El ministre d’estat Joan Subirats ha emprat la millor fe del món en dissenyar una llei universitària, ja aprovada, que pretén solucionar uns quants problemes d’enorme calibre propis de la universitat dels últims decennis, o segles. En unes declaracions prèvies a l’aprovació de la llei, Subirats manifestava: “Les universitats són i continuaran sent pilars fonamentals per preservar el pluralisme ideològic, per a la generació de coneixement, per a la preparació humana i professional dels joves, etc.” (subratllats nostres). Aquestes expressions són per elles mateixes molt positives i lloables, como ho són aquests extractes del preàmbul de la llei, que transcrivim i traduïm a continuació, amb postil·les de collita pròpia.
Viure en la història
“La comunitat universitària ha constituït a través de la història un espai de llibertat intel·lectual, d’esperit crític, de tolerància, de diàleg, de debat, de formació de valors ètics i humanístics...” “La universitat ha estat, és i ha de ser font de coneixement, de benestar material, de justícia social, d’inclusió, d’oportunitats i de llibertat cultural”. El “benestar material” només l’asseguren avui algunes carreres de tecnologia i d’economia —un metge amb el MIR aprovat cobra ara 1.500 euros nets al mes—; i la “justícia social” continuarà sent una quimera si els estudiants amb famílies amb pocs recursos no reben unes beques substancioses.
“Ha arribat el moment en què la universitat ha de tornar a demostrar la seva força adaptant-se i acompanyant les transformacions i reptes socials, culturals, tecnològics, mediambientals, científics i institucionals que caracteritzen el canvi d’època que travessem... D’ençà la restauració de la democràcia, la societat ha experimentat una transformació multidimensional a escala global. S’ha aprofundit la revolució científica i tecnològica, particularment en el camp de la informació i de la comunicació. La societat s’ha beneficiat d’una digitalització creixent... L’autonomia de l’aprenentatge en un entorn digital permet al professorat centrar-se en guiar la reflexió i innovar l’experiència docent, complementant d’aquesta manera el paper tradicional centrat fonamentalment en el control de la memorització.”
No cal traduir més passatges del preàmbul de la nova llei d’universitats per adonar-se, com era d’esperar, que l’esperit de la llei —que és el que compta, segons Montesquieu— no entra en cap contradicció amb l’esperit del Pla Bolonya per a l’ensenyament superior, sinó que el rebla: és el preu de formar part d’una Unió absolutament tecnificada, desespiritualitzada i desintel·lectualitzada.
La llibertat intel·lectual, d’esperit crític, de tolerància i de diàleg no va escaure a la vida universitària fins a les reformes derivades de la revolució de 1789, i són elements que sempre han estat més propis de les universitats alemanyes, franceses, angleses o italianes que de les espanyoles. A Espanya, de fet, una atmosfera com la que descriu el preàmbul de la llei només va ser una aproximada realitat entre el regeneracionisme i el final de la Segona República.
La universitat ha de tornar a demostrar la seva força adaptant-se i acompanyant les transformacions i reptes socials, culturals, tecnològics, medioambientals, científics... D’aquesta afirmació es desprenen dues coses completament oposades entre si: adaptar-se als reptes tecnològics i científics és una cosa del tot contrària a adaptar-se als reptes culturals de les nostres societats. Un cop més, el paradigna científic i tecnològic, no controlat sinó estimulat per la llei, xocarà per força amb els reptes culturals i l’emergència d’una massa crítica intel·lectual poderosa. El gran repte sociocultural que tenen avui totes les societats desenvolupades i digitalitzades és, precisament, compensar el paradigma tecnicocientífic amb una formació humanística que es troba als antípodes de la tècnica. Per fi: suposar que la memorització no és tasca universitària —ni educativa a qualsevol nivell, pel que sembla— és un altre error de pes. Exercir la memòria sempre ha fet en un cos social més bé que mal: no podem anar tothora amb un estri a la butxaca que ens ho resolgui tot.
Quina llei s’hauria de fer, doncs, per a la universitat del futur? Potser una de molt senzilla, amb només dos articles: 1. Ningú no serà professor si abans no fa una lliçó davant els alumnes d’un professor antic i demostra que serveix per ensenyar (la investigació i la gestió venen després); i 2. Tots els estudiants d’un districte universitari, facin la carrera que facin, hauran de cursar entre 24 i 48 crèdits d’una o més carreres d’humanitats, a triar entre les intel·lectualment solvents: lletres, filosofia i història. Mentre no passi això, el gros dels nostres llicenciats i doctors seran uns especialistes en sabers escanyolits, gens preparats per a una vida cívica, harmònica socialment, desvetllada i feliç. La tècnica, i menys encara les noves tecnologies, no constitueixen cap preparació humana; tampoc la d’un bon ciutadà. Recordem Diderot: “L’educació pública no té res que depengui de les circumstàncies; el seu fi ha de ser el mateix en qualsevol segle: formar homes virtuosos i lúcids.” Si, a més, són bons professionals, doncs perfecte.
