Pletòrica estava ahir la nar­ra­dora Empar Moli­ner en rebre el 42è Premi de les Lle­tres Cata­la­nes Ramon Llull amb Ben­vol­guda, una novel·la rea­lista i diver­tida sobre la mater­ni­tat i la meno­pausa als cin­quanta anys. La novel·la arri­barà a les lli­bre­ries el 9 de març en edi­ci­ons en català i cas­tellà amb els segells Columna i Pla­neta.

Sagaç, diver­tida i gens pre­vi­si­ble, Moli­ner va sin­te­tit­zar alguns aspec­tes de la seva novel·la, d’una extensió d’unes 170 pàgines i en pri­mera per­sona, que va defi­nir entre come­tes com “la pri­mera novel·la con­tem­porània cata­lana sobre la meno­pausa”. En la infor­mació de l’edi­to­rial, la defi­nien com “una novel·la com­mo­ve­dora sobre el pas del temps, la vul­ne­ra­bi­li­tat de l’amor matri­mo­nial, la dro­go­de­pendència de la mater­ni­tat i la cadu­ci­tat de la vida artística”. La pro­ta­go­nista, la Remei Duran, és una dibui­xant de pres­tigi que es con­si­dera una atrac­tiva senyora de cin­quanta i pocs anys, massa feliç esposa i mare. Una tarda, asse­guda al seient del dar­rere del cotxe fami­liar, ende­vina, amb tota niti­desa, que el seu marit –deu anys més jove que ella–, vio­li­nista titu­lar en una orques­tra, s’ena­mo­rarà de la noia, vio­li­nista suplent, que els acom­pa­nya a casa per assa­jar, i que seu al cos­tat d’ell. Ells dos encara no ho saben. Ella, sí. A par­tir d’aquesta cer­tesa demo­li­dora, la pro­ta­go­nista de la novel·la, una dona deci­dida i acos­tu­mada des de la infància a llui­tar per la super­vivència, no té cap altra opció que ado­nar-se del que és enve­llir per dins assu­mint de cop la vul­ne­ra­bi­li­tat de l’amor matri­mo­nial, la dro­go­de­pendència de la mater­ni­tat, la cadu­ci­tat de la vida artística. Moli­ner va des­car­tar que es tractés d’un relat auto­bi­ogràfic: “Tot i que tot el que he escrit té una part de mi, tot el que he escrit és ficció.” Després de pen­sar--s’ho, envol­tada pels mem­bres del jurat, va pre­ci­sar que el seu tema han estat matri­mo­nis “no sem­pre feliços, no sem­pre bonics i simpàtics; és una cosa no bus­cada, però és una qüestió interes­santíssima per lletja i bonica, per sublim i fas­ti­gosa”.

Alguns dels mem­bres del jurat hi van dir la seva sobre una novel·la que va obte­nir una­ni­mi­tat. Car­les Casa­ju­ana, per exem­ple, la va defi­nir com “una fan­ta­sia maso­quista d’una noia de cin­quanta anys”. Gerard Quin­tana, gua­nya­dor de l’edició ante­rior, va accen­tuar que era cru­a­ment rea­lista i Carme Riera va des­ta­car que uti­lit­zava “una llen­gua eficaç i quo­ti­di­ana per acon­se­guir una novel·la pro­pera i diver­tida”. Marca de la casa.

Amb una dotació de 60.000 euros, el premi Ramon Llull és un dels esten­dards del Grup Pla­neta en català. Moli­ner, que ja havia obtin­gut el Josep Pla, ha alter­nat els con­tes i la novel·la breu, que ha com­ple­men­tat amb el peri­o­disme. Moli­ner va dis­cre­par del con­cepte de Dante de nel mezzo del cam­min di nos­tra vita per dir que s’ha ado­nat, anant a l’escola a bus­car el fill, que hi ha molta gent de cin­quanta, sei­xanta i, fins i tot, setanta anys que manté un aspecte de gent “jove i guapa”. Va pros­se­guir dient que es riu d’allò que ano­me­nen “la crisi dels qua­ranta”. Sobre Ben­vol­guda, va afir­mar que trac­tava sobre “el pas­sat, l’amis­tat i les qüesti­ons que no t’aca­ben d’expli­car i que sem­pre són sor­pre­nents i no simpàtiques sobre la meno­pausa”. “Ara, quan veig un anunci sobre les com­pre­ses per a les pèrdues d’orina, ja no me’n ric”, hi afe­gia. Sobre la situ­ació de les dones de la seva gene­ració, Moli­ner va bus­car paral·lelis­mes amb la Remei, la seva pro­ta­go­nista. “Aquesta dona és mare d’una cri­a­tura de deu anys i tenia mol­tes ganes d’expli­car també que no és tan bèstia fer anys, perquè a les por­tes de l’escola veus avis que et tira­ries. Més dur és veure que els fills en fan deu, vint o trenta. Això és el més al·luci­nant per a la pro­ta­go­nista, que té un punt de ion­qui mater­nal.”

Insis­tint en el tema de la novel·la, Moli­ner va voler remar­car que se l’ha empes­cat també perquè, de la meno­pausa, se’n parla “poc i molt edul­co­ra­da­ment”. Tot i ser una dona atrac­tiva, la pro­ta­go­nista té un tot elegíac. De fet, “la novel·la comença quan la dona ja ha tin­gut el cer­ti­fi­cat ofi­cial de menopàusica”.

Foto Arduino Vannucchi