Per als que no cre­uen en la com­ple­xi­tat o s’escu­den dar­rere del bina­risme, la sim­pli­fi­cació que com­porta el mani­que­isme, la figura de Simone Weil els resul­tarà incom­pren­si­ble. Filòsofa, mística i, alhora, obre­rista con­vençuda, no va dub­tar de donar suport a la causa de la República en la Guerra Civil. Tot i con­si­de­rar-se una paci­fista, a Bar­ce­lona es va allis­tar a la famosa columna Dur­ruti: es con­ser­ven les foto­gra­fies amb la gra­nota con­fe­de­ral, els escuts de la CNT i el màuser. Ja al front d’Aragó, va ser eva­cu­ada per cre­ma­des.

La curta vida de Weil, nas­cuda a París el 1909 i morta a Angla­terra el 1943, és de pel·lícula d’aven­tu­res. També ho és la recepció poste­rior que ha tin­gut la seva obra, que ha cres­cut en el temps fins a con­ver­tir-se en un refe­rent al davant d’alguns pen­sa­dors que havien estat referència. Frag­menta ens pre­senta, per pri­mer cop en català, el pen­sa­ment de Weil, La gra­ve­tat i la gràcia, a cura de Gus­tave Thi­bon, amb bona tra­ducció i interes­sant pròleg de Pau Mat­heu, jove lli­cen­ciat en filo­so­fia que pre­para la tesi sobre el pen­sa­ment de la influ­ent pen­sa­dora fran­cesa.

Mat­heu recorda: “La publi­cació de l’obra el 1947 va pro­vo­car una intensa com­moció en la intel·lec­tu­a­li­tat euro­pea. Simone Weil era ja força cone­guda durant els anys trenta per les col·labo­ra­ci­ons en revis­tes, però els seus arti­cles ver­sa­ven gai­rebé en exclu­siva sobre qüesti­ons polítiques i soci­als: la guerra, el colo­ni­a­lisme, la lluita de clas­ses, l’estratègia sin­di­cal. Els arti­cles que publicà entre 1932 i 1933, en què ana­lit­zava lúcida­ment la situ­ació ale­ma­nya, cri­ti­cava l’actu­ació de les diver­ses for­ces obre­res i adver­tia dels perills d’una pos­si­ble victòria fei­xista, foren cone­guts i dis­cu­tits en entorns mili­tants. El 25 d’agost de 1933 –Weil tenia vint-i-qua­tre anys– la revista La Révolu­tion Prolétari­enne, fun­dada per mem­bres expul­sats del Par­tit Comu­nista el 1924 i que agru­pava revo­lu­ci­o­na­ris anti­es­ta­li­nis­tes de diver­ses tendències, publicà l’arti­cle Pers­pec­ti­ves. Anem cap a una revo­lució pro­letària?, on Weil refle­xi­o­nava crítica­ment, basant-se en el mètode mate­ri­a­lista de Marx, sobre la pos­si­bi­li­tat mateixa de la revo­lució. L’arti­cle causà un autèntic ter­ra­bas­tall: va pro­vo­car elo­gis apas­si­o­nats i crítiques furi­o­ses.” Seria el començament de l’evo­lució d’una escrip­tora que no es con­for­mava amb els dog­mes i que estava dis­po­sada a superar les coti­lles del pen­sa­ment únic, cosa que segu­ra­ment ha estat el seu pas­sa­port a l’eter­ni­tat i la demos­tració fefa­ent que el dubte és una de les mane­res d’adap­tar-se a la rea­li­tat. La que després seria con­si­de­rada “la verge roja”, no parla al començament d’aquest pri­mer lli­bre dels aspec­tes reli­gi­o­sos que la farien cèlebre. El mate­rial que conté La gra­ve­tat i la gràcia prové d’onze qua­derns extrets al llarg dels quals el pen­sa­ment de Weil evo­lu­ci­ona i can­via. El pri­mer qua­dern, per exem­ple, recull notes escri­tes entre els anys 1933 i 1938, en les quals la temàtica reli­gi­osa és absent.

“Una lec­tura atenta dels qua­derns escrits a Mar­se­lla revela que con­te­nen nom­bro­ses con­tra­dic­ci­ons. El pen­sa­ment de Weil s’hi des­plega, la filòsofa hi explora dife­rents direc­ci­ons, plan­teja hipòtesis, vacil·la, recula, avança ten­ti­ne­jant”, observa Mat­heu. Pocs dies abans de morir, al sana­tori d’Ash­ford, a causa d’una tuber­cu­losi l’agost del 1943, Weil va con­fes­sar a una met­gessa: “Soc filòsofa i m’interesso per la huma­ni­tat.” Va ser­vir per col·locar-li una eti­queta, però el seu pen­sa­ment es pre­senta obert, com quan ens diu al capítol Mística del tre­ball: “El secret de la con­dició humana és que no hi ha equi­li­bri entre l’home i les for­ces de la natura que l’envol­ten i el superen infi­ni­ta­ment en la inacció; només hi ha equi­li­bri en l’acció a través de la qual l’home recrea la seva pròpia vida en el tre­ball.” El fina­litza amb un reve­la­dor: “Cap poe­sia que parla del poble no és autèntica si no expressa la fatiga, i la fam i la set sor­gi­des de la fatiga.”

Una altra de les lec­tu­res pos­si­bles seria la literària perquè Weil s’expres­sava en un ter­ri­tori tan immers en la poe­sia de la vida que en resulta indis­so­ci­a­ble. En el pre­faci, el seu amic Gus­tave Thi­bon recorda com la va conèixer després que li van enviar una carta: “Conec aquí una jove isra­e­lita, pro­fes­sora de filo­so­fia i mili­tant d’extrema esquerra, que, exclosa de la uni­ver­si­tat per les lleis raci­als, desit­ja­ria tre­ba­llar durant un temps al camp com a jor­na­lera. Cal­dria, em sem­bla, que una experiència així fos con­tro­lada, i em faria feliç que poguéssiu aco­llir aquesta dona a casa vos­tra.” Després d’expo­sar que els pri­mers con­tac­tes van ser cor­di­als, però difícils, Thi­bon explica: “En la inti­mi­tat era una com­pa­nya encan­ta­dora i vivaç: mane­java la broma sense mal gust i la iro­nia sense malícia. La seva extra­or­dinària eru­dició, tan ben assi­mi­lada que difícil­ment se la dis­tin­gia de l’expressió de la seva vida inte­rior, donava a la seva con­versa una atracció ino­bli­da­ble.”

Jueva, adhe­rida a l’anar­co­sin­di­ca­lisme, es va fer cris­ti­ana abans de morir. Albert Camus la con­si­de­ra­ria “l’únic gran espe­rit del nos­tre temps”.