La setmana passada va ser intensa per al narrador rus Maksim Óssipov (Moscou, 1963). Venia a presentar el seu segon llibre en català, Pedra, paper, estisores, que han traduït Arnau Barios al català per al Club Editor i Ricard San Vicente al castellà per a Asteroide. Metge i editor, Óssipov ha fundat a Tarusa, a la rodalia de Moscou, un hospital amb funció social. Algunes de les seves vivències les recull al conjunt de contes que va presentar a la llibreria de Sants La Ciutat Invisible, final de la seva gira pel nostre país.
Amb el seu estil desenfadat i simpàtic, Ricard San Vicente va introduir-lo dient que ell estava acostumat a parlar d’escriptors morts. Realment la literatura russa ha excel·lit tant durant el seu segle d’or, durant el XIX, i també, malgrat les vicissituds, a diferents períodes del XX, que tot són clàssics. Per aquest motiu costa trobar-se un escriptor amb l’obra oberta, tot i que Rússia és encara una potència cultural, que caldria tractar millor, a ella i a la plèiade de traductors del país comandats per San Vicente. Óssipov és una mena de superheroi de la cultura russa. A partir del 2005, per tal de recuperar el contacte directe amb els pacients, va abandonar Moscou per instal·lar-se fora: “El meu avi era metge. Deportat el 1932 al Gulag, alliberat el 1945 i sotmès a la regla dels 101 km [que prohibia als exdeportats acostar-se a les grans ciutats], va instal·lar-se a Tarusa, a 117 km de Moscou.” I és a Tarusa on s’ha instal·lat per impulsar-hi una campanya de modernització de l’hospital, model internacional. San Vicente va recordar que la literatura d’Óssipov és atractiva i interessant, protagonitzada per personatges que són víctimes del seu destí, lluny del Txékhov del qual es distancia –tots dos són metges– i més a prop d’un Raymond Carver, amb un sentit de la pietat més accentuat. Davant un auditori ple a vessar, els traductors van estar brillants, així com el narrador rus, que va matisar que “una cosa és un detall autobiogràfic i una altra és la seva funció dins el relat”. Tenim un gran fresc de la Rússia del segle XXI, més enllà de tancs, Putin i geoestratègia. Dins una caixa de sorpreses.
Foto Dani Cajal
