La Campana, segell editorial de Penguin Random House Mondadori, ha tingut el gran encert de reeditar, aquest febrer passat, Donasses, de Marta Pessarrona, com també ho va fer el juny de 2022 Rosa dels vents, del mateix grup editorial, amb Mercè Rodoreda i el seu temps. Dues reedicions que han comptat amb revisions per part de la seva autora, entre les quals la bibliografia, que a la primera edició de Donasses no hi figurava. Reeditar bons llibres hauria de ser una pràctica més habitual per part de les editorials, atès que és absolutament necessari per consolidar les obres de qualitat i perquè, en definitiva, és el que les fan perviure entre els seus lectors. Personalment, m’interessa molt més trobar reeditats els bons llibres d’un autor, un a un, que no la seva O.C. en paper, si s’ha de triar. És cert que ens va molt bé trobar Tot m’admira (Viena Ed. 2019), de Pessarrodona, la seva obra poètica completa, fins ara. En aquest cas, és un volum de poc més de quatre-centes pàgines i de tapa tova. És a dir, és un volum absolutament portàtil; no un armari de mal portar. L’O.C. de tapa dura i de més de mil pàgines, encara que ens costi admetre-ho, actualment té sentit únicament a les biblioteques universitàries, poc més. És a dir, és un volum per a especialistes, que hi ha de ser, evidentment, però probablement el format digital sigui la seva via més útil i eficaç.

Rellegint Donasses en aquesta nova edició, m’he trobat amb un llibre diferent a l’editat l’any 2006. Primer, com a objecte; m’ha semblat un encert el seu disseny, que inclou a la coberta l’entrada de diccionari del mot “donasses” (en aquest cas en plural), paraula que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha incorporat, en singular, al Diccionari Normatiu Valencià: “Donasses. subst.pl. Dones que destaquen per la seva gran aportació intel·lectual, artística o cívica.” És evident, que a les vint-i-dues donasses que figuren en aquest volum, hi hem d’afegir la mateixa autora del volum, que encaixa totalment amb la definició de “donassa” que ens dona el diccionari. Al cap dels anys, en ser rellegits, els bons llibres agafen una nova dimensió, i és aquesta l’altra novetat que m’ha suposat Donasses. La seva relectura m’ha produït un coneixement nou: no només sobre les vint-i-dues dones presentades -Caterina Albert, L. Anglada, M. À. Anglada, C. Arderiu, C. Badia, A. Bertrana, F.Bonnemaison, M. A. Capmany, A. Díaz-Plaja, H. Grau, C. Karr, R. Leveroni, D. Monserdà, F. Montseny, P. Pi de la Serra, I. Polo, M. Rodoreda, M. Roig, C. Serrallonga, R. Varo, M. Vilaret, M. Xirgu-  sinó sobre l’obra global de Marta Pessarrodona, escriptora que se sent, per damunt de tot, poeta. I és aquí on vull anar a parar; en Pessarrodona la poesia és la matriu de tota la seva escriptura: de la narrativa, de la biografia, de les memòries (ho és, de fet, el pròleg de Tot m’admira), de l’assaig; una obra total, no només pel conreu de gairebé tots els gèneres, sinó perquè tots ells coincideixen en un to, un estil, més enllà del gènere que l’escriptora triï. És a dir, a Donasses, hi trobem fragments evocatius que ens poden fer pensar en alguns dels seus poemes, com també una mena de conversa que tant en la seva obra poètica com assagística en aquest cas, acaba establint amb el mateix lector.

Per a Pessarrodona, la poesia es troba al cim més alt de les lletres; la seva és una poesia de pensament, austera, que tendeix sempre a la síntesi poètica, al gairebé silenci. Una poesia, com a font d’anàlisi, de reflexió. I també de memòria. Només aparentment allunyada de la quotidianitat, els seus poemes, com ha dit Àlex Susanna al pròleg de Variacions profanes, “…tenen tants estrats de sentit, deixen pòsit i comporten, ai las, efectes secundaris.” El diàleg que la poeta estableix amb els seus morts, amb les seves persones admirades, deriva, potser, en una mena de diàleg amb el lector mateix, i tot plegat es fon en una conversa poètica “amb efectes secundaris”, profunds. En aquest sentit, podríem dir que la seva poesia és de tu a tu. De distància curta, on el lector esdevé còmplice de les seves intimitats, de la seva mirada d’alt nivell intel·lectual, donades les gairebé constants referències culturals: literàries, musicals, fílmiques, o geogràfiques, gràcies a les quals s’obté la dimensió del jo poètic: una personalitat que estima amb passió la vida, per a ella indestriable de la cultura.

La cultura, per a Pessarrodona, s’expandeix del particular, de la pròpia tradició, al més universal. I perquè l’escriptora s’ha sentit arrelada a una tradició, la seva, que ha reivindicat, cercat i estudiat, s’ha pogut desplegar en l’àmbit que va més enllà del seu país per fer-se’n seus d’altres, sobretot ciutats que, com Londres, Berlin o Jerusalem, són cabdals per a la seva formació personal i cultural, sobretot literària.  El poema “Per Maria Antònia, Caterina i Clementina i tantes -no moltes- d’altres”, de clara militància feminista; o les biografies dedicades a Caterina Albert, Mercè Rodoreda, M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, o el mateix Donasses, són exemples d’aquesta necessitat de reivindicar el reconeixement a les precedents, o a les germanes literàries que han marxat massa aviat, i que l’autora agermanarà d’alguna manera amb altres escriptores, ja esborrant fronteres, com Virginia Woolf, Lessing, Sonntag o Duras, entre d’altres.

Pessarrodona, al llarg de la seva obra assagística i biogràfica i, en concret, a Donasses, ens mostra la seva vocació de referenciar, de fixar uns personatges dins el seu context històric i social, en aquest cas vint-i-dues dones feministes, tenaces, que van ser a l’ombra de la història. O, en el millor dels casos, no han estat col·locades ben bé al lloc que els pertocava. El to d’aquests assajos històrics és precís i alhora fresc, allunyat d’un aire acadèmic pretensiós o pedant. Diria que, com en la seva poesia, l’assaig de Pessarrodona és, per bé que rigorós, vivencial, cosa que aporta al lector una major proximitat, una admiració compartida cap a totes aquestes donasses, en aquest cas, a qui l’autora situa en el seu context.

També l’obra assagística de Maria Aurèlia Capmany, una de les vint-i-dues dones del volum, es va mantenir sempre en aquest to directe, sense enfarfegaments, amb una llengua que tendia a l’oralitat, al gairebé diàleg amb l’altre. Era, de fet, la seva idea de cultura: lliure, desacomplexada, oposada radicalment a l’obscurantisme a què tendeixen determinats textos assagístics: “L’assaig ha de ser, simplement, una meditació lliure d’algú que té coses per dir, sense pedanteria, (…) amb un alt sentit de la bellesa. Un resultat que ha de ser llegible per tothom, no per una minoria d’erudits.” Aquesta idea que exposa Capmany al seu Dietari de prudències, i que és ben pròpia del seu assaig, es podria aplicar en part als textos assagístics de Pessarrodona.

Aquesta donassa de les lletres catalanes viu i comparteix la cultura de manera generosa, talment com la seva manera d’escriure; s’adreça als seus amics, recorda els que no hi són, conversa amb ells, amb les lectures, amb les pintures, amb els carrers de les seves ciutats, i amb la música que ha estat la banda sonora de diferents moments de la seva vida. I ho recorda i ho viu amb admiració, que vol dir reconeixement. Fauna, un llibre breu de retrats d’amics o coneguts vius, de narració ben travada, amb bona dosi d’ironia i d’humor, ja avançava aquesta admiració per les persones que, en algun o altre moment, i en menor o major grau, han estat importants per a ella.

Si a Fauna trobem la desimboltura de parlar de les seves amistats i coneixences ressaltant-ne els seus trets positius o defectes venials, a Donasses, Pessarrodona entra de ple en el camp de la història, de la biografia breu; i ens presenta la sèrie de vint-i-dues dones vistes des de diversos prismes: el del seu activisme, el de la seva activitat literària, familiar, de classe social, i sobretot, i el que introdueix un ingredient que fa diferent i interessant aquest volum és que la mateixa Pessarrodona forma part, des de l’amistat, de bona part de les vides que ens explica: Capmany, Serrallonga, Roig, Vilaret, Paulina Pi de la serra, Rodoreda, o Roig entre d’altres. En aquest sentit, Donasses esdevé, també, un llibre de memòries esparses de la mateixa escriptora, i els detalls que incorpora a la narració (dic narració perquè el volum es llegeix així, com una narració de fets biogràfics), fruit de les seves experiències personals, són tan necessaris, com els incorporats i contrastats històricament. Aquest cert memorialisme, però, no és exclusiu en parlar de les seves amigues; a les pàgines dedicades a Carme Karr, el relat esdevé gairebé personal i íntim quan Pessarrodona ens evoca l’enyorament que sent per l’Estació de França: “Era filla “de” pare enginyer del ferro, de quan es practicava l’arquitectura del ferro, des del barceloní monument a Colom passant per les baranes públiques i privades, passant pel mercat del Born i l’estació de França, que tant enyoro.”

Un altre element que em sembla interessant ressaltar del volum és la transversalitat. Marta Pessarrodona no ha escrit un llibre estanc, d’intel·lectuals destacades, tancades i closes en el seu període, sinó que ha propiciat també entre elles diàlegs més enllà del temps, trobades impossibles, semblances. A  “Caterina Albert Paradís, que no “Víctor Català”, hi treu el cap M. Aurèlia Capmany, o M. Àngels Anglada. O en parlar de Remedios Varo, fa un incís, i introdueix un paral·lelisme potentíssim i exacte, amb Mercè Rodoreda, dues dones que, sense coincidir a la realitat, van compartir exili, nomadisme, i una obra pictòrica i literària que té un fons força comú.

A Donasses, Pessarrodona parla de dones que han entrat a la història. O que si més no, hi haurien de ser perquè han ajudat a construir-la. En qualsevol cas, la història dissenyada pel patriarcat les ha marcades, i molt.

En un article al número 18 de la revista “El món d’ahir”, titulat “De Stephen a Woolf, i a l’eternitat”, Marta Pessarrodona cita el que va escriure Eliot immediatament després del traspàs de V.Woolf: “confluïen en la seva vida i personalitat unes circumstàncies irrepetibles.”

Les vint-i-dues dones de Donasses van ser protagonistes d’unes circumstàncies històriques que “haurien” de ser irrepetibles i que en molts dels casos van canviar les seves vides, cosa que no va impedir que lluitessin amb coherència pel que creien.

Marta Pessarrodona, aquesta donassa que un 8 de març de 1970, en plena dictadura, disfressada de sufragista, va passejar per la Rambla de Barcelona en una carrossa de cavalls juntament amb d’altres amigues reivindicant la lluita feminista és, com les intel·lectuals que figuren al seu llibre, un clar exemple de tenacitat i confiança en el poder transformador de les dones, malgrat totes les pedres que es troben, ens trobem, al llarg del camí.

Foto: Esther Roig