Les ciutats són com les persones: és bo que amaguin secrets. Ho va escriure Montserrat Roig a El temps de les cireres (1977), una de les novel·les que va ambientar al seu barri natal, l’Eixample barceloní, projecte d’expansió urbanística d’una ciutat que s’asfixiava dins de les muralles medievals. El carrer de Bailèn, on l’autora va néixer el 1946 i va morir el 1991, a només dos números de diferència, continua atresorant avui un grapat de misteris, ocults rere les façanes senyorials d’aquest racó de passat modernista. En realitat, aquests frontispicis solemnes solen amagar habitacions fredes, fosques i mal reformades, amb inalterables vistes a aquests interiors tan barcelonins que Ildefons Cerdà va projectar inicialment com a zones verdes. Mai no es van arribar a construir: els jardins que havien de florir al cor de cada illa van ser substituïts per magatzems, garatges i petites fàbriques, a mesura que aquest barri burgès vingut a menys al llarg del segle XX s’omplia de gestories i consultes mèdiques, alternades amb alguna botiga que encara sobreviu als xamfrans, en cada encreuament entre dues artèries. “Tenen la seva poètica: són tan vastos, ateses les limitacions mediterrànies, que és possible enamorar-se’n i desenamorar-se’n mentre hi camines”, va deixar escrit Roig abans de morir per un càncer de mama als 45 anys.
La seva vida va transcórrer gairebé íntegrament al perímetre delimitat per aquest “somni de quadrícules que ja vam conèixer deformat”, com va dir una vegada, erigit per patrons i indians acabalats cap al 1860, i després maleït pels seus besnets, que van emigrar a la part alta de la ciutat, tan lluny del mar com fos possible. El mateix passa amb la seva obra, en la qual abunden els mateixos interiors cecs, poblats per dones que mai no sortien al balcó que donava al carrer —què dirien les veïnes— i es conformaven amb contemplar el món des de la part posterior, malgrat les seves vistes curtes. “Des de les galeries interiors de l’Eixample, els somnis volaven retallats”, diu una frase del seu últim llibre, Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un compendi d’assajos sobre l’escriptura, titulat amb la famosa rèplica de Joan Crawford a Johnny Guitar, que va posar fi a una trajectòria tan breu com fulgurant.
El 2021, Roig protagonitza una doble efemèride. L’escriptora va néixer fa 75 anys i va morir fa tres dècades exactes, una d’aquestes coincidències que l’ha tornat a portar a l’actualitat. Ja fa uns quants anys que assisteix a un nou cicle de reconeixement a Catalunya, on la seva obra, una mica oblidada des de la seva mort, torna a ser defensada, llegida als instituts i fins i tot reivindicada per les noves generacions. Autora d’una vintena de volums, Roig va ser una cosa semblant a una escriptora total: novel·lista, periodista i columnista, a més de presentadora televisiva i dramaturga ocasional. La seva obra narrativa està encapçalada per la trilogia de l’Eixample, que componen Ramona, adéu (1970), El temps de les cireres (1977) i L’hora violeta (1980), protagonitzada per tres generacions de dones d’una mateixa família al llarg del segle XX. Roig també va escriure un parell de novel·les més discursives, L’òpera quotidiana (1982) i La veu melodiosa (1987); dos llibres de narrativa breu, Molta roba i poc sabó... (1971) i El cant de la joventut (1989), i una obra periodística de primera magnitud com Els catalans als camps nazis (1977).
Aquest document pioner sobre l’experiència atziaga dels republicans deportats als camps de concentració, que aplegava els testimonis de 41 supervivents, es va publicar mentre el país s’afanyava a mirar cap endavant en nom de la modernitat democràtica. Roig, en canvi, es va oposar a aquest consens i va preferir mirar enrere. “Falten llibres en què parlin els protagonistes de la nostra Guerra Civil. D’aquí a 20 anys serà impossible”, prevenia ja el 1972, amb només 26 anys, en un dels articles que recull ara Algo mejores (Debate), antologia inèdita dels textos que Roig va escriure en castellà per a Tele/eXprés, Triunfo, El Periódico i EL PAÍS entre 1966 i 1983. Els catalans als camps nazis va sorgir de la seva urgència per construir una memòria sense deixar que el temps la refredés. El llibre va ser reeditat el 2017 per Península i Edicions 62, el seu segell històric en català, que des d’aleshores recupera, a un títol per any, la totalitat de la seva obra narrativa i assagística, incloent-hi també els seus cèlebres retrats, perfils de grans personalitats de la cultura catalana que tornaven dels respectius exilis, i els articles de premsa, lúcids i punyents, que va publicar en la recta final de la seva vida.
“Per fi ha sortit del purgatori. Va ser una autora recolzada en moltes potes diferents, així que va poder resultar inclassificable, i un personatge públic que va despertar alguns prejudicis. Ser dona, sens dubte, no la va ajudar. Ara es pot llegir la seva obra sense la boira que tot això provocava”, apunta l’editora Pilar Beltran, d’Edicions 62, impulsora de la seva recuperació editorial. Al seu dia, hi va haver qui la va voler arraconar a la veta de mercat d’una escriptura femenina i testimonial, negant el que ara sembla una evidència: que Roig es va avançar a tots els debats en matèria de feminisme i violència de gènere, d’antifeixisme i memòria històrica, de desigualtat i justícia social. “La falta de referents femenins ha fet que, en aquest moment de revisió del cànon, descobrim que el seu treball aplegava una sèrie d’elements fonamentals. Des d’aleshores s’ha produït una aglutinació més àmplia entorn de la seva persona, tot i que el feminisme català mai no va deixar de reivindicar-la”, apunta Beltran.
Al setembre, la Revetlla Roig, una revetlla itinerant celebrada al CCCB amb motiu d’aquesta doble efemèride, que després ha recorregut altres ciutats catalanes, va demostrar que l’autora seduïa tant les lectores de la seva edat com joves que han descobert la seva obra en els últims temps. “El seu oblit es pot deure al fet que Roig va ser un personatge incòmode i imprevisible, que mai no sabies per on podia sortir, crítica amb tothom i aliena al sentiment corporatiu de molts periodistes”, explica Betsabé García, editora d’Algo mejores i autora de la biografia Con otros ojos (Roca), que veu en el seu treball “un feminisme més americà que europeu, més compromès que teòric”. És temptador, tot i que inexacte, descobrir-hi un equivalent patri a l’obra de Betty Friedan o Gloria Steinem, una Vivian Gornick una mica més púdica que també utilitzava la primera persona per inspeccionar el món. “Hi ha punts en comú, però Roig mai no les va copiar. Sempre va ser una veu catalana, original, amb un patrimoni propi. N’hi ha d’haver moltes altres com ella, i tenim el deure de recuperar-les”, afegeix García a la xampanyeria situada a la cantonada de la casa de Roig, on acudia, de tant en tant, per fer un glop amb alguna amiga.
Aquesta filòloga, especialista en la història de l’escriptura feminista, es va comprometre a investigar la seva vida i obra a petició de la família de Roig, insatisfeta amb els intents anteriors. La va haver d’autofinançar, davant del desinterès de les institucions, que aquest any tampoc no s’han mobilitzat gaire per celebrar aquest doble aniversari (la revetlla del CCCB va ser organitzada per Tramoia, una empresa privada de gestió cultural). La biografia, publicada fa cinc anys, va aconseguir regenerar l’interès pel llegat de Roig juntament amb una gran exposició al Mercat del Born de Barcelona, que la va tornar a situar com una de les personalitats més importants de la cultura catalana de les últimes dècades. També com una pionera de la història social a escala micro, que atenia més la realitat de les persones que els fets històrics en majúscules. “Gràcies a Roig entenc molt millor el lloc on soc, les conseqüències de la història en el present, els efectes de cada esdeveniment polític i cada canvi social en la vida d’un individu”, assenyala l’escriptora Najat el Hachmi, una de les autores actuals que l’han adoptat com un model a seguir, en una granja de l’Eixample, una d’aquestes antigues lleteries barcelonines que en altres temps no servien begudes alcohòliques.
El Hachmi, novel·lista i columnista d’EL PAÍS, va començar a llegir-la amb fervor cap a la vintena i la va convertir en un referent personal. “Va saber intuir amb clarividència temes que han anat a més. En un article va denunciar les trampes de la llibertat sexual, ja que no sempre afavoreix les dones: normalitza la necessitat de sexe, però no tant d’afecte. En un altre, parlava sobre com l’obsessió per la identitat a Catalunya passa per sobre, de vegades, de les polítiques socials. Roig va desmuntar les derives més perilloses dins del catalanisme. Avui potser dirien que és equidistant...”, diu ironitzant l’escriptora. D’altres sospiten que seria independentista, com ho són alguns dels seus familiars. Filla d’un advocat lletraferit que una vegada va ser detingut per pronunciar un discurs en dialecto (el va delatar un falangista) i d’una escriptora amateur que va renunciar al seu somni quan es va haver de fer càrrec de set fills, Roig procedia d’una família que havia jugat un paper actiu en la vida cultural barcelonina fins a la postguerra. Va firmar la pràctica totalitat de la seva obra en català i va donar suport al federalisme després de militar breument en el PSUC, però també es va oposar al pujolisme als vuitanta i, al cap i a la fi, “mai no va tenir un programa a TV3″, com recorda García, amb segones. Les seves traduccions al castellà, bastant disperses i descatalogades, podrien tornar aviat a les llibreries: una editorial especialitzada en feminisme en negocia aquests dies la reedició amb la seva agència literària.
Roig era pur inconformisme, addicta a portar la contrària des que les monges de la seva primera escola, que sobreviu enfront de l’edifici on va néixer, la van intentar ensinistrar sense èxit. “Érem replicaires, unes autèntiques cabrones, per culpa de l’educació catòlica. Aquestes senyores vestides de blanc i negre, a qui la Montserrat mai no va perdonar que no l’ensenyessin a pensar, van aconseguir pronunciar el seu esperit crític”, confirma la seva millor amiga, Pilar Aymerich, flamant Premi Nacional de Fotografia. Ho diu des del seu estudi de Gran de Gràcia, al barri de la família materna de Roig, que es va enriquir construint pisos assequibles a l’Esquerra de l’Eixample per a les amants dels senyors que vivien a la Dreta, amb el passeig de Gràcia exercint de pompós equador entre els dos barris.
Aymerich i Roig es van conèixer d’adolescents, quan estudiaven teatre a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, focus de resistència cultural durant la dictadura, que dirigien Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, que va ser la seva mentora i també la seva antítesi (per ella, la maternitat era anatema; per Roig, resultava tan violent prohibir-la com fer-la obligatòria). Amb Pilar, nena del Carmel d’origen més humil, la connexió va ser immediata. “No teníem res a veure: ella procedia d’un ambient més intel·lectual que jo. El seu pare l’havia portat de la mà a fer teatre, mentre que les meves tietes creien que em faria prostituta. Ella era molt extravertida, i jo, una nena existencialista vestida de negre. Però totes dues vam arribar allà buscant una sortida a una societat grisa, tancada i opressora. Això va ser el que ens va unir”, recorda Aymerich. Aviat van formar tàndem professional: l’una escrivia i l’altra firmava les fotos de les seves entrevistes i reportatges. Eren part d’un nucli circumstancial de maleïts, junt amb Ovidi Montllor i Josep Maria Benet i Jornet, que va tenir molt poc a veure amb els seus coetanis de la gauche divine. “Alguns eren amics, com Juan Marsé i Joan de Sagarra, però no anàvem als seus saraus. Nosaltres mai no anàvem a Bocaccio”, recorda la fotògrafa sobre la mítica boîte del carrer Muntaner.
Es diu que Aymerich va inspirar la Natàlia d’El temps de les cireres, una dona que tornava a Barcelona després de passar uns anys a l’estranger, un nom que coincidia amb el de la protagonista de La plaça del Diamant, la gran obra de Mercè Rodoreda, a qui Roig veia com una mestra (i a qui va entrevistar, de manera memorable, mentre la gran dama de les lletres catalanes es cruspia una espatlla de be al seu pis del carrer de Balmes). Rodoreda li va confessar que el principal drama de l’escriptor català era no dominar la seva pròpia llengua, reduïda a l’àmbit oral i familiar durant la dictadura i ressuscitada a mesura que el règim expirava. “Una de les seves grans aportacions va ser utilitzar un català modern, que no requeria diccionaris per ser entès; una llengua viva”, afirma García. Salvador Espriu, a qui va conèixer quan tenia 15 anys, li va donar dos consells: mostrar una honestedat brutal davant la pàgina en blanc i prescindir de les fórmules pròpies del català més literari i anquilosat (llurs, d’antuvi, quelcom). Roig jugava amb l’avantatge de tenir un pare que escrivia (i a qui no perdia ocasió d’intentar impressionar) i d’haver acudit a les classes clandestines de Joaquim Molas durant la seva etapa estudiantil a la Universitat de Barcelona, on va passar més temps en un bar subterrani que feia olor de fum i salsitxes de Frankfurt —que és l’olor que feien, en altres temps, els bars barcelonins— que a les aules regentades per professors que es limitaven a ensenyar-li de quin color eren els leotards que portava Joan d’Àustria durant la batalla de Lepant.
El de Roig va ser un món explicat i protagonitzat per dones com la seva àvia, la seva mare i la seva minyona, la criada que la seva família va mantenir fins i tot en temps d’estretor. Els seus destins, truncats pel temps històric que els va tocar viure, impregnen les pàgines de Roig d’una adusta melancolia. “Són personatges que podrien haver estat coses que mai no van ser. Senten, com sentíem nosaltres, una frustració: la d’haver malbaratat els nostres millors anys. Ens els van robar”, confirma Aymerich. Tot i que, com sempre passa en els llibres de Roig, el compromís amb la vida era absolut i la desesperança tenia, com les seves opinions, milers de matisos. I, pel fet de tenir-los, Roig és una lectura molt reconfortant en aquests temps tan polaritzats. Ens recorda de què va tot això d’escriure i de llegir. Estaria bé que continuessin sent llocs on pensar, i on pensar-nos a nosaltres mateixos, amb una mica de calma”, diu El Hachmi abans d’acomiadar-se. La Roig podria ser, en aquest sentit, el millor dels refugis.
Foto Pilar Aymerich
