Sota un sol abrasador, un diumenge de juliol, a Barcelona, la nena de 5 anys lletreja la paraula enèrgicament: P-E-R-I-O-D-I-S-T-A... Mai cap paraula no havia estat tan llarga ni havia provocat tanta suor. Després comença amb el nom: M-A-R-G-A-R-I-T-A. Aprendre a llegir és apassionant; res ni ningú no et detenen. Ho llegeix tot, tant si està escrit al terra com al cel. S’entrebanca, respira i alça la veu. Però tornem a la plaça: és diumenge, fa calor i no hi ha ningú. Els gronxadors sadollen l’ànsia de llegir de la nena i, tot i que es crema les cames amb el tobogan, en vol més. Per fi hi apareix un veí, que passeja un gos. Se l’assalta i se li pregunta. Admet que no coneix la periodista que dona nom a aquest lloc que s’acaba d’estrenar: Margarita Rivière. Una altra ciutadana, que circula a bon pas per davant de la bonica placa, al centre de la plaça, assegura en veu alta al seu acompanyant: “Va ser una professional molt talentosa”. La nena de 5 anys hi afegeix, també en veu alta: “La meva mare la coneixia”. No vaig intimar mai amb ella, però per conèixer-la, calia llegir-la; i quan la llegeixes, t’adones que molt del que va explicar perdura.

La plaça de les Cristalleries Planell, al barri de les Corts, ja s’anomena Margarita Rivière, en honor a una dona que va dedicar la seva vida al periodisme. La presència de dones al nomenclàtor de la ciutat és ínfima. Només hi ha 356 noms de dones en un total de 4.596 espais. De 32 noves denominacions de carrer que ha aprovat l’Ajuntament que dirigeix Ada Colau, 26 corresponen a dones en els últims dos anys, i n’hi ha 14 més en procés d’aprovació en la ponència.

Rivière va morir el març del 2015. Va formar part de l’equip fundador d’El Periódico i va ser directora de l’Agència Efe a Catalunya i redactora del llibre de premsa i del programa de mà de les cerimònies d’inauguració i de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92; a més de dirigir i presentar el programa de TVE Hablemos del amor el 1984, entre altres coses. I va escriure molt, i durant molt de temps, en aquest diari. “Són temps apassionants: grans veritats s’enllacen amb petites mentides, i grans mentides, amb semiveritats. Bull l’eufòria, ningú no s’aclareix: Barbaritats? Ximpleries? Preses de pèl? Realitats? Importa tot això si estem tan al dia?”, escrivia la periodista l’abril del 2012 a El País.

Només vaig estar amb ella una vegada i va ser durant molta estona, perquè la vaig entrevistar. I recordo com aquell cos menut va obrir la porta amb un hola devastador. Vam parlar de moda, una de les seves passions; en sabia molt. Però també vam parlar de compaginar la maternitat amb diversos fills. Va ser d’aquelles entrevistes de les quals surts convençuda que aquesta, malgrat tot, és la millor professió del món. Quan vam acabar, em va regalar dues còpies de dos dels seus dibuixos. Defensava les dones, les periodistes i les mares. I totes alhora. Sempre. “El 1974, quan va entrar al diari, ella i Teresa Rubio eren les dues primeres redactores de la plantilla del Diario de Barcelona. No hi havia lavabos per a elles”, explicava Carles Geli. Les coses han canviat per a bé, però encara queda camí per fer. Tres anys després d’aquestes línies de Carles Geli, una dada: les dones periodistes representen el 64% del sector, però els homes ocupen el 73% dels càrrecs directius.

De 32 noves denominacions de carrer que ha aprovat l’Ajuntament que dirigeix Ada Colau, 26 corresponen a dones en els últims dos anys, i n’hi ha 14 més en procés d’aprovació

“Margarita era riallera i seriosa, acollidora i discreta, generosa i exigent. La continuo trobant a faltar, com també trobo a faltar les seves envejables qualitats professionals, que començaven per saber escoltar i saber preguntar. Si no ho creuen, llegeixin-la”, va escriure Vidal Folch sobre ella. I això és el que s’ha de continuar fent, perquè Rivière ha escrit de gairebé tot.

Per exemple, de les cues: “Després d’un entrenament llarg, el més normal és que les cues siguin llocs predilectes i segurs! Si no fos així, ningú no aniria a esquiar o per la carretera un cap de setmana o al futbol... Si no fos així, pocs treballarien per pagar el dispendi de viure a la cua. Per descomptat, ens sobra temps. Visca les cues!”. Va ser el gener del 2004, a El País.

O dels fumadors: “El drama del fumador també és la metàfora d’un món amb tendència al fonamentalisme: o et poses al costat del bé i la veritat, o et poses al costat de l’error. El que és pitjor de tot això és que tot fumador ho va començar a ser per agradar els altres o agradar-se a si mateix com a primer pas per agradar els altres. Així, doncs, el fumador també és un ésser desencisat que sap que no hi ha veritats inamovibles i que el que ahir semblava bo, avui és dolent. Pot ser que aquest sigui el seu gran pecat: pensar —quin consol tan trist— que algun dia algú descobrirà en el tabac, com ha passat amb la marihuana, unes propietats terapèutiques insubstituïbles. Si això passés, Churchill, que va dir que ‘fumar mata els microbis’, tornaria a tenir raó. És clar que, per a això, caldria començar per recuperar els microbis, i qui sap avui on són”. El juny del 2001, a El País.

I molt de les vacances: “Són una conquesta democràtica. Però cal definir-les, de nou, a la llum de les persones que avui les busquen en el no-res, per sobreviure. Es necessita un temps, com un parèntesi, sense instruccions constants, sense obligacions, sense protectors solars ni cançons de l’estiu. Un temps en què l’única finalitat sigui la percepció de com discórrer del temps, per si mateix, sense cronòmetre ni termòmetre, sense previsions ni plans. Un temps net de publicitat, de famosos, de festivals d’estiu, de platges claveguera i de carreteres parada i fonda. Un temps de desintoxicació d’un món prêt-à-porter on tot està pensat per endavant. Així, doncs, el que es necessita és tot un canvi. Un veritable luxe a l’abast de la gent que s’hi atreveixi”. El juliol del 2003, a El País.

Ara Rivière no només perdura a través de la paraula, sinó també en aquest petit monticle que està situat enmig d’una plaça moderna i florida, i que recorda que ella va ser periodista de Barcelona. Una de les bones.

Ana Pantaleoni / El País