L'altre dia vaig llegir una frase que em va fer comprendre-ho tot: «Miguel fue en Moscú 'el amigo español de los extraterrestres'». Pertany a l'assaig Mi ovni de la perestroika (Libros del KO, 2021), de Daniel Utrilla, que fa més de vint anys que exerceix el periodisme a Rússia. Hi explica com de jove va veure Luis Mariñas a la tele donant la notícia que havia aterrat un ovni a la llunyana Vorónej. Corria l'època en què començava a trontollar el règim soviètic, i Gorbatxov ja era un home que s'havia quedat sol amb l'única escalfor del seu abric i de la seva dona, i amb una taca continental impresa al front, que convertia el seu cap en un anacrònic globus terraqüi.
En aquells moments, Daniel Utrilla vivia amb els pares a San José de Valderas, un lloc d'Alcorcón on als anys seixanta havien aparegut les naus espacials del cas Ummo, màxim esdeveniment de la ufologia celtibèrica. I per a sorpresa dels ambients ufològics internacionals, el mateix símbol dels antics visitants d'Ummo ara el portaven les naus de Vorónej. Així és com l'autor engega una indagació retrospectiva, una anàlisi sentimental de la seva vocació periodística, de la seva fascinació per la blanca Rússia i pel seu cel pàl·lid igual que els ulls de Gagarin, i mostra com va adonar-se de la seva determinació infantil per conèixer aquest país inabastable; encara que el que està relatant contínuament és la fi de la Unió Soviètica i el naixement de la Rússia de Putin, un procés, aquest darrer, del qual va ser testimoni com a corresponsal espanyol.
¿No us passa que, de sobte, les paraules que llegiu us parlen d'una altra cosa que no tenen res a veure amb el llibre? Així és com, quan vaig trobar aquella frase, vaig comprendre millor un sentiment entranyat que m'ha seguit sempre, perquè jo també m'he sentit tota la vida l'amic espanyol dels extraterrestres. Anava a dir que l'amistat és de pobres, però crec més aviat que és de nens. És el més veritable que té la gent. I en el meu gest d'oferir-la als extraterrestres, als exclosos fins i tot de la realitat, hi havia una identificació entre rebutjats, un fil de desarrelament a desarrelament, ja que, per a molta gent, ser espanyol, un cop acabada la guerra, consistia també en no poder existir mai més. Però tampoc podia íntimament ser una altra cosa.
Javier Pérez-Andújar
ARA
