Els que no hagin gaudit dels chill-outs sobre mitologia i art, que organitza Mireia Rosich al Museu Víctor Balaguer i a altres espais, no saben encara què és gaudir del racó d’un quadre o del que representa. Durant anys va fer aquestes lectures en forma d’articles al suplement cultural del nostre diari, i ara les ha desenvolupat a En la estela del mito, que presenta Kairós.
Els que la vam animar a fer el llibre sabem que la gènesi i el naixement no ha estat fàcil. Després de les negatives de dues editorials catalanes, “no entra en la nostra línia”, en un acte al museu es va trobar amb l’inquiet editor Agustí Pániker, que ha fet de l’experiència un èxit. “A part del tracte humà, per mi, personalment, com a lectora i estudiosa, Kairós és des de sempre una editorial de referència. Per tant és un luxe formar part del seu catàleg. El perfil del llibre hi encaixa, crec que ha trobat un bon lloc. Estaria encantada de fer-lo també en català. Tot és obert.”
La Mireia inicia el llibre dient que a tots ens agrada que ens expliquin històries. Com condensar mitologia i narració? Ho té clar: “Actualment potser venen en format de sèrie televisiva o de story d’instagram, però sempre estem pendents, àvids, de relats. Avui ens calen moltes etiquetes per definir-ho tot, per poder repescar qualsevol cosa en aquest gran magma de la xarxa, però el llibre, en aquest sentit, és un híbrid. Vull dir que s’expliquen mites, però alhora també s’hi creuen descripcions de quadres, ampliacions de símbols, comparacions entre diferents religions, i vivències. La narració es va teixint a partir de molts fils, i et pots trobar històries dins altres històries, i mites comparats o vinculats.”
L’assaig manté una relació amb els articles publicats a El Punt Avui: “L’espai fix que em van oferir va ser clau per iniciar el camí que m’ha dut al llibre. Després dels articles, van començar les xerrades al Balaguer i a altres museus i cursos arreu. Cada figura tractada en el diari s’expandia de mica en mica, un treball laboriós, d’anys. El llibre recull la cocció lenta. Els articles van ser la llavor. Hi he afegit reflexions compartides amb gent que m’ha acompanyat en el periple i altres que he anat descobrint.”
Mireia Rosich resumeix que s’ha centrat en la figura femenina perquè l’interessava mirar-ho des d’aquesta perspectiva. “Dels herois, se n’ha parlat força, però no és per una qüestió estrictament de gènere. Elles són més misterioses, juguen un paper molt diferent, i m’interessava aprofundir en aquesta part, que no és la melodia fàcil del tema, són altres matisos. Si elles són les protagonistes, la història s’explica en un altre ordre i amb altres valors. Ulisses és l’aventurer, Penèlope, només espera? És més complex i profund. I no té una única lectura. Als mites, que concentren saviesa antiga, un s’hi pot aproximar de moltes maneres. Són una font que pot calmar molts tipus de set.” Sintetitza que els articles, les lectures i les sessions estan entrelligades: “El camí s’ha anat fent. Cada vegada que he preparat o revisat un personatge s’anava fent un substrat de fonts clàssiques, de referències literàries o cinematogràfiques, anava ampliant-se la galeria d’imatges sobre obres artístiques que havien representat el tema. Amb el temps han crescut i el llibre intenta fixar-ho, amb la meva veu, que és una determinada manera d’explicar-ho, entre moltes.”
Els mites estan personificats en situacions que es podrien presentar en la vida real. L’estudiosa considera que no som tan lluny perquè la condició humana és la que és, ara i sempre: “La gràcia és quan trobes que alguna d’aquestes històries et toca, et fa vibrar. Llavors el mite et fa de mirall. Tots hem patit traïcions, hem obert caixes de Pandora, i hem necessitat moments dionisíacs. Els mites ajuden a amplificar els paisatges, a entendre que estem sotmesos a les mateixes lleis no escrites. Les pors ens paralitzen, les mentides es descobreixen, el passat t’atrapa. D’amazones ferides n’hi ha cada cantonada, dones esgotades, lluites equivocades, empresonaments inútils. A vegades no són literals, són metafòrics. El problema és haver perdut el llenguatge poètic i simbòlic.”
