L’última imatge de l’exposició és demolidora. Una vitrina mostra els llibres amb què fins fa unes dècades estudiaven els alumnes espanyols. En un d’ells, la pàgina de la generació del 27 la presideix una gran foto plena d’homes: Alberti, Lorca, Jorge Guillén, Bergamín, Dámaso Alonso, Gerardo Diego. I molts més. Ni una dona, malgrat que la del 27 és la primera generació en què per fi les universitats s’han obert a elles –el 1910– i despleguen massivament el seu talent. Per sort, al costat, un llibre escolar del 2021 ja dedica una pàgina a les dones de la generació del 27, amb una foto de l’actriu Margarida Xirgu i mencions a la narradora María Teresa León, les poetes Carmen Conde i Ernestina de Champourcín, la guionista Concha Méndez...

La gran mostra, titulada Las Sinsombrero , en reuneix moltes més, des de les més conegudes– com les pintores Maruja Mallo i Ángeles Santos, la filòsofa María Zambrano i l’escriptora Rosa Chacel– fins a creadores el nom de les quals va quedar increïblement relegat, com les poderoses pintores Delhy Tejero, Norah Borges i Ruth Velázquez, les cartellistes Manuela Ballester i Juana Francisca Rubio i la figurinista Victorina Durán, els dissenys de la qual s’avancen dècades al gè­nere fluid. Las Simsombrero presenta fins al 15 de gener al Centre Cultural Fernán Gómez de Madrid 400 obres –sobretot pintura i escultura– de desenes de creadores de la generació del 27 que testifiquen que aquestes dones van protagonitzar el seu temps.

Comissariada per Tània Balló, que porta més d’una dècada investigant les trajectòries d’aquestes pensadores i artistes i que assenyala que “la mostra pretén reescriure la història i incloure dones no només per legitimitat i justícia, sinó per rigor històric”, l’exposició –presidida per l’himne 14 d’abril , compost per Adela Anaya per a la República i dirigit per ella mateixa a Las Ventas en un acte multitudinari les imatges del qual es projecten contínuament– també és la de l’auge i caiguda del somni d’un país. Comença amb un mur ple de carnets universitaris d’estudiants dels anys vint i, ja a prop del final, un altre mur exhibeix desenes de carnets d’exili de moltes d’aquestes dones, que van haver de marxar després de la Guerra Civil. Al mig, poesia, filosofia, teatre, pintura i sorpreses com les escultures rudes, fortes i multiracials de Marga Gil Roësset, llavors aclamada i que es va suïcidar amb només 24 anys després de destruir bona part de la seva obra i lliurar el seu diari personal a Juan Ramón Jiménez.

Foto: Emilia Gutiérrez