No sé qui voldrà rebre el premi Cervantes de l’any que ve després de la sort que han tingut els dos últims guanyadors: els poetes Joan Margarit i Francisco Brines. No sé si el mal averany ve de part del mateix premi o pel fet que els hagi anat a visitar el monarca, que comença a tenir fama de malastruc. Alguns poetes amics ja li comencen a dir Felip VI el malastruc. En fi, el gran Francisco Brines, poeta de la Safor, va rebre el rei el 12 de maig i ha durat poc més d’una setmana. En fi, també podria ser que el portador de la mala sort fos el ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, que sembla escapat d’una pel·lícula d’Alfredo Landa. De fet, quan parla em recorda al gran Antonio Ozores fent un monòleg tancat dins d’un armari.
No estem, però, per a gaires bromes, perquè amb la mort de l’entranyable Brines ens deixa un dels grans, a part d’un home bo, que, a diferència de gran part dels escriptors en llengua espanyola, sempre va buscar el diàleg amb la literatura valenciana, va ser lector dels poetes catalans, per no dir ja dels clàssics, dels quals la seva comarca té els més importants. Brines havia estat un habitual de l’escena poètica barcelonina. Quan li trucaves per recitar, sempre deia sí. El recordo a començament dels noranta en els recitals del Palau Macaya amb el seu deix contingut i fràgil, amb una amabilitat que es convertia en versos.
Nascut a Oliva el 1932, la mateixa localitat dels poetes Joan Navarro, Enric Sòria i Àngels Gregori, Brines va publicar el seu primer llibre, Las brasas, el 1960. El nostre home ja parlava de jardins, de la gespa, de la terra... Molt unit al paisatge natal, la seva poesia serena i il·luminada, plena d’ombres i de vitalisme, ha estat també un dietari obert del poeta: el pas dels dies, la decadència física i un cert escepticisme existencial que contrastava amb les seves ganes de viure i simpatia. Sempre tenia la porta oberta per als poetes, sempre t’agafava el telèfon, mai era distant malgrat ser una persona tímida i reservada.
Parlem amb la poeta Àngels Gregori, directora de la Fundació Francisco Brines i presidenta del Pen Club català. Consternada, ens diu que els últims dies han estat de gravetat, “perquè diumenge es va complicar tot molt i va passar a estar crític, i ahir ja va passar molt mal dia. Almenys el darrer dia que va passar bé el va gaudir immensament amb l’entrega del Cervantes. Fins al darrer moment va viure la vida amb una intensitat total”.
Gregori coincideix amb l’opinió dels seus lectors: “Ens deixa un llegat immens. Ha quedat pendent per publicar el seu darrer llibre inèdit, Donde muere la muerte. Una de les millors coses que m’han passat arran del Cervantes és que mentre preparava l’exposició em vaig trobar un llibre seu inèdit Dios hecho viento, escrit als seus 17 anys i que ell havia perdut. I en els darrers temps va ser molt bonic compartir amb ell la lectura d’aquests versos adolescents. I per la part personal, vaig tenir el privilegi de ser una de les persones més properes i íntimes en els seus últims anys. Ara ens queda la seva obra i una fundació que amb tanta il·lusió va voler crear.”
Brines escrivia que havia arribat un mal temps que havia enfosquit la llum del Paradís. Espero que en el viatge retrobi l'estimat Dante.
