Segueixo amb una enorme atenció els successos de l’Iran, tan esperançadors, malgrat les vides que s’han cobrat, la primera la de la jove Mahsa­ Amini, que podem consi­derar una màrtir del moviment feminista.

Potser val la pena constatar que el feminisme és l’única revolució incruenta entre les grans revolucions. S’ha anat imposant sense vessament de sang i els efectes col·laterals han estat només d’abast ideològic, malgrat que, per contra, des dels seus inicis, moltes dones han mort per defensar els seus drets, com ara la jove iraniana que, en protesta per la imposició del vel, se’l va posar ensenyant els cabells.

Resulta difícil entendre com a hores d’ara continua triomfant una mentalitat tan retrògrada com la dels aiatol·làs de l’Iran o la dels jueus fonamentalistes. En tots dos bàndols intenten protegir els homes de les malvades dones. Sembla que consideren que la feblesa masculina és tan gran i la seva concupiscència tan de faune en perpetu zel que la visió del cabell femení els farà caure en horribles temptacions carnals. Perquè aquestes catàstrofes no passin les dones s’han de cobrir el cap. Els jueus fonamentalistes han trobat una solució: permetre que les seves dones amaguin els cabells sota una perruca. Pel que sembla, la perruca no s’avé amb la concupiscència d’aquests jueus i preserva a més la prohibició patriarcal imposada a les dones de mostrar els cabells en públic, els seus, però no els aliens, siguin naturals o artificials. Una sortida cínica a una matèria espinosa.

A l’Iran la qüestió del vel no és més que la punta d’un iceberg que es comença a fondre. El règim iranià és una dictadura que manté sota la bota un poble magnífic, amb dones i homes, capaços, ara ja sí, d’enfrontar-se a la seva barbàrie. Si l’assumpte no fos tan seriós, potser caldria recomanar a l’autoritat competent que obligués els homes a prendre una dosi de bromur matinal, com es feia abans, a les casernes espanyoles, per temperar la potent virilitat de la tropa, i així deixaria d’afectar-los la visió del cabell femení.

Cal recordar que, en altres èpoques, també a Occident les extremitats femenines més contraposades, peus i cabells, tenien una forta càrrega eròtica que han anat perdent, encara que avui aquestes sabates amb talons d’agulla tan de moda, en les quals alguns sibarites dels luxes sexuals prenien i prenen xampany, substitueixin el peu. La nostra època, en el fons tan insubstancial, tendeix a bescanviar contingut per continent. Això significa que prefereix l’embolcall i per tant la sabata al peu.

Els cabells erotitzen menys a hores d’ara entre nosaltres, però sens dubte contri­bueixen de manera fonamental a l’atractiu de les dones. I en l’època de les femmes fa­tales, totes elles portaven una llarga cabellera que a vegades els cobria la nuesa. Les menys fatals, les nostres àvies, per exemple, lliu­raven als amants un floc de cabells com a mostra­ amorosa i els petits joiells on es guardaven estaven de moda a tot Europa. La literatura finisecular es va fer ressò de l’assumpte, ben estudiat, per la professora Erika Bornay, en un llibre de títol esclaridor: La cabellera femenina. El fet de tallar-se els cabells era present en els ritus d’iniciació conventual de les monges, com a renúncia al món i, per descom­ptat, a la vida amorosa i no diguem eròtica.

Avui crida l’atenció el gest de moltes dones, amb un floc a la mà acabat de tallar, en solidaritat amb les dones iranianes, que cobra tot el seu sentit quan el contextualitzem.