L'escriptor i corresponsal de l'ARA a Londres Quim Aranda (Barcelona, 1963) ha vist Perseguit per la mort (1959) desenes de vegades. "Els meus fills ja n'estan tips, perquè l'últim any els l'he posada cinc o sis vegades", reconeix amb humor. La fascinació per la pel·lícula d'Alfred Hitchcock –North by Northwest en la versió original i Con la muerte en los talones en castellà– el va portar a imaginar què hauria passat si l'actriu protagonista, Eva Marie Saint, hagués viscut un embolic fugaç amb Zacarías Gil, un aspirant a actor i víctima de la Guerra Civil durant el Festival de Sant Sebastià del 1959, quan es va presentar el film. Quin podria haver estat el punt de trobada entre dues persones d'entorns completament oposats? I què hauria passat després? Tot plegat pren forma de misteri a Els tres cognoms de Lucía Van Haart (Columna), la tercera novel·la d'Aranda després d'El avión de madera que logró dar media vuelta al mundo (Candaya, 2008) i La noia d'Aberdeen (La Magrana, 2014).

"El repte d'explicar una història d'amor impossible em va motivar a escriure", explica l'autor, que sense desenganxar-se del cinema assimila aquest idil·li breu als de pel·lícules com Notting Hill (1999), Vacances a Roma (1953) i La dama i el rodamón (1955). El suposat embolic parteix d'una foto borrosa de Paris Match presa a Biarritz durant el festival. Esbrinar si va ser real és feina del protagonista de la novel·la, el periodista de La Vanguardia Martín Genovés, un home abocat a la feina i ferit per l'amor. D'un dia per l'altre una antiga amant, Lucía Van Haart, reapareix a la seva vida i li demana que investigui què va passar entre el seu oncle, Zacarías Gil, i Eva Marie Saint. Però amb el retorn de la Lucía, el protagonista també descobreix que ella no li va dir tota la veritat i intenta entendre per què es va fer fonedissa d'un dia per l'altre. Aranda construeix el relat "com una confessió en forma de carta a l'examant, que catorze anys enrere el va deixar tirat com un drap i va desaparèixer".

A través de la novel·la, Aranda traspassa la seva passió pel cinema i la nostàlgia per totes aquelles sales barcelonines que ja no hi són. La investigació periodística té lloc el 1999 i li serveix per recordar "el cinema de repertori que es va recuperar després de la Transició", com també "un passeig de Gràcia ple de sales de cinema que ara s'han transformat en pisos". La Barcelona de finals del segle XX dona peu a una trama sobre corrupció i especulació urbanística, però Els tres cognoms de Lucía Van Haart és també una reivindicació d'un periodisme que ja no existeix. "El 1999 ja havia aparegut internet i s'intuïa que el periodisme d'aleshores es perdria –assenyala l'autor–. En Martín Genovés és un gran defensor del periodisme de pausa, de parlar amb la gent i de mirar hemeroteques. Creu que qualsevol bon article necessita temps per perdre i pensar en la primera paraula". Aprofitant l'ofici del protagonista, Aranda reprodueix articles de premsa –alguns de verídics, uns altres d'inventats– que alimenten la història i fa "alguns homenatges personals" a periodistes com Llàtzer Moix, Alfonso Sánchez i Julieta Martialay.

Martín Genovés és un periodista amb aires detectivescos, tot i que Aranda, que és especialista en l'obra de Manuel Vázquez Montalbán, ha defugit intencionadament fer d'Els tres cognoms de Lucía Van Haart una novel·la negra. "Hi ha un misteri i una mort, però no és la cosa més important –diu–. Els llibres amb un assassinat i una resolució han deixat d'interessar-me. No quedo prou content de les novel·les negres, perquè trobo que les expectatives que llança l'autor mai estan a l'altura de la solució".

Núria Juanico

Foto Pere Tordera