"Són unes memòries, una autobiografia, però no he volgut parlar de la meva vida, he volgut parlar de tot allò que va provocar que volgués tenir aquest impuls de fugir d'un món gris i ingrat, de la família i la religió. Una societat que em tenia atrapat. Jo volia fugir de tot això, marxar-me molt lluny per trobar-me a mi mateix. És d'això de què he volgut parlar al llibre. I per això aquest títol de El impulso nómada", confessa Jordi Esteva.
La literatura i el periodisme de viatges és aquella font de relats que ens aboca a paratges de ressonància exòtica i llunyana sense haver d'aixecar els ulls del paper (o la pantalla). Autor d'incunables com Los oasis de Egipto, Los árabes del mar o Socotra, la isla de los genios, l'escriptor, fotògraf i director de documentals Jordi Esteva és un dels grans referents del gènere a casa nostra. Als seus 70 anys, aquest viatger incontinent ha traçat el seu fascinant relat vital en aquest El impulso nómada. Unes memòries fugisseres que tenen el seu punt de sortida en una infantesa marcada pels hiverns grisos en escoles opressores franquistes i estius de bucòlics al Figaró i l'Empordà i assoleixen el seu zenit quan, en els anys del hippisme, l'experimentació amb les drogues, l'eclosió del rock'n'roll (quan aquest era sinònim de rebel·lia) i, homosexual en una era en què la comunitat gay era perseguida i reprimida, les primeres mostres d'alliberació sexual; el seu protagonista emprèn rutes iniciàtiques per l'Índia, Afganistan o Marroc. Esteva acabarà descobrint el seu paradís particular a l'Egipte dels faraons. Un somni que es transforma en malson aquella nit a Mut quan, poc després d'aconseguir la que diu que és la millor foto de la seva vida: una tempesta de sorra a prop de Dahla, tres esbirros de la policia egípcia irrompen en la seva habitació i el detenen. Tancat en una presó d'alta seguretat del Caire, l'acusen d'espia. Deien que Esteva, pacifista confés, es dedicava a ensenyar karate (sic) a cèl·lules subversives contra el règim.
"Eren fets que m'obsessionaven", explica esteva sobre les experiències que nodreixen les pàgines de la seva autobiografia. "Records d'infantesa i imatges, perquè jo penso molt en imatges. Vivències sobre les quals reflexionava des de feia molt temps: una escola molt repressiva, la descoberta d'una sexualitat no acceptada en aquella època... Tot això ja ho havia treballat molt mentalment i, fins i tot temps enrere, ja n'havia escrit, però eren coses molt disperses. Va ser a partir de trobar-me amb el títol, aquest El impulso nómada, amb tot el que implica, que el relat va prendre sentit". També és un relat de persones. Dels amics i amigues que han marcat la vida del Jordi Esteva. "Sempre he necessitat aquesta família que ens fabriquem. A la meva vida hi ha hagut una sèrie de persones que han estat fonamentals per acabar construint el que he acabat sent jo com a persona".
Jordi Esteva va descobrir de ben petit que hi havia altres racons del món en què es vivia d'una forma "molt més àmplia que l'Espanya franquista dels anys seixanta": el desert, l'àrtic, les estepes de Mongòlia... Indrets, com més llunyans millor, que va conèixer a través dels mapes i els atles. Això i les pel·lícules que es projectaven a l'estiu, a la festa major del poble on anava d'estiueig amb la seva família: Simbad, El lladre de Bagdad, Tarzan... "Tot això era el que em feia somiar. Em sentia diferent dels companys d'escola. Era un nen tímid a qui no agradaven els esports. A mi m'agradaven els animals, la geografia i la lectura, sobretot les novel·les d'aventures. M'agradaven molt les històries de Guillermo Brown, suposo que perquè era un nen rebel. El mateix que Tom Sawyer i Huckleberry Finn".
Més impactant encara va ser la irrupció del rock. Ja d'adolescent va començar a escoltar artistes com Bob Dylan, Rolling Stones, The Doors, The Byrds... Grups que transmetien un missatge de rebel·lia contra el sistema. "La meva va ser una generació que no volia canviar el món a la manera ortodoxa del comunisme, sinó que pretenia un canvi des del jo interior. Un desig de voler distanciar-se de la societat en què les drogues, en aquesta fase incipient en què desconeixem que podien ser molt perilloses, van tenir un paper molt important. Jo vaig trencar amb tot, em vaig distanciar de la meva família, vaig abandonar els estudis a quart d'Econòmiques i vaig marxar a l'Índia a veure què passava".
Els records s'idealitzen amb el pas del temps i Jordi Esteva confessa que a ell el que, justament, l'interessa és com la memòria deforma la realitat sense trair-la. Un exercici d'escriptura cubista amb què ha modelat El impulso nómada. "Tot sovint, d'un mateix succés, les persones que el van viure acaben guardant records diferents. M'agrada utilitzar els records i la memòria com a material literari sobre el qual construir una altra realitat". Una altra realitat que no és mentida, simplement és diferent. I tot i que ha estat una experiència plaent, el redactat de les seves memòries, també ha estat una experiència dolorosa en alguns moments. "He hagut de recuperar i reviure vivències que en el seu moment van ser molt traumàtiques".
Diu el tòpic que viatjant un es descobreix a si mateix. Jordi Esteva se suma a aquest corrent teòric refermant que a ell és el viatge que l'interessa: el viatge iniciàtic, que és aquell que et canvia. El viatge del qual tornes diferent de com vas marxar. "Recordo un viatge a Socotra, anava ascendint una muntanya i, en l'altre extrem, anava descendint en el meu interior".
No sé si la vida té cap sentit. Hem de viure el moment, sense caure en la libidinositat més buida i sense ser extremadament transcendentals. Arribat als 70 anys, el relat del meu recorregut vital potser pot servir a la gent jove que, tot i que en una societat molt diferent, poden sentir-se atrapats cm em sentia jo. Tan de bo algú m'hagués dit quan jo era jove que ser gay era un fet absolutament normal i de la qual ens havíem de sentir orgullosos.
Acceptar la seva sexualitat va ser un procés que va anar creixent en paral·lel als seus primers viatges. Uns primers viatges, descobreix Esteva, que va fer amb cinc amics, un d'ells també homosexual. "Però vivíem tan reprimits que ni nosaltres ens ho havíem explicat. Nosaltres mateixos érem els nostres censors. Érem els nostres principals enemics. Tot va canviar quan vaig arribar a Egipte, una societat en què tot és possible, però en secret. Una relació entre dos homes que duri en el temps és impensable, han de ser relacions esporàdiques, que a més són molt freqüents".
La fascinació de Jordi Esteva pel món àrab neix en el moment en què de nen comença a sentir aquesta pulsió per fugir i buscar llocs diferents. El món àrab era lluny, però a la vegada, molt proper. Passava els estius amb la seva família a l'Empordà i resseguint aquell mar cap al sur arribava a Algèria. "De la mateixa manera que em fascinava l'herència a casa nostra de la cultura d'al-Àndalus. Aquelles palmeres, aquells camells... Tot allò em resultava exòtic i misteriós. I em deia que un dia creuria el mar i arribaria al Caire, la ciutat que més em fascinava". Ho va fer.
Mut, aquest va ser el principi del final del seu somni. Allà Jordi Esteva era feliç. Treballava fent fotos, per fi s'havia fet realitat el món que sempre havia somiat. Però una matinada van entrar uns sicaris de la policia egípcia i el van 'detenir'. El van traslladar al Caire. Estava aterrit perquè no sabia per què l'havien detingut ni de què se l'acusava. "Tenia por d'acabar, com molts altres, al Nil. Però em van portar al Ministeri de l'Interior, on he de dir que no em van tocar. M'acusaven d'espionatge i em van empresonar". No farem espòilers, a les pàgines d'El impuslo nómada descobrireu com va acabar la història.
Dècades després, acaronant l'última etapa del seu viatge vital, Jordi Esteva ja no sent aquell neguit que el devorava quan no estava recorrent món. Potser és que ja ha trobat casa seva. "Casa meva? Barcelona segur que no és. Casa meva és on tinc la meva parella, els meus llibres i els meus animals: la meva gossa i els meus gats. Ara fa anys que vivim en un poblet de l'Empordà. Però no tinc el sentiment de pertànyer a un lloc. Com deia Goytisolo: les persones no som arbres, no tenim arrels, podem caminar".
Foto: Jordi Esteva
