disputa amb el text i alhora pugui orientar (i motivar) el lector/a. Un lector/a que, en el cas de la literatura paloliana, a diferència de Perucho —com sovint s’ha mal interpretat— no (o no només) es requereix que sigui culte, si no més aviat es demana que sigui hàbil i perspicaç, que vol estar i està prou atent/a per captar les normes bàsiques del joc literari i endinsar-s’hi, una vegada i una altra, per descobrir-hi sempre sentits nous. Tot plegat, i fent referència estricta a la narrativa del Palol, es tracta d’un exercici crític i d’un terreny de recepció on ben pocs hi hem volgut entrar. Dit això, han de venir els francesos a recordar-nos el motiu pel qual han concedit a Durazzo el premi per la millor obra de ficció traduïda al francès l’any 2020? Alerta, però, que no se’m malentengui, El Testament va rebre tot el reconeixement institucional hagut i per haver en el nostre país (V Premi Mallorca de Narrativa 2008, Crítica Serra d’Or de Novel·la 2010 i Premi Nacional de Literatura 2010), ara bé, més de deu anys després segueixo sense haver llegit res que hi profunditzi mínimament. I ja sabem com va la cosa, no? No només de premis viu una literatura (o potser si?).

El Testament d’Alcestis funciona com a nucli ideològic i, al mateix temps, com a tancament de cicle no tan sols del conjunt d’obres titulades «Exercicis sobre el punt de vista» —compost per nou volums diferents—, sinó de la totalitat de la producció de l’autor, on trobem extensament elaborat tot el seu sistema filosòfic-literari, plasmat en el que ell anomena el Joc de la Fragmentació, un joc que, per als no-iniciats, té dues obsessions principals: el punt de vista i el temps, i més concretament el pas del temps. I que ja havia presentat i exposat anteriorment en el Troiacord (2001), una de les seves novel·les capitals, juntament amb El jardí dels set crepuscles (1989), i de la qual intento derivar-ne part de la hipòtesi que el mateix Palol sovint ha insinuat; això és, que El Testament d’Alcestis es converteix, també, en una mena de reescriptura del Troiacord, després del fracàs editorial d’aquest últim.

Mirem la recuperació que l’escriptor fa de la figura clàssica creada per Eurípides, com a caràcter i com icona; la diferència entre ambdues rau en el fet que l’heroïna grega que s’ofereix a morir en lloc del seu marit Admet, posteriorment és ressuscitada per Hèracles. En canvi, l’Alcestis de Palol, que decideix morir voluntàriament a petició d’en Toti Costagrau i deixar en mans dels jugadors la seva resurrecció, té clar des del principi que és ella qui dicta les normes: «perquè de mica en mica jo anava prenent una decisió: sí, dirigiré el Joc, però no com tu t’imagines» (2009: 648). D’aquesta manera, no només pren el timó de la partida, sinó que, a més, l’aconseguirà guanyar després de morta. Abans però, recapitulo. No és gens casual que la novel·la El Testament d’Alcestis s’iniciï amb un preludi que ja conté en la seva primera pàgina, l’esperit últim de tota l’obra. Palol comença narrant un procés de culminació, quelcom que s’està perdent i no podrà recuperar-se, això és, metàfora de la desfeta, possiblement definitiva, del model mnemònic, i que serà representada pel Mas de Can Pagès de Dalt (composició i arquitectura) i la mort de l’Aloysia Schikamayar.

Resumint els fils conductors de la narració, ens trobem davant de la inevitable pèrdua dels Costagrau de l’esplèndida masia del segle xvi, pròpia d’una nissaga reial (tant per la seva aparença com per les activitats que allí s’hi duien a terme), i fruit de l’especulació immobiliària i les noves demandes industrials, el patriarca, Toti Costagrau, decideix convocar l’última gran trobada lúdica dels iniciats en el Joc de la Fragmentació, que no podrà tenir una durada inferior a cinc dies, distribuïts com a Jornades en un índex pentagràmic. Enmig d’aquests aires de capitulació, hi trobem reunits els membres del cercle escollit d’amistats, amb representants de les altes esferes de la societat. Molts d’ells ja havien aparegut en obres anteriors de Palol, però, pel fet que se’ns presenti d’entrada com l’última partida, pren més sentit que mai la invocació de gran part dels seus personatges:

—Bona nit —deia en Toti, […]—, en fi, qui falta és qui ja m’esperava… d’acord, som aquí, com ja sabeu, per complir un protocol mnemònic, el que fa segles es coneix com a Joc de la Fragmentació, revestit de diversos auxiliars, complementaris o culminants, depèn de les categories que es considerin i de l’objectiu final. […] Som a l’última oportunitat, i si la desaprofitem qui sap si mai se’n presentarà un altra. (p. 37-38)

Després dels excessos, tant sexuals com gastronòmics, de la primera jornada, als quals l’autor —sigui dit de passada— ja ens té acostumats, el Joc prendrà un rumb inaudit, com a conseqüència de la mort (aparent) d’un dels personatges centrals, l’Aloysia, i la partida passarà a ser un intent constant de ressuscitar-la. Cal avançar que aquest esdeveniment, el conjunt de la seva figura, tal com dèiem abans, i el fracàs, a priori, de tornar-li la vida, poden ser llegits, à clef, com la derrota i/o la desaparició del model mnemònic: «Què us penseu que hem vingut a fer aquí, una festa? Això és un enterrament, el final d’una època, d’una manera de veure el món» (p. 73). Que, tanmateix, serà el procediment que fonamenta l’obra mateixa, i que, segons Palol, consta de dues fases: el registre i la recuperació. Ara bé, el que ja podem avançar d’entrada és que Palol empra el recurs de l’anagnòrisi de manera anàloga a les tragèdies gregues, i busca en la resurrecció de l’heroïna una certa projecció d’esperança futura. Si aquesta idea podria passar per la inscripció, egòlatra o irònica, en el Cànon de l’escriptor i el conjunt de la seva obra, de moment, només ho puc formular com a hipòtesi. Mentrestant, però, puc afirmar que és coherent llegir El Testament d’Alcestis com la més decisiva i enfortida resurrecció del Troiacord. I que les paraules de l’Alyosia ens ajuden a corroborar aquesta perspectiva:

Vaig caure en un desànim plaent, extenuant. Descobrir el passat comporta acordar-hi el teu, què faries tu mentre l’altre feia allò, què hi podies haver fet si haguessis sabut el que saps ara, què donaries per haver-hi estat. Que el passat sigui imprevisible no vol dir que no el puguis fer quadrar, perquè tampoc no arribaràs mai a estar-ne segur, a coneixe’l del tot. Aquesta incomplitud és la teva capacitat, el teu avantatge. I què passa si coneixes el futur? Què hi pots fer? Això ja no són vanes especulacions, sinó propòsits reals, aquí el vertigen és possibilista, no intel·lectual, autèntica ansietat d’heroi, la càrrega del destí. Deu ser per això que la IIIa Acta de Salzburg diu que el futur és allò que es pot conèixer i passat allò que es pot modificar. (p. 628)

Al centre d’El Testament doncs: el model mnemònic. La conjunció teòrica que malauradament aquí he deixat de banda: Llull, Bach, Escher (per citar-ne només alguns). La raó: la lluita contra el pas del temps i l’oblit. La preocupació principal d’un text que, irònicament o no, malda per fer-se un lloc dins la tradició occidental, i esdevenir immortal. I el que he volgut insinuar és que motius no n’hi falten. Des de la bastida dels seus referents interdisciplinaris a la creativitat explotada fins a l’extenuació: perquè tot acabi formant per d’un sistema que aspira a l’excel·lència —si és possible, a la de Bach—, i que funcioni per si mateix. Que deleguem tota la responsabilitat de supervivència d’El Testament d’Alcestis a l’obra en si, em sembla d’una miopia flagrant, que esperem que ho facin literatures veïnes, em sembla que directament ens estem autoimmolant.