Un dels primers teòrics de l'anomenada música contemporània va ser William Shakespeare un grapat de segles abans que aquesta digués, dodecafònicament, "ja soc aquí". A Macbeth, el dramaturg va deixar caure que la nostra existència és un conte "ple de soroll i de fúria, que no significa res", i això ho deia un idiota. Els amics de les músiques industrials, noise, etcètera, saben exactament de què parlava. Fins i tot sense voler-ho, Shakespeare acabaria encetant el tema. Així, titulava una obra seva Much ado about nothing, i la traduïm com Molt soroll per no res. Estava condemnat a dir-ho molt abans que el musicòleg de The New Yorker, Alex Ross, que vam descobrir amb El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su música (Seix Barral, 2009). Però aquest assaig, en anglès original, portava per títol The rest is noise, una variació de la citació de Hamlet “la resta és silenci”.
D'això va el nou i breu assaig de l'arquitecte i poeta Francesc Cornadó, El silencio de Euterpe. Breviario de silencios en la música de la modernidad (SD-Edicions, 2021). La resta és tot el que no som, inclosa una bona part del que som. Si parlem del cos humà, sabrem que entre el 50% i el 70% dels nostres cossos és aigua. Més del 70% del nostre planeta Terra també està recobert d'aigua. Potser el soroll de l'aigua, la música de l'aigua, que tant va agradar als jardiners àrabs (vet aquí el Generalife a Granada), és la veu del nostre planeta (llavors direm que el planeta té complex de Pepe Isbert i s'està quedant sense veu). Al llibre, Cornadó recorda que el 96% de l'Univers és obscuritat i la lluminositat tan sols arriba al 4% restant. Doncs d'això també tracta aquest meravellós estudi, de si som o no som silenci. De si la vida, encara més que la música, està feta de silenci. L'assaig arrenca amb l'obscuritat de la mitologia clàssica i la musa Euterpe tocant la flauta quan es fa de nit, i esclata lluminosament quan, amb exemples extrets de la pintura de totes les èpoques, ordena els tipus de silenci: ascètic, trencat, puntillista, angèlic, perifèric... És cert que, malgrat que som capaços de crear o si més no d'invocar el silenci (en aquest punt cal citar John Cage), mai no el podrem sentir. Abans el podrem veure.
Javier Pérez Andújar
