Entre tants equi­li­bris polítics, i amb el rere­fons del mas­clisme que ha envol­tat el Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes, sovint la figura de l’escrip­tor queda des­di­bui­xada rere els papers múlti­ples que fa Òmnium en la soci­e­tat cata­lana. Per molts motius, però sobre­tot pel lite­rari, l’adju­di­cació a Josep Piera (1947) del 55è Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes ens omple de joia als que l’hem cone­gut i li hem donat suport al llarg de tants anys d’obra. Quan li tocarà a Biel Mes­quida?

No podem par­lar d’un únic Josep Piera, sinó que l’hauríem d’encai­xar com un dels màxims repre­sen­tants de la poe­sia dels anys setanta, i un dels nar­ra­dors amb més mati­sos de la lite­ra­tura en català de la segona mei­tat del segle XX i del segle XXI. Piera ens ha fet pas­se­jar, mirar, degus­tar i emo­ci­o­nar-nos des dels pai­sat­ges can­vi­ants de Nàpols i Marràqueix, però també veure des de la fines­tra de la seva casa de la Drova la figura impo­nent del Cin­gle Verd, prosa en pri­mera per­sona, lite­ra­tura del jo o com li vul­guin dir. Lite­ra­tura de pri­mera escrita per un home modern, malalt des de fa anys, però que manté una acti­vi­tat i un entu­si­asme que ningú ho diria. Piera és un campió, una per­sona que et fa partícip de la seva tra­jectòria, que m’ha acom­pa­nyat al llarg dels anys i amb qui començo la majo­ria dels reci­tals que faig per a nens i adults.

El lèmur del tite­llaire o l’hipopòtam trans­pa­rent far­cit de papa­llo­nes són algu­nes de les imat­ges que un dels seus poe­mes de joven­tut desprèn i ens con­ta­gia. Després de la lec­tura no tor­na­rem a ser iguals. Fràgil i fort, ima­gi­na­tiu i poderós, Piera ha estat una figura deci­siva també en altres àmbits, edi­to­rial i polític, sem­pre al cos­tat dels més neces­si­tats. Òmnium s’engran­deix incor­po­rant a la seva nòmina d’autors aquest home que va entrar a la nos­tra lite­ra­tura per no dei­xar-nos indi­fe­rents. Hau­ria de ser la gran notícia del dia: Piera, final­ment, reco­ne­gut!