De temps ençà el concepte de felicitat ha evolucionat. En altres èpoques molt més crèdules que la nostra, en les quals la religió ho impregnava tot, el món era una vall de llàgrimes i no un lloc per ser feliç. Aquí, a la terra, amb privacions i sacri­ficis s’hi venia a guanyar la felicitat futura, que només s’aconseguia després de la mort, al cel. Consistia, segons els mèrits fets, en la visió de Déu, des d’un lloc més o menys elevat, més o menys còmode i proper.

A partir de la pèrdua de les creences reli­gioses, el desig de felicitat es feu terrenal i es va convertir en una aspiració individual, no sempre convergent, encara que per molts la fórmula es resumeixi en la tríada “salut, ­diners i amor”. Però aquesta concepció força generalitzada no deixa de ser moderna. Fins i tot el final dels contes populars, que en castellà acaben amb allò de “fueron felices y co­mie­ron perdices”, és una conclusió sembla que afegida per l’editor Calleja a finals del segle XIX, una falca mnemotècnica, que a més fa una referència no sols gastronòmica sinó també sexual, ja que la perdiu en alguns indrets al·ludeix als genitals masculins. Avui sabem que una vida sexual satisfactòria inclou components d’això que anomenem ­felicitat.

En altres relats populars, penso en les ­Rondaies mallorquines , no hi ha mencions a la felicitat. En tot cas, al fet que els pro­tagonistes van viure molts anys contents i alegres, aspectes també freqüents en les ­novel·les cortesanes del segle d’or castellà, que poques vegades acaben amb l’al·lusió a la felicitat dels protagonistes i quan això passa el terme s’empra amb l’accepció d’una vida sense ensurts. Mossèn Alcover finalitza les seves Rondaies amb el desig que “Al cel mos vegem tots plegats, amén”. Si em refereixo a la felicitat és arran del reportatge “La fór­mula política de la felicitat”, de Silvia Hino­josa, publicat en aquest diari (24/I/2021). Segons un estudi de la Universitat de Harvard, el que fa felices les persones no són els diners ni la fama sinó les relacions de confiança. En el mateix reportatge llegim que, per tercer any consecutiu, Finlàndia és el país amb gent més feliç. La segueixen Dinamarca, Suïssa, Islàndia i Noruega. Amb l’excepció de Suïssa, es tracta de països nòrdics, amb poc sol, hiverns molt llargs, un índex de suïcidis força elevat, més que no als països mediterranis, i on l’alcohol, no sé si per celebrar aquesta felicitat nacional o per altres motius, fa estralls.

L’estudi per calibrar el grau de felicitat dels països el propicia l’ONU i avalua sis factors: la renda per càpita, els índexs de corrupció, la llibertat per prendre decisions importants, el grau de suport social, la ge­nerositat i la confiança. Els espanyols, que, ­malgrat tot i tots, sembla que es consideren un poble bastant feliç, ocupem el número 28, molt enrere, en la llista de països feliços i les nostres principals ciutats, entre les 186 examinades, obtenen el lloc 48 Madrid i el 55 Barcelona. Les dues primeres són Hèlsinki i Aarhus.

Pel que es veu, benvolguda lectora, benvolgut lector, potser cal preguntar-nos si el que entenem per felicitat s’ajusta al model que els paràmetres aplicats per l’estudi ens ofe­reixen. La pandèmia, que, d’altra banda, tantes vides i tantes coses s’ha emportat, també ha trastocat el concepte. Ara com ara, per ­alguns, la felicitat consisteix en una vacuna; per uns altres, a poder reobrir el més aviat possible el seu negoci; per uns tercers, re­trobar-se amb la família, tornar a abraçar els que estimem. La felicitat d’ara rau en l’esperança. Potser com quan la religió afirmava que la ­felicitat pertanyia al futur i s’aconseguia amb força sacrificis i penitències diverses, la que ara desitgem té a veure, altre cop, amb l’expectativa de guanyar el cel, però aquí, a la terra.