Figura lle­gendària dels anys de l’imat­gisme, Hilda Doo­little H.D. (Penn­silvània, 1886 - Zuric, 1961) ha estat una de les poe­tes de referència, sobre­tot per Hermètica defi­nició, un lli­bre que va aparèixer pòstu­ma­ment, el 1972. Va ser amiga i inter­lo­cu­tora d’escrip­tors i intel·lec­tu­als com Mari­anne Moore, T.S. Eliot, D.H. Law­rence i tot el cer­cle que pivo­tava sobre Ezra Pound, que va ser qui la va bate­jar literària­ment amb les seves sigles. Casada el 1911 amb el novel·lista Ric­hard Alding­ton, es va tras­lla­dar a Lon­dres, on va ser una peça del tren­ca­clos­ques ante­rior a la Gran Guerra i dels cer­cles que es movien al vol­tant de les doc­tri­nes de l’egip­to­lo­gia, l’espi­ri­tu­a­li­tat i la psi­coanàlisi. El seu lli­bre Tri­but a Freud és de traca, perquè incor­pora els dos anys que va tre­ba­llar amb el doc­tor vienès, que la veia com a estu­di­ant i paci­ent. Mol­tes d’aques­tes experiències van ser la base per als seus poe­mes, que s’inter­ro­guen sobre el jo, que superen el vic­ti­misme per apro­fun­dir en les caver­nes de la consciència, sovint des d’una lleu­ge­resa que ens deixa asto­rats. Gran tre­ball el de la tra­duc­tora, la poeta Odile Arqué, que en aquesta bella edició bilingüe adopta bones solu­ci­ons en el con­flicte que sem­pre com­porta la trans­lació d’una llen­gua a una altra, més de la poe­sia, més encara d’aquest tipus de poe­sia: “Tu entendràs, / pot­ser un o dos més enten­dran, / ningú més, el propòsit, la cerca // (és mort en la fos­cor?) d’aquest altre / de qui la teva trans­hu­mance va obrar el mira­cle, / mira­cle nat de la màgia, // l’ambre dels seus ulls; la teva deri­va­tion, / el que fos que volies dir amb això, / va trans­for­mar la meva ambi­ci­osa // recerca en com­plaença...”

Aquests aspec­tes fos­cos, incom­pren­si­bles, li varen ser­vir per sor­te­jar els perills de la poe­sia més con­fes­si­o­nal i per man­te­nir els equi­li­bris i dese­qui­li­bris entre els aspec­tes èpics i els lírics. De fet, els ter­mes her­mes i hermètic for­men part de l’alquímia. Ser­vei­xen a H.D. com a des­llo­ri­ga­dor dels aspec­tes més tri­vi­als de la poe­sia, que sem­pre és inter­pre­tada com una avant­guarda de la llen­gua, del llen­guatge i, sobre­tot, de la per­so­na­li­tat del text que ens trans­porta per altres rea­li­tats que són, alhora, la nos­tra rea­li­tat, el que ens envolta, motiva i ens obliga a con­ti­nuar. L’edició conté el pròleg de Nor­man Hol­mes Pear­son, que aporta una sèrie d’apunts sobre la vin­cu­lació quasi física de Hilda Doo­little amb la cul­tura clàssica, sobre­tot la grega i l’egípcia, amb una síntesi per­fecta dels poe­mes del lli­bre: “Rete­nen l’ener­gia que pene­tra l’essència de les gem­mes però amb un impuls més fondo, més agu­da­ment demoníac, que la va por­tar a través d’antics mis­te­ris cap a una vida nova.”

“Si pen­sava en tu, només pen­sava en alguna cosa que per­du­rava, que pot­ser per­du­ra­ria...” Als poe­mes d’H.D., com en tots els de la bona poe­sia, és tan impor­tant el que diu i com ho diu, com la manera com ho inter­preta i pro­jecta el lec­tor. Aquesta edició serà un dels grans lli­bres del Sant Jordi d’enguany.