No són bons temps per a la poesia. Ho deia el malaguanyat cantant de Golpes Bajos, però ho podem cerciorar cada dia en la velocitat, el consum desmesurat i la lectura absurda, gairebé de fast food. Les xarxes socials, marcades per la gracieta i l’insult, o els missatges de mòbil i de correu electrònic han deixat la carta, el paper i els segells a les golfes de la història. Abans, els escriptors dedicaven una part del dia a contestar la correspondència, escrites a mà i plenes de referències i afecte.
Per aquest motiu és un esdeveniment la coincidència a les lleixes de novetats de les llibreries de cinc volums en què deu grans figures de la literatura catalana intercanvien opinions, en alguns casos –com el de Francesc Parcerisas amb Josep Miquel Sobrer– durant tota una vida. Aquest primer epistolari l’ha publicat Punctum. El segon, que publica Club Editor, Cartes a l’Anna Murià (1939-1956), de Mercè Rodoreda. El tercer és l’edició de Roger Canadell, Et devia una carta (Eumo), correspondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Oliver. El quart, Entre llibres i llibres (Edicions 62), la correspondència de 1935 a 1983 entre J.V. Foix i Joan Gili, amb pròleg de Josep Mengual i edició de Margarida Trias. I el cinquè, Tots aquests anys (Cossetània), l’epistolari de 1972 a 1980 entre J.M. Benet i Jornet i Feliu Formosa, amb pròleg d’Enric Gallén i edició d’ell mateix amb Joaquim Armengol i Esteve Miralles.
La recuperació no sempre ha estat fàcil. El pas del temps, els exilis, les mudances o les enormes biblioteques dels escriptors han fet que aquests volums siguin com un tresor. No hauria de passar desapercebut entre l’allau de literatura intimista o de lladres i serenos que inunden les llibreries. Si tenim la curiositat per descobrir detalls existencials o la radiografia d’un país esclafat per les circumstàncies, els cinc volums ens guiaran per saber què en pensaven els grans cervells de la situació més enllà de censures polítiques o personals. Canadell, per exemple, recull al seu pròleg: “Martí i Pol no va destruir les cartes creuades amb Joan Oliver i tant a Vallverdú com al mateix Turull els va reconèixer el possible valor futur que tindrien aquells documents.” Deia Martí i Pol a Vallverdú que “passats els anys, segurament [les cartes] faran servei; ara no en farien cap”, i de manera encara més explícita manifestava a Turull: “La correspondència entre en Joan i jo té un to molt íntim, massa íntim per ser publicada en vida d’algun de nosaltres dos, i sobretot en vida de molta de la gent de qui s’hi parla. Com a document històric, literari, sociològic pot tenir, i segurament tindrà, molt valor d’aquí uns quants anys.” I l’encertava el mestre, perquè més enllà dels atzars personals, hi ha moments epifànics, com quan el 1979 Joan Oliver escriu al poeta de Roda de Ter, “l’èxit d’Estimada Marta és verament esbalaïdor i reconfortant!” El llibre va ser un gran primer moment d’un Miquel Martí i Pol que patiria en paral·lel la destrucció física provocada per la malaltia.
Una experiència semblant la recollirem en l’últim tram de les cartes entre Francesc Parcerisas i el poc reconegut Josep Miquel Sobrer, durant tota la vida professor en universitats americanes. És extraordinària la fermesa amb què Sobrer afronta el càncer, fins i tot quan la vida es redueix a les cures pal·liatives. Té un autoobituari sorprenent. L’alegria entre tos dos supera el tracte fratern i l’afinitat perquè és una amistat cultivada des de la joventut. Sobrer li diu a Parcerisas: “Pel que fa a les cartes, no crec que les meves tinguin gaire –gens– interès. Aquestes coses són interessants en proporció a la popularitat o fama dels epistològrafs i no és falsa modèstia dir que jo cotitzo ben baix en la borsa de la celebritat.” L’obra de Sobrer, breu, lúcida, va ser la d’un tastaolletes, amb moments culminants que Parcerisas ha rescatat pòstumament. Sobrer s’equivocava perquè els lectors sempre estem agraïts a les seves idees i humanitat.
També són essencials les cartes entre el poeta Foix i el divulgador de la literatura al món anglosaxó Joan Gili, que van des d’abans de la guerra fins al 1983. En el seu pròleg fascinant, alta literatura, Josep Mengual fa un recorregut per antologies internacionals a la candidatura de Josep Carner per al premi Nobel. O en les zones més obscures de la Catalunya contemporània: “Durant l’etapa de la Guerra Civil i els anys posteriors és notable, a més, la tasca —que també es posa de manifest en l’epistolari amb Foix— que Joan Gili i Serra va dur a terme per ajudar els que estaven patint els efectes de la guerra, en alguns casos proporcionant-los lectures, implicant-se en les iniciatives col·lectives destinades a aquest fi, però també sovint d’una manera més directa.”
La bonica edició il·lustrada entre Benet i Jornet i Feliu Formosa és una història del teatre i la literatura catalana actual. L’epíleg final de Feliu és un encert, pel sentiment i el record de l’amic. Com en els altres casos, envoltats d’injustícies, petits èxits i lluita contra editors i el mateix sistema hostil.
David Castillo
